Economia de base a Moià

Notícia del diari El País del 14/1/2012 és un exemple de com promoure l'economia de base d'un poble per aprofitar els recursos dels vilatants per tal de salvar els pressupostos d'un ajuntament en fallida. 
Aneu a l'enllaç:  La comunitat treballa per salvar Moià

La Gran Transició: Justícia Social i Economia de Base

Document de treball  publicat per nef el 27/10 /2011

Traducció Neus Casajuana

The Great Transition: Social justice and the core economy

 Anna Coote, head of Social Policy at nef, with additional input from Professor Neva Goodwin, Co-Director of the Global Development & Environment Institute, Tufts University

Contingut:

Introducció: a on som ara i quins canvis són ja inevitables?

A on ens cal  arribar?

Com es pot conformar aquest model i si això no és possible, com pot ser incorporat en el model?

Com podem preveure i / o avaluar les possibles conseqüències emergents?

Com podem adaptar-nos als canvis que ja estan en marxa i començar  a moure’ns cap  a on ens cal  arribar?

Notes finals

 

Introducció: on som ara i quins canvis són ja inevitables?

La gran transició descriu un canvi radical cap a una justícia social sostenible  i cap al benestar per a tothom. Per justícia social sostenible entenem la distribució equitativa i justa  dels recursos ambientals, socials i econòmics entre les persones, llocs i generacions.¹ Per benestar per a tothom entenem el que es necessita per aconseguir una vida plena i feliç per a totes les persones: oportunitats  adequades per exercir les capacitats mentals, físiques, emocionals i estètiques de cadascú que duen a la satisfacció personal, a la vitalitat, a la resiliència, a l'autoestima i al sentiment de propòsit i significat,  combinats amb  les relacions personals de suport i els sentiments de confiança i de pertanyença.^{2, 3}

Des de la perspectiva actual, una dècada ja dintre del segle XXI, aquest és un desafiament important. La generalitzada desigualtat en els ingressos   és més gran ara que en qualsevol moment dels últims trenta anys. En els últims deu anys, al Regne Unit, sota un Govern laborista compromès a  acabar amb la pobresa i l'exclusió social, els rics s'han tornat més rics i els pobres més pobres. Ara, la cinquena part més pobre de la població té un 5,3 % del total d'ingressos del país, mentre que la cinquena part més rica posseeix el 45%.⁴

Com que les disparitats dels ingressos  i de la riquesa han augmentat, també ho han fet les desigualtats en la salut. La població de les zones més pobres d'Anglaterra mor, de mitjana, set anys abans que la de les zones més riques. Les desigualtats en salut són més grans ara que durant la Gran Depressió.⁵ Salut i ingressos estan estretament vinculats – quan més pobre s'és, més probable és posar-se malalt i morir  jove. No obstant, els millors treballs d'investigació suggereixen que una vegada que les necessitats de la vida s'han aconseguit, el benestar no segueix el mateix ritme d'augment que els ingressos. Per posar-ho en termes econòmics de fa un segle (ja suprimits, en aquest context), la utilitat marginal dels  ingressos  disminueix ràpidament després de la consecució del què, en una cultura  donada, es defineix com a necessitats  bàsiques.⁶

Les desigualtats no són només injustes, sinó que són una càrrega per al conjunt de la societat. Les desigualtats en salut costen, en pèrdues de productivitat, £ 31-33 mil milions per any, en impostos perduts i majors prestacions socials un rang entre £ 20 i 32 mil milions per any i els costos addicionals de Sistema Nacional de Salut associats a la desigualtat estan molt per sobre dels £ 5,5 mil milions per any.⁷ Hi ha un cos creixent d’evidències que les societats més igualitàries són millors per a tots, no només per a la gent pobre, amb uns nivells més baixos de crim i de disturbis i millor salut i benestar. Les societats amb forta tradició de solidaritat social i baixos nivells de desigualtat són més capaços d'afrontar els riscos compartits, com ara el  canvi climàtic.⁸

Una societat profundament desigual va ser colpejada per la crisi del crèdit el 2008 i des de llavors va decaient cap a la recessió, amb una dolorosa fractura entre els ingressos i les despeses en els comptes públics. El govern de Cameron prioritza tallar  aquest dèficit tractant de retallar més de £ 60 mil milions de la despesa pública, al voltant del 10 per cent del total. S’espera que les autoritats locals i els departaments del govern retallin els seus pressupostos entre un 30 i el 40 per cent. Serveis i ajudes per a la cura de nens, famílies sense llar i una gran franja dels programes públics i del tercer sector destinats a ajudar als sectors més  pobres i vulnerables estan sent dràsticament reduïts o anul·lats del tot. El mateix passa amb les serveis d'oci i esport, de cinema, biblioteques, projectes de teatre i  arts i l'educació extra-escolar. Fins i tot se sent la retallada en el sagrat Sistema Nacional de Salut .⁹

Si aquests objectius es materialitzen marcaran definitivament el final del dels principis establerts la la postguerra. Això significa dir  adéu als ideals en els quals es fonamentava l’estat del benestar britànic: un govern  compromès a augmentar els impostos per construir un marc de béns i serveis públics que permetessin a tothom, independentment dels antecedents i les circumstàncies, l’accés a la protecció contra el risc  de la malaltia i l’atur, a ser educat i allotjat decentment  i a tenir prou diners per viure.¹⁰

L'acord de la postguerra s'ha basat en la premissa que l'economia sempre creixerà  i que més creixement és sempre una millora, ja que significa general més ingressos fiscals per pagar un estat del benestar més gran i millor. Hi ha però dos problemes amb aquesta assumpció . En primer lloc, un retorn cap al creixement no només és incert a causa de la naturalesa de la crisi global, sinó també insostenible, perquè fins i tot quan l'economia creixia, aquests serveis no podien prestar-se sense cap impacte negatiu que evités danys catastròfics en el medi ambient en el transcurs del temps¹¹.

En segon lloc, l'evidència no ens ha deixat molt convençuts que més quantitat dels mateixos serveis públics comportessin beneficis commensurables. Una característica definidora de l'estat de benestar ha estat que els funcionaris públics remunerats proporcionen ajuda a les persones que estan necessitades i tenen problemes. S'ha salvat un munt de gent de la misèria i la mort prematura, però aquest és un model deficient que genera la cultura del individualisme atomitzat i de la dependència. Si una persona és només un receptor passiu del servei l’administració ofert per uns tercers que se'ls paga per cuidar-la, aquesta persona  pot perdre el control sobre el que li passa. Si la seva veu no és escoltada  i se sent infravalorada, això mina el seu benestar  físic i mental. Un s’acostuma a pensar que  els altres en saben més i estan en  millors condicions per resoldre els seus problemes – encara que el que facin no ofereixi   els  millors resultats degut a que la seva pròpia saviesa i capacitats no s’han tingut en compte. En molts serveis, especialment en la salut, se’l  tracta com un individu (si té sort) o com una part del cos (si no en té), sense prendre  en consideració el context o les relacions humanes.

Malgrat els extraordinaris èxits de l'estat del benestar britànic
en els últims 60 anys, les coses han evolucionat  i és hora de canviar. Però la idea del govern de Cameron d'una "Gran Societat" per omplir els buits deixats per la seves  retallades de la despesa pública està lluny de la realitat. Tot apunta cap  a una voluntat  de augmentar la transferència  de responsabilitats de l'estat cap individus i organitzacions  del sector privat i del tercer sector. No presta atenció a les forces del capitalisme modern que duen cap a l'acumulació de riquesa i de poder en mans d'uns pocs a costa de molts. Tampoc reconeix que l'estructura actual de la Economia del Regne Unit restringeix de forma selectiva la capacitat dels ciutadans a participar i a beneficiar-se. Pot deixar als més pobres i menys poderosos  un bon tros endarrerits^.12

Ni la "Gran Societat", ni l'estat de benestar al que pretén substituir han tingut massa clar en què consisteix tenir uns resultats reeixits. Tots dos conceptes estan  ancorats en la política del "creixement" a on l'èxit d'una societat es mesura per l’augment del PIB  en lloc del benestar per a tothom o de  justícia social sostenible.

En resum, estem atrapats en un cercle viciós: unes desigualtats inassumibles  i cada vegada més grans que imposen elevats costos socials i econòmics a la societat en general: una economia malalta i sense perspectives cap al creixement sostenible i un sistema del benestar que no no s’adapta al futur, és mes la víctima de les retallades salvatges en la despesa en lloc de ser una transformació radical ; plans per a una "Gran Societat" que sembla probable que farà augmentar  els problemes dels pobres i ampliarà encara més les desigualtats  i un concepte de valor que està en desacord amb el que és veritablement valuós en termes de progrés humà.

A on ens cal arribar?

Una part important de la Gran Transició ha de ser la construcció d'un sistema de  benestar en lloc d'un sistema d’assistència social adaptat al segle XXI. Aquest sistema ha de tenir  com a objectiu assolir la justícia social sostenible i el benestar per a tothom. Com ho farà? Quins recursos i mecanismes caldrà desplegar? I quines polítiques seran necessàries perquè pugui assolir els seus objectius?

La Gran Transició es basa en el supòsit que l'economia monetària no creixerà, sinó que continuarà en un estat de "equilibri dinàmic". Pel que concerneix a la despesa pública, el sistema de benestar del segle XXI  haurà de sortir-se’n amb menys del que tenim ara i amb poca perspectiva de tenir-ne gaire més en el futur. Pel que fa a l'economia natural, l'objectiu ha de ser garantir la protecció dels recursos limitats, per ajudar a prevenir el deterioraments posteriors i per reconstruir els recursos degradats tant com sigui possible.

La major esperança de creixement es basa en el que ha estat descrit com l’economia de base: els recursos humans que composen i sostenen la vida social.¹³ Aquests recursos estan integrats en la vida quotidiana de cada individu (temps, saviesa, experiència, energia, coneixements, habilitats) i en  les relacions entre ells ( amor, empatia, responsabilitat,  cura, reciprocitat, ensenyament i aprenentatge). Tots ells  són “la base” perquè són el centre i l’essència de la societat. Sostenen l'economia de mercat amb la  criança de nens, la cura de les persones malaltes, febles dels discapacitats, l’alimentació de  les famílies, el manteniment de les llars i la construcció i el manteniment de les amistats íntimes, xarxes socials i la societat civil.  També  tenen un paper fonamental en la salvaguarda de  l'economia natural, ja que els comportaments humans quotidians i els estils de vida influeixen molt en la forma d'utilitzar els recursos ambientals. Si aconseguim fer  les coses bé, una economia de base pròspera proveirà els recursos essencials per a un estat de benestar que s’adapti al futur.

Els actius i les relacions humanes que conformen l'economia de base majoritàriament són no mercantilitzats, sense preu, i no remunerats, rutinàriament ignorats i amb freqüència explotats. No obstant això, tenen valor i s'intercanvien.  L'economia de base, que implica la producció i distribució dels recursos humans pot prosperar i expandir-se o be debilitar-se i disminuir, en funció de la circumstàncies i condicions en les què es treballi. Pot "créixer" si és reconeguda, valorada, cuidada  i  se li dona suport. Per aconseguir  la gran transició, volem ser capaços de fer créixer  l'economia de base de forma que sigui consistent amb i ajudi a assolir la justícia social sostenible i el benestar per a tothom. Per que això succeeixi  hem d'assegurar-nos que entenem el seu funcionament  i que és el que ajudarà a que prosperi.

Encara que l’economia de base té les seves arrels en les famílies i les llars,  s'estén més enllà que l'àmbit domèstic i actua a través de la família en el seu sentit més ampli, les xarxes socials més extenses, els  barris i les comunitats d'interès i de lloc. Inclou totes les activitats sense preu i no remunerades  que es duen a terme pels amics que es cuiden  l'un a l'altre, dels avis que comparteixen la cura de nens i donen un cop de ma, dels pares que estan al consell escolar,  dels voluntaris que netegen  parcs locals o que visiten persones que  no poden sortir de casa, dels veïns que fan la compra o que guarden les claus dels altres, o que intercanvien xafarderies i consells. Ofereix les funcions socials essencials que mantenen a la gent connectada  entre si. Algunes d'aquestes activitats són formalment organitzades - per exemple, a través d'organitzacions benèfiques nacionals o de les autoritats locals. La majoria sorgeixen orgànicament a partir d'una estreta relació social.

L'economia de base sosté i dóna forma a la vida social i econòmica. Però no es sosté lliurement fora de l'abast de la vida pública i del treball remunerat. Tampoc és inherentment bona o correcte. Està profundament influïda  per les normes, els protocols i les relacions de poder que emanen de l'Estat i del mercat. Dóna forma i sosté la vida social i econòmica. També reflecteix i reprodueix les divisions socials i econòmiques i les desigualtats.

La majoria de les seves transaccions involucren dones que treballen sense salari - un patró que genera desigualtats perllongades en les oportunitats d'ocupació, ingressos i poder entre dones i homes. Aquestes són sovint agreujades per l'edat, raça, ètnia i manca d’habilitats.

El temps és un recurs clau en l'economia de base. Tothom té la mateixa quantitat de temps, però algunes persones tenen molt més control sobre la manera d’utilitzar el temps que d’altres. Algunes persones - principalment dones - tenen ocupacions de baixa remuneració així com responsabilitats familiars  de manera que són pobres tant en termes de temps com d’ingressos. Cal destacar que al voltant de la meitat de les famílies monoparentals no poden guanyar prou per mantenir-se al marge de la pobresa mentre s'asseguren que els seus fills són atesos (per ells mateixos o per algú altre), per molt que treballin moltes hores i dur.¹⁴ La forma en que el temps remunerat i no remunerat  es distribueixi entre homes i dones i entre els diferents grups socials ajudarà a reduir o ampliar les inequitats.^{15, 16}

Per aquesta i altres raons, les transaccions en l'economia de base poden  privilegiar algunes persones sobre d’altres (per exemple, la millor situació dels pares que comparteixen un cotxe per transportar els nens per millorar les activitats  extra escolars). Individus i  grups poden ser exclosos o exempts de poder per motius de la quantitat de temps discrecional que tenen, de quin lloc vénen, a on viuen, o el seu estat de salut. Alguns  barris semblen estar inundat d’activitats que enriqueixen i enforteixen les connexions socials, mentre que d’altres semblen assetjats per divisions o desconfiança, o tenen menys oportunitats d'intercanvi social, perquè no hi ha llocs de reunió o be les poblacions són transitòries o la por a la violència manté a la gent dins les cases. En molts llocs, aquestes tendències positives i  negatives es troben costat per costat. Alguns grups ètnics i culturals tenen tradicions més fortes que altres d'autoajuda i d’ajuda mútua, tot i que aquestes poden anar de la mà de valors i costums que perpetuen les desigualtats (per exemple, la classe basada en l’esnobisme, els prejudicis racials o la discriminació contra la dona).

Per tant, té una gran importància la manera en l'economia de base es desenvolupa. Estem  reclamant que els recursos i les relacions  humanes es portin al centre de la formulació de les polítiques, s’enforteixin i es promogui   que prosperin. Volem avançar des de una economia basada en l'escassetat de recursos econòmics a una altre  basada en l'abundància dels recursos humans. També volem anar més enllà d'un model deficitari de necessitats on només se li dona importància als problemes que necessiten ser corregits, cap a un enfocament més complet i positiu, en el que considerem el que necessitem per portar una vida bona i satisfactòria - no només el que fa la vida possible, sinó també el que la fa agradable.

La manera en que això es faci no només afectarà les perspectives del sistema de benestar del segle XXI, sinó també la qualitat de la vida  quotidiana, el poder i recursos que la gent té sota el seu control, les relacions entre ells, la seva salut física i mental i les seves oportunitats futures. Aquests  canvis poden o be exacerbar les divisions i les desigualtats socials o be ajudar a promoure la justícia social sostenible i el benestar per a tothom.

Què és el  que ajudarà a fer créixer l'economia de base de manera que estigui en sintonia amb els objectius de la Gran Transició? Les nostres propostes es resumeixen breument a continuació:

 
1. Delegar el poder i estimular l'acció local

 Un punt de partida important per fer créixer l'economia de base  és retornar el poder i fomentar l'acció local sempre que sigui possible. Això es refereix, en part,  a  la transferència formal, amb més poder per a les autoritats locals i, dintre   d’elles, per als òrgans de decisió basats en el veïnats. També es tracta d’obrir oportunitats a les persones a tenir control sobre el que succeeix en les seves pròpies localitats i proveir l'accés als recursos que faran que l’acció local viable i eficaç, però això ha d'anar de la mà amb mesures per fomentar la distribució equitativa de les oportunitats i recursos entre les localitats.

2. Construir capacitats per a la participació equitativa

És fonamental  per a la idea de fer créixer de l'economia de base, el reconeixement que tots, inclosos els que estan en desavantatge i els que no tenen cap poder, tenen actius i recursos i  no només problemes que han de ser resolts pels altres. Cal també reconèixer que no tothom té la mateixa capacitat d’ajudar-se a si mateix i als altres. Per "capacitat", en aquest context, ens referim al que cal per fer ús dels actius i recursos d’un mateix. La capacitat que tenim depèn d'una sèrie de factors, incloent-hi l'educació i els ingressos, les circumstàncies familiars i l’ambient,  els coneixement i la confiança, la disponibilitat de temps i l’energia i l'accés als llocs on es prenen les decisions i les coses s’aconsegueixen. Una combinació de forces materials i culturals treballant a través de i entre generacions acaba significant que alguns tenen molt més i altres molt menys. Per augmentar la capacitat s’hauran de posar en marxa  mesures  per fomentar, habilitar i donar suport als individus i als grups, especialment als que actualment  tenen menys. Aquestes mesures tindran com objectiu construir i compartir coneixements i experiències, per distribuir recursos materials que facin possible la participació, inclosa la formació i les instal·lacions i obrir l'accés als processos de presa de decisions.

3. Redistribuir el temps remunerat i no remunerat

Com ja hem assenyalat, la distribució del temps és de vital importància en la configuració de la forma en què  l'economia de base  funciona. Si s’ha de fer més ús dels recursos humans no mercantilitzats sense intensificar les desigualtats existents, llavors caldrà una redistribució radical del  temps remunerat i no remunerat. Proposem un moviment lent però constant cap a una jornada laboral retribuïda més curta, amb un objectiu final: en una dècada o més, arribar a un nou estàndard de 21 hores. En una època de no creixement i d'augment de l'atur, això l'ajudarà a ampliar les oportunitats de treball remunerat. Persones que actualment tenen llocs de treball que requereixen moltes hores, tindran més temps per a activitats no remunerades, com a pares, cuidadors, amics, veïns i ciutadans. Això ajudarà a fer front als obstacles pràctics i culturals cap a la igualtat de la participació, mitjançant l'ampliació d'oportunitats, així com el canvi de les normes socials i de les expectatives. Argumentem  el tema amb més detall en altres llocs. Observem, per exemple, l'òbvia objecció que menys hores de treball remunerat reduiria els ingressos i colpejaria més durament els grups amb ingressos baixos, però una transició gradual, de més d'una dècada, hauria de donar  temps per introduir mesures compensatòries en lloc seu. Aquestes mesures inclourien la negociació d’increments de salaris per menys hores de treball any rere any, donant als empresaris incentius per contractar  més personal, limitar les hores extraordinàries remunerades, la formació per compensar deficiències d'habilitats, augmentar el salari mínim, més progressivitat en els impostos i acords per flexibilitzar el  treball  per tal d’adaptar-lo a les diferents necessitats dels empleats - com ara compartir treball, canvis en el curs escolar, llicències per tenir cura, i els anys sabàtics per aprenentatge. Redistribuir el temps remunerat i no remunerat serà especialment important per corregir les desigualtats entre dones i homes.^17,18

4. La coproducció  ha de ser la manera habitual de fer les coses

Ha arribat el moment de la Co-producció. El terme descriu un manera particular de fer les coses a on els que són habitualment considerats "proveïdors" i "usuaris” treballen conjuntament  en col·laboració d’igualtat i reciprocitat, fent un fons comú de diferents tipus de coneixements i habilitats. Es basa en una llarga història d'auto-ajuda, d’ajuda mútua i d’acció participativa local, incloent-hi el banc del temps i afegint-hi molt més que la consulta o la implicacióde l"usuari"^19,20,21. Els ciutadans juguen un paper actiu que generalment s’estén més enllà dels membres de la família, veïns, professionals, o altres persones amb un interès rellevant, a l'hora de decidir com volen viure i què necessiten i  juguen un paper important en la realització dels seus objectius.

D'aquesta manera, la coproducció  aprofita l'abundància dels recursos humans de l'economia de base i anima la gent a unir les forces i fer causa comuna. Crea xarxes locals i enforteix la capacitat dels grups locals. Transforma la manera de pensar sobre si mateixos i el que són capaços de fer. Es basa en la saviesa directa i l’experiència que tenen sobre el que necessiten i el que poden contribuir. Tots aquests factors ajuden a millorar el benestar i prevenen problemes que sorgeixen o que s’accentuen. El canvi  en l’enfocament de la manera de pensar i d’actuar sobre les "necessitats" i "serveis" ofereix més recursos, millors resultats, major benestar i disminueix el volum de la demanda de serveis. Això és tan important per a les organitzacions del tercer sector com per  a les autoritats públiques. Té fortes implicacions per als professionals i altres col·lectius  que presten serveis, ja que hauran de canviar la seva forma de pensar sobre si mateixos, sobre com entenen els altres i com actuen en el dia a dia. Han d'aprendre a treballar amb la gent, en lloc de fer ells  directament les coses o actuar en noms d’ells. ^{22, 23,24}

5. Donar prioritat a la prevenció dels danys i a la millora del benestar

Un sistema de benestar que es basa en les fortaleses de l'economia de base tindrà un esperit i un sentit del propòsit diferent dels principis establerts a la postguerra. En lloc d'un enfocament curatiu reactiu de lluita contra les carències  i els problemes que ja existeixen, s'han de crear les condicions que enriqueixen la vida i les  oportunitats de les persones , amb l'objectiu d'evitar que els problemes es creïn des del primer moment. Això es farà valorant  les persones, potenciant-les i involucrant-les, enfortint els llaços i les xarxes socials i donant a les gent – individualment  o en grups - un major control sobre el què els succeeix  i permetent-los decidir sobre el què volen  de la vida i sobre el paper que jugaran per fer que allò que volen succeeixi. Un veritable sistema de prevenció és més que una conseqüència afortunada del creixement de  l’economia de base; també ha de vincular les institucions i els ciutadans amb la intenció comú d'evitar els danys com un assumpte de prioritat - reconeixent que hi ha un triple  premi  a guanyar: la millora del benestar per a tothom, menys demanda de la despesa pública en els serveis curatius i, per tant,  millor oportunitat per manteniment dels serveis de benestar a llarg termini.

6. Construir un estat estratègic i una democràcia robusta.

No volem un estat autoritari que redueixi la nostra capacitat d’ajudar-nos a nosaltres mateixos, sinó que necessitem un estat estratègic democràticament controlat  que esdevingui un facilitador eficaç, un agent, un proveïdor de mitjans, un mediador i un protector dels nostres interessos compartits.  Això s'ha de basar en una àmplia participació i un compromís dels ciutadans de tots els sectors socials en la presa de decisió de govern a nivell nacional i local.

El govern democràtic és l'únic vehicle eficaç per garantir que els recursos es distribueixin equitativament, tant entre la població com entre individus i grups a nivell local. Pot i ha de garantir que els drets fonamentals i les capacitats de tots els ciutadans estan protegits de les incursions dels grups d'interès poderosos. La provisió  de suport pràctic, la informació i l’accés als recursos per part de les organitzacions locals han d’estar garantits  de manera que les persones amb diferents nivells de capacitat puguin tenir la mateixa oportunitat de reunir-se i actuar amb eficàcia. També és crucial que  l'estat garanteixi que els serveis estan en el lloc adequat  per satisfer les necessitats bàsiques de les persones, independentment dels seus mitjans (per exemple, la salut i l'autonomia, l'educació, uns ingressos per viure justos, la cura, l'habitatge, i seguretat). L'actuació de les empreses o organitzacions del tercer sector poden complementar però no poden reemplaçar aquestes funcions de l'estat, sobretot  perquè en general serveixen interessos sectorials o especialitzats, al contrari que els de una nació que són més globals. Un estat estratègic i una democràcia forta estan basats  essencialment en  una economia de base  pròspera.²⁵

Com es pot conformar aquest model i si això no és possible, com pot ser incorporat en el model?

Potser hem de partir del supòsit que només podem "modelar” el que es pot mesurar en termes numèrics.

 
La Taula 1 indica com els recursos del nucli de l’economia  s'interrelacionen i fins a quin punt es poden mesurar. On hi ha un cert marge per mesurar almenys alguns aspectes dels recursos mostrats a  la taula, utilitzant bases de dades existents, aquests es destaquen en negreta.

El temps és una moneda clau i l'ús del temps pot ser mesurat en termes de diferents utilitzacions - per exemple, atenció i activitats a nivell local. Els nivells de participació en els processos democràtics de presa de decisions també es poden mesurar.

Alguns dels resultats es poden mesurar - per exemple, alguns dels components que formen part del "capital social", l'aprenentatge i les habilitats, la força de treball. Per als resultats, el benestar es pot mesurar, així com algunes de les dimensions de la igualtat.

Taula 1. Com s’interrelacionen els recursos del l'economia de base  i fins a quin punt es poden mesurar

	ENTRADES	SORTIDES	RESULTATS
ECONOMIA DE MERCAT
ECONOMIA DE BASE	TEMPS CURA TRANSMISSIÓ DE CONEIXEMENT  I ENSENYAMENT CIUTADANIA ACTIVA DEMOCRÀCIA PARTICIPATIVA UN ESTAT ESTRATÈGIC I QUE DONI SUPORT	CAPACITATS "CAPITAL SOCIAL" APRENENTATGE, CONEIXEMENT, HABILITATS (FORMALS I IN-FORMALS) DECISIONS I ACCIONS  COMPARTIDES   SERVEIS PÚBLICS SOSTENIBLES MÀ D'OBRA CREATIVA, PRO-DUCTIVA	MILLORA DE BENESTAR PER A TOTHOM IGUALTAT D’OPORTUNITATS PERSONES AMB RECURSOS I EMPODERADES DEMOCRÀCIA SÒLIDA VALORS COMPARTITS QUE PROMOUEN SOLIDARITAT, SOSTENIBILITAT I AJUDA MÚTUA
ECONOMIA NATURAL

No s’han omplert els apartats de l’economia de mercat i de l'economia natural de la taula 1: Les seves caselles  simplement indiquen que les tres "economies" estan  inextricablement connectades. Serà important  conèixer  els vincles entre entre sortides i resultats a l'economia de base  i entrades a l’economia de mercat, així com els bucles de retroalimentació des del mercat cap a l'economia de base. Pot ser més difícil de rastrejar els vincles entre l'economia de base  i l’economia natural, encara que des de nef  s'està treballant per obtenir el mapa de dades de les relacions entre l'ús del temps i les emissions de carboni.

Com podem preveure i / o avaluar possibles conseqüències emergents?

Haurem de prestar atenció a les interaccions dinàmiques entre els elements de l'economia de base, tal com s’indica  a la Taula 1. Per exemple, com una millor distribució del temps remunerat i no remunerat afectaran a la  capacitat de les persones a tenir cura els uns dels altres, a  transmetre coneixements i  habilitats, a ser ciutadans actius i participar en la democràcia? Com les sortides i i els resultats afectaran a l’economia de mercat i a l'economia natural?

Com podem adaptar-nos als canvis que ja estan en marxa i començar a moure’ns cap a on ens cal  arribar?

Els canvis en curs suggereixen una sèrie d'oportunitats, per exemple:

• La perspectiva de les dràstiques retallades en els serveis públics ofereix l'oportunitat de transformar-les per obtenir millors resultats per menys diners amb la introducció de la coproducció.
• Els creixents nivells d'atur i de treball a temps parcial poden convertir-se en part d'una nova tendència cap a la reducció de les hores de treball remunerat com un  estàndard, de manera que el temps remunerat i no remunerat pugui ser distribuït de forma més justa entre tota la població, donant a la població ocupada més temps per ser pares, cuidadors i ciutadans actius i donant a la població desocupada l'oportunitat d'aconseguir algun treball remunerat. 
• Les pressions per reduir les emissions de carboni ens han d’ajudar a avançar cap a una cultura post-materialista on la gent valori les coses i les relacions de manera diferent i siguin  més felices vivint vides amb més  baix consum de carboni.

 

Notes finals

1. Coote A and Franklin J (2009) Green Well Fair (London: nef).
2. Michaelson J et al. ((2009) National Accounts of Well-being (London: nef).
3. Bok S (2010) Exploring happiness from Aristotle to brain science (Yale: Yale University Press).
4. http://www.poverty.org.uk/09/index.shtml
5. Thomas B, Dorling D and Davey Smith G (2010) Inequalities in premature mortality in Britain: observational study from 1921 to 2007 (London: British Medical Journal). Available at: http://www.bbc.co.uk/news/health-10730095
6. Marshall A (1926) Principles of Economics, 8th edition (London: MacMillan & Co.) pp 79, 81, 690.
7. Marmot M (2010) Strategic review of health inequalities in England post 2010 (London: The Marmot Review). Available at: www.marmotreview.org
8. Wilkinson R and Pickett K (2009) The Spirit Level: Why more equal societies almost always do better (London: Allen Lane).
9. http://www.guardian.co.uk/politics/2010/may/24/george-osborne-6-25bn-spending-cuts
10. Timmins N (2001) The five giants: A biography of the welfare state (London: Harper-Collins).
11. Jackson T (2009) Prosperity without Growth (London: Earthscan).
12. Coote A (2010) Ten big questions about the Big Society (London: nef).
13. Goodwin N, Nelson J, AckermanF and WeisskopfT (2003) Microeconomics in context (New York: Houghton Mifflin).
14. Burchardt T (2008) Time and income poverty, CASE Report 57 (London: London School of Economics).
15. Coote A, Franklin J and Simms A (2010) 21 Hours (London: nef).
16. Goodwin N (2010) If US consumption declines will the global economy collapse?’ in Ekström K and Glans K (eds) Changing Consumer Roles (in press) (New York: Routledge).
17. Ibid;.
18. Schor J (2010) Plenitude (London: Penguin Press) ch5.
19. Parks R , Baker P, Kiser L, Oakerson R, Ostrom E, OstromV, Percy S, Vandivort M, Whitaker G and Wilson R (1981) Consumers as coproducers of public services: Some economic and institutional considerations. Policy Studies Journal 9(7):1001–1011.
20. Cahn E (2001) No more throwaway people: The co-production imperative (Washington DC: Essential Books).
21. Wann M (1995), Building Social Capital (London: ippr).
22. Boyle D, Coote A, Sherwood C and Slay J (2010) Right here right now (London: NESTA/nef). Boyle D, Harris M (2009) The Challenge of Co-production (London: NESTA/nef)
23. Boyle D, Slay J and Stephens L (2009) Public services inside out (London: NESTA/nef).
24. Boyle D and Harris M (2009) The challenge of co-production (London: NESTA/nef).
25. Coote A and Franklin J (2010) Transforming welfare: new economics, New Labour and the new Tories. Soundings 44. Available at:

http://neweconomics.org/publications/transforming-welfare

new economics foundation

3 Jonathan Street

London SE11 5NH

United Kingdom

Telephone: +44 (0)20 7822 6300

Facsimile: +44 (0)2078206301

E-mail: info@neweconomics.org

www.neweconomics.org

           Registered charity number 1055254

           © 2010 nef (the new economics foundation)

La Cooperativa Integral "una aplicación del decrecimiento" Feb 2011 - Enric Durán

http://www.youtube.com/watch?v=i8c9Dn1Ma9Y&feature=player_embedded

Cicle de conferències Fundació Forum Ambiental

http://www.forumambiental.org/sostenibilitat.html

Formació Fiscalitat Verda

• El proper 18 d’octubre a les 18h, Ignasi Puig Ventosa (ENT) moderarà la sessió titulada “Reforma de la fiscalitat: fiscalitat verda i social com alternativa o fiscalitat integrada?” que comptarà amb la ponència de Xavier Labandeira (Univ. de Vigo). La conferència serà a l’Auditori CX de La Pedrera, en el marc del cicle “Parlant de la sostenibilitat en un nou marc global”, organitzat per la Fundació Fòrum Ambiental i per l’Obra Social de Catalunya Caixa. Aquesta sessió compta amb la co-organització de l’Ajuntament de Terrassa. Més informació a: www.forumambiental.org/sostenibilitat/sostenibilitat03.html.

• El proper 20 i 21 d’octubre tindrà lloc a l’Instituto de Estudios Fiscales (Ministerio de Economía y Hacienda), a Madrid, la 12th Global Conference on Environmental Taxation. Ignasi Puig Ventosa (ENT) hi farà la presentació “Landfill and Waste Incineration Taxes in Spain”. Més informació i inscripcions : www.seatra.org/EnvironmentalTaxation.

L’Efecte Rebot: Una Avaluació De L’Evidència D’Estalvi Energètic En El Conjunt De L’Economia Basat En La Millora De L’Eficiència Energètica

Informe produït per el Sussex Energy Group for

the Technology and Policy Assessment function of

the UK Energy Research Centre

Steve Sorrell

October 2007

http://www.ukerc.ac.uk/support/tiki-index.php?page=0710ReboundEffects

RESUM EXECUTIU DE L’EFECTE REBOT

La majoria dels governs estan buscant maneres per  millorar l'eficiència energètica en la seva  lluita per aconseguir  els objectius de política energètica. El potencial  “d’estalvi  d'energia " a partir de les millores en  l’eficiència energètica es calcula , normalment,  utilitzant principis bàsics de física i models d'enginyeria. No obstant, els estalvis energètics  que es realitzen a la pràctica, generalment fallen  respecte aquests càlculs d'enginyeria. Una explicació és que les millores en l'eficiència energètica fomenten un major ús dels serveis que l’energia proporciona (per exemple, la calefacció o la mobilitat). Respostes de comportament com aquestes es coneixen com  "l’efecte rebot" de l'eficiència energètica.

Mentre que els efectes  rebot poden  variar molt en importància , en alguns casos poden ser prou grans com per portar a un augment general del consum energètic , un resultat contraproduent.  Hi ha algunes evidències que suggereixen que les millores en l'eficiència energètica de certes tecnologies “dominants” com els motors de vapor i els motors elèctrics han contribuït a aquest  fracàs en el passat.

Els efectes rebot són  molt difícils de quantificar i la seva grandària i importància sota diferents
circumstàncies són molt discutides. A més, els efectes rebot operen a través d'una varietat de
mecanismes i la manca de claredat sobre aquests ha portat a la confusió persistent. En general, els efectes rebot s’han ignorat a  l'hora d'avaluar el impacte potencial de les
polítiques d'eficiència energètica. Una conclusió clau d'aquest informe és que els efectes rebot són prou importants  com per merèixer un tractament explícit.  No  tenir  en compte els efectes  rebot pot  contribuir a no arribar a assolir els objectius de política energètica i climàtica.

Aquest informe analitza la naturalesa, el funcionament i la importància dels efectes rebot i proporciona una revisió exhaustiva de les proves disponibles sobre aquest tema, juntament amb qüestions que estan estretament relacionades,  com ara la relació entre el consum d'energia i el creixement econòmic.  Avalua les fortaleses i debilitats de la base de les proves, aclareix les controvèrsies subjacents  i  destaca  les implicacions per a la política energètica i climàtica. El missatge clau és que el foment de l'eficiència energètica segueix essent una forma efectiva per reduir el consum energètic i les emissions de carboni, però és necessari un  tractament més explícit dels efectes rebot  per avaluar la contribució que l'eficiència energètica  pot tenir de forma realista.

Definició de l'efecte rebot

·        Moltes millores de l'eficiència energètica no redueixen el consum d'energia en  la quantitat predita pels models senzills d'enginyeria. Aquestes millores fan que els serveis d'energia siguin  més barats, de manera que el consum d’aquests  serveis augmenta. Per exemple, des que  els vehicles eficients en petroli abarateixen els viatges, els consumidors poden optar per conduir més lluny  i / o més freqüentment, compensant així part dels estalvis d'energia aconseguits. De la mateixa manera, si un fàbrica utilitza més eficientment l'energia es torna més rendible i  anima  a una major  inversió i a majors nivells de producció. Això s’anomena efecte rebot directe.

·         Encara que  el consum dels  serveis energètics  es mantingui  sense canvis, hi ha raons per les que  l’estalvi d'energia en el conjunt de l'economia pot ser menor  que el que els simples càlculs indiquen.  Per exemple, els conductors de vehicles de baix consum poden  gastar els diners estalviats en gasolina en altres béns i serveis  intensius  en energia , com per exemple un vol a l'estranger. De la mateixa manera, qualsevol   reducció de la demanda energètica es traduirà en preus més baixos de l'energia que animen a l'augment del consum energètic. Aquest  mecanisme  es coneix com efecte rebot indirecte. La suma dels efectes rebot directes i indirectes representa l’efecte rebot de tota l'economia.  Els efectes rebot s'expressen normalment com un percentatge dels estalvis d'energia que s'esperen  d'una millora en  l'eficiència energètica,  així, un efecte rebot del 20% significa que només s’aconsegueix el 80% de l’estalvi  energètic  que s'esperava. (Fig. 1)

·         Les controvèrsies sobre la magnitud de l’efecte rebot sorgeixen en part a causa de la manca de claredat  en les  definicions. L'eficiència energètica pot ser mesurada de diverses maneres,  per exemple, utilitzant  indicadors físics (tones de carbó per tona d'acer) o econòmics (energia per unitat de producció mesurada en diners).  L'eficiència energètica també es pot mesurar a  diferents   nivells, per exemple, per a un procés de fabricació individual, una fàbrica, una empresa, un sector o fins i tot l'economia en conjunt.  Les estimacions dels efectes rebot per tant, dependran dels indicadors seleccionats i del nivell d'anàlisi.

·          Les millores en eficiència energètica sovint s'associen amb millores en la productivitat del capital, mà d'obra i materials. Un ús més eficient d'aquests altres factors tendeix a amplificar l'efecte rebot.

 Fig. 1

Estimació de l'efecte rebot

·         L'evidència disponible per a tot tipus d'efectes rebot està lluny de ser completa. Les proves son millors per els efectes directes  que per els indirectes, però fins i tot  centrant-nos en un petit nombre  de serveis energètics de consum, com  la  calefacció de la llar i el transport personal  dins dels països desenvolupats, ambdós efectes,  directes i indirectes,  semblen variar  molt segons les diferents tecnologies, sectors i nivells d'ingressos i en la majoria de dels casos no es poden  quantificar amb molta fiabilitat. No obstant, l'evidència  no suggereix  que les millores en l'eficiència energètica condueixin rutinàriament a augments de consum energètic  en tota  l'economia . Però al mateix temps, les proves suggereixen  que en el conjunt de l'economia  l’efecte rebot és,  almenys,  del 10%  i sovint més alt. L’efecte rebot , per tant, s’ha de tenir en compte en les avaluacions polítiques.

·         Probablement en  els països desenvolupats l’efecte rebot directe,  com la calefacció i climatització de les llars i el transport privat  en automòbil,  és inferior al 30% i pot estar a prop d'un 10% en el cas del transport.  L’efecte  rebot directe  degut als serveis energètics segurament disminuirà  en el futur degut a la saturació de la demanda. Les millores en l'eficiència energètica per tant, haurien d'arribar al 70% o més de reducció del consum energètic previst segons els principis d'enginyeria. Malgrat això , els efectes rebot indirectes suposaràn que la reducció del consum energètic  en tota  l'economia serà menor.

·         Els  efectes rebot  directes probablement seran menors allà  on l'energia constitueixi  una part relativament petita  dels costos totals i tingui  poca influència en les decisions operatives.  L'ús de l’electricitat en els aparells electrònics n’és un bon exemple, encara que  aquests efectes han estat estudiats durant períodes relativament curts.  Hi ha també algunes incerteses importants , per exemple sobre la relació entre els efectes  rebot directe i els ingressos  de les llars.

·         Hi ha molt pocs estudis sobre els efectes rebot en els països en desenvolupament.  És d’esperar  efectes rebot més  grans  en aquests països allà  on la demanda de serveis energètics està  lluny de la saturació. Això és recolza en  les escasses  evidències  empíriques disponibles. En alguns casos, l'efecte rebot directe pot  ser superior a la unitat.

·         Es poden utilitzar models energètics - econòmics  per estimar l’efecte rebot indirecte  de tota l'economia, però hi ha pocs estudis publicats i aquests tenen una sèrie d‘errors. Els  resultats demostren que l’efecte rebot de tota l'economia varia molt en funció del sector  on la millora de l'eficiència energètica es porta a terme. Encara que les estimacions disponibles no són prou fiables, diversos estudis suggereixen que l’efecte rebot en tota l'economia pot  ser, sovint, superior al 50%  (és a dir, s’aconseguirà  menys de la meitat de  l'estalvi d'energia esperat). A més, aquestes estimacions no tenen en compte l'efecte amplificador de qualsevol millora de l’eficiència energètica associada a l’eficiència utilitzada en els  factors com el capital, la mà d'obra o els materials ¹.

Efecte rebot o el tret per la culata (backfire)?

·         L'anomenat  postulat  (KB) “Khazzoom-Brookes”  "afirma que, si els preus de l'energia no canvien, les millores rendibles en eficiència energètica  incrementaran inevitablement el consum energètic en  tota l'economia  per sobre del que augmentaria sense aquestes millores (el tret per la culata o “backfire”). Aquesta afirmació provocativa tindria greus conseqüències per a la política energètica i climàtica si fos certa. No obstant, els arguments teòrics en favor del postulat es basen en models simplificats que tenen una sèrie de limitacions com ara la presumpció que els recursos econòmics són assignats de manera eficient. De la mateixa manera, l’evidència empírica del  postulat és indirecta, indicativa i ambigua. Ja que s'han trobat unes quants errors  tant en les proves teòriques com en les empíriques, no es pot considerar que la "Hipòtesi KB” ha estat verificada. De totes maneres, els arguments i les  proves utilitzades per a la defensa del postulat mereixen una atenció més seriosa que la que  han rebut fins ara.  (Fig. 2)

·         En els països desenvolupats, el consum d'energia, tal com es mesura convencionalment,  ha crescut  més lentament que l'economia en conjunt. A partir d'aquí, es conclou generalment  que els canvis tècnics han millorat l'eficiència energètica i que, per tant, han  ajudat a "desacoblar" el consum d'energia del creixement econòmic. No obstant,  una vegada ponderada   la relació "qualitat" o productivitat econòmica de les diferents fonts d’energia, l'acoblament entre  consum energètic i creixement econòmic  apareix molt més fort. Preses en conjunt, les dades analitzades en aquest informe suggereixen  que: a) Les possibilitats de substituir  altres factors  per energia és relativament limitat, b) molts canvis tècnics han  incrementat històricament la intensitat energètica, c) l'energia pot jugar  un paper més important en el creixement econòmic que el que se li atorga  convencionalment i d) l’efecte rebot en  l’economia global pot  ser molt més gran  que el que habitualment se suposa.

·         Si les millores en l'eficiència energètica van associades  a millores en l’eficiència d’altres factors que també intervenen  com capital, mà d'obra i materials, llavors és molt possible que el consum d'energia pugui augmentar tal com suggereix  el postulat KB. ²  No obstant, Ja que la relació entre l’eficiència amb la que s’utilitza l’energia i els altres factors depèn de les tecnologies  individuals i les circumstàncies, no hi ha una raó a priori per creure que aquest efecte ‘contraproduent'  sigui  un resultat inevitable en tots els casos.

El debat sobre el postulat de KB es beneficiaria  d'una distinció més clara entre els diferents tipus de millora en l'eficiència energètica. Per exemple,   sembla més probable que el postulat  KB es demostri  amb les millores associades a tecnologies omnipresents  d’ús generalitzat,  particularment  quan són adoptades pels productors més que no pas pels consumidors finals i quan les millores es produeixen en una etapa primerenca de desenvolupament i la difusió. Les màquines de vapor ofereixen una bona il·lustració durant el segle 19, mentre que motors elèctrics són  un exemple comparable de principis del segle 20. Les  oportunitats oferides per  aquestes tecnologies tenen tals efectes significatius sobre la innovació, la productivitat i el creixement econòmic que el consum energètic de l’economia global s’incrementa a la llarga. Aquestes tecnologies  generalment són acceptades  amb entusiasme pels mercats  i rarament  s'associen amb propòsits de polítiques  públiques.

 Fig. 2

·         Per contra, el postulat K B sembla menys probable que es pugui demostrar amb tecnologies d'eficiència energètica específiques, com ara l'aïllament tèrmic, i sobretot  quan aquestes tecnologies  són utilitzades pels consumidors o quan juguen un paper secundari en la producció econòmica. Aquestes tecnologies tenen menys efectes sobre la productivitat i el creixement econòmic, amb el resultat que el consum d'energia en l'economia global probablement  es redueixi.

 

Implicacions polítiques

1. La contribució potencial de les polítiques d'eficiència energètica ha de ser reavaluada.

•  Es pot fomentar l'eficiència energètica a través de polítiques que elevin els preus de l'energia, com ara els impostos sobre el carboni o a través de les polítiques no basades en els preus com les normes de construcció. Les dues han de seguir jugant un paper important en la  política energètica i climàtica. No obstant, moltes avaluacions oficials i independents d'aquestes polítiques, sens dubte, han exagerat la contribució de polítiques no basades en el preu per reduir el consum d'energia i les emissions de carboni.

•  Seria un error suposar que, en absència de proves, l’efecte rebot és  tan petit que es pot ignorar. En algunes circumstàncies (per exemple, les tecnologies d'eficiència energètica
que milloren notablement la productivitat de les indústries intensives en energia) l’efecte rebot en tota l'economia  pot superar el 50% i podria incrementar el consum d'energia a  llarg termini. En altres circumstàncies (per exemple, millores de  l'eficiència energètica en bens electrònics de consum) l’efecte rebot en tota l’economia probablement és més petit, però en cap circumstància serà cero. (Fig. 3)

•  S’haurà  de tenir en compte que l’ efecte rebot reduirà l'efectivitat aparent de les polítiques d'eficiència energètica. No obstant això, moltes oportunitats d'eficiència energètica són molt rendibles  i ho seguiran essent malgrat que els efectes rebot es permetin.  Les falles del mercat i d'organització que es preveuen poden ser superades. El foment d'aquestes
oportunitats hauria  d'incrementar els ingressos reals i contribuir al creixement econòmic, però no pot reduir el consum energètic i les emissions de carboni tant com prèviament se suposava.

2. L’efecte rebot s'ha de tenir en compte quan es desenvolupen i es fixen els objectius  de les polítiques  d'eficiència energètica

• L’efecte rebot varia àmpliament entre diferents tecnologies, sectors i  nivells d’ ingressos. Si bé aquestes diferències no es poden quantificar amb molta fiabilitat,
hi hauria  d'haver un cert marge per a  incloure l’estimació dels efectes  en les avaluacions polítiques i utilitzar aquestes estimacions per orientar les polítiques amb major eficàcia. Quan  siguin d’esperar  efectes rebot  importants, hi podria haver una major necessitat de polítiques que incrementessin els preus de l'energia.

• Les oportunitats de "win-win (jo guanyo–tu guanyes)" que redueixen costos de capital i treball, així com costos d'energia,  poden  estar associades  a efectes rebot de grans dimensions. Per tant, les implicacions del foment d’aquestes oportunitats han de ser clarament enteses  i quantificades. Pot tenir  més sentit  centrar-se en les tecnologies d’eficiència energètica “específiques” , deixant per al mercat la realització de beneficis més amplis.

3.  Els efectes  rebot poden  ser mitigats a través de preus de carboni / energia
ja sigui  implantant-los  a través d'impostos sobre el carboni o a través d’un esquema de comerç d'emissions

• El preu del  carboni / energia pot reduir els efectes rebot directes i indirectes, assegurant que
el cost dels serveis d'energia es mantingui  relativament constant mentre que l'eficiència energètica millora. Els preus del  carboni / energia han d'augmentar en  el temps a una velocitat adequada per ajustar el creixement dels  l'ingressos  i els efectes rebot, simplement per evitar l’increment de les emissions de  carboni. Si cal reduïr les emissions caldrà augmentar-los  més ràpidament.

• El preu del carboni / energia pot ser insuficient per si sol, ja que no superarà la nombroses barreres a la innovació i la difusió de tecnologies baixes en carboni i podria tenir efectes adversos sobre la distribució dels ingressos i la competitivitat. De la mateixa manera, les polítiques per a fer front a les barreres del mercat poden ser insuficients, ja que els efectes rebot podrien compensar gran part dels estalvi d'energia.  Cal doncs una combinació de polítiques.

Fig. 3

Notes

1  Els límits a la substitució:  Moltes de les millores en l'eficiència energètica es poden  entendre com la "substitució" de capital  per energia dins d'un determinat límit del sistema. Per exemple, l’aïllament tèrmic (capital) pot ser substituït per combustible (energia) per mantenir la temperatura  interior d'un edifici a  un determinat nivell. Són aquestes possibilitats  les que constitueixen  la  base de "l’estalvi d'energia" potencial estimat  en diferents sectors.  No obstant, les  estimacions dels estalvis energètics  normalment obliden  el consum d'energia necessaris per produir i mantenir el  capital, sovint referit com energia incorporada. Per exemple, l'energia requerida  per produir i instal lar materials d'aïllament i motors  eficients  energèticament .

La substitució de capital per energia desplaça, per tant,  el consum d'energia des del sector en què s'utilitza als sectors econòmics  que produeixen  aquest capital. Com a resultat, l'ús de l'energia pot augmentar  en altres sectors de l'economia.

Arguments i conclusions  similars  es podrien aplicar en  la substitució de la mà d'obra per  energia, ja que també es requerirà energia per alimentar i mantenir la llar dels treballadors  per  mantenir-los  econòmicament productius.

2   L’aportació més important del treball de  Brookes és que les millores en la productivitat de l'energia freqüentment estan  associades  a  millores en la productivitat del capital, mà d'obra i  materials. En particular, històricament  l'experiència suggereix que les millores   en la productivitat  energètica  han estat associades  a millores  proporcionalment majors  en  la productivitat total dels  factors. A la literatura es troben  nombroses  exemples d'eficiència energètica  que proporcionen evidències d’aquest fet  en diferents sectors i tecnologies,  així com en  l’economia nacional. Exemples d'aquest tipus s'utilitzen amb freqüència per donar suport a casos concrets  de negocis  sobre eficiència energètica,  però  també assenyalen situacions en la que els efectes rebot són majors als esperats.  Si les tecnologies d'eficiència energètica potencien la productivitat total dels  factors i, per tant, estalvien  més que únicament  el cost de l’energia, llavors  l’argument que l’efecte rebot és  petit degut a  que la participació de l’energia en el total dels  costos és petit es veu debilitat.

 El mateix raonament s'aplica a la contribució de les millores de l’eficiència energètica  en el creixement   econòmic, però això deixa oberta la qüestió sobre si les millores en l’eficiència energètica van necessàriament  associades  a  millores  proporcionalment majors de la productivitat total dels factors, o be, com sembla més probable,  això depèn de determinades tecnologies i  circumstàncies.  Si aquest últim cas fos cert, les mesures polítiques  podrien anar  dirigides  cap a  millores de l'eficiència energètica “específiques " que sempre  tenen menor impacte sobre la productivitat total de factors i per tant,  tenen efectes rebot petits.