Traducció del document de Herman E. Daly A Steady-State Economy per a Sustainable Development Commission (UK)
Comissió de Desenvolupament Sostenible, Regne Unit (24 d'abril de 2008)
UNA
ECONOMIA EN ESTAT ESTACIONARI
Una
economia de creixement fallida i una economia en estat estacionari no són la
mateixa cosa; són alternatives molt diferents a les que ens enfrontem.
Herman E. Daly
Escola de Polítiques Públiques
Universitat de Maryland
College Park MD 20742 EUA
La Terra en el seu conjunt està aproximadament en un estat estacionari. Ni
la superfície ni la massa de la terra
estan creixent o disminuint, el flux d'entrada d'energia radiant de la Terra és
igual al flux de sortida, i la importació de matèries des de l'espai és
aproximadament igual a la exportació (les dues menyspreables). Això no significa
que la terra sigui estàtica - en un
estat estacionari hi poden haver una gran quantitat de canvis qualitatius , i
sens dubte que n'hi ha hagut a la Terra. El canvi més important en els darrers
temps ha estat l'enorme creixement d’ un
subsistema de la Terra, anomenat economia, en relació al sistema total,
l'ecosfera. L’enorme canvi des d'un mon "buit" a un mon "ple de
coses" és veritablement "una cosa nova sota el sol", tal com el historiador
JR McNeil ho anomena en el títol de seu llibre. Com més a prop s’acosta
l'economia a l'escala planetària més s'haurà d'ajustar al comportament
físic de la Terra. Aquest comportament és el d’un estat estacionari – un
sistema que permet el desenvolupament
qualitatiu però no el creixement quantitatiu agregat. Creixement significa més
de la mateixa cosa, desenvolupament significa la mateixa quantitat d’una cosa millor
(o si més no, d’una cosa diferent). El
món natural que encara ens queda ja no
és capaç de proporcionar les fonts i embornals necessàries per suportar el metabolisme
productiu que requereix el manteniment
de l'economia de grans dimensions actual i molt menys una economia que encara va
creixent. Els economistes s'han centrat massa en l'economia del sistema
circulatori i han descuidat l'estudi del seu sistema digestiu. El creixement
del flux de primeres matèries i energia, significa empènyer més del
mateix aliment a través d'un tracte digestiu
cada vegada més gran, el desenvolupament significa menjar millors aliments i
pair-los millors. Es fa evident que l'economia s'ha d'ajustar a les normes d'un
estat estacionari - buscant un desenvolupament
qualitatiu, però aturant el creixement quantitatiu agregat. L’augment del PIB suma aquests dos elements
tan diferents.
Durant 200 anys hem viscut en una economia en creixement. Això fa que sigui difícil
imaginar com seria una economia en estat estacionari (EEE) malgrat que la
major part de la humanitat durant tota
la seva història ha viscut en una economia en la que el creixement anual
era insignificant. Alguns creuen que una
EEE significaria la congelació sota la foscor de la tirania comunista. Altres diuen
que les grans millores en tecnologia (eficiència energètica, reciclatge) són
tan fàcils d’aplicar que faran que l’ajust
sigui un divertiment.
Independentment de si serà fàcil o difícil, nosaltres hem d'intentar una EEE,
perquè no podem continuar creixent i, de fet, l’anomenat creixement
"Econòmic" ja s'ha convertit en un creixement “ineconòmic”. El
creixement econòmic està fent fallida. En altres paraules, l'expansió
quantitativa del subsistema econòmic augmenta els costos ambientals i socials
més ràpidament que els beneficis derivats de la producció, fent-nos més pobres
i no més rics, almenys en els països d’alt consum. I fins i tot de vegades, les noves tecnologies encara ho empitjoren.
Per exemple, el tetraetil de plom va produir el benefici de retardar la
detonació del motor d’explosió, però a costa de difondre un metall pesant tòxic
a la biosfera; els clorofluorocarbonats ens van proporcionar el benefici d'un propel·lent
i refrigerant no tòxic, però a costa de crear un forat a la capa d'ozó que ens protegeix de la radiació ultraviolada.
Serà difícil de saber amb certesa si el creixement fa augmentar els costos més
ràpidament que els beneficis mentre no
ens prenguem la molèstia de separar
costos de beneficis en la nostra comptabilitat nacional. En lloc d'això els
agrupem tots com a "activitat" en el càlcul del PIB.
Els economistes ecològics han donat evidències empíriques de que el creixement ja
és ineconòmic en els països d'alt consum (vegeu el ISEW índex del benestar
econòmic sostenible, el GPI índex del progrés brut, la petjada ecològica, el índex de felicitat del
planeta). Atès que els economistes
neoclàssics són incapaços de demostrar que actualment el creixement, tant si es
mesura en flux de primeres matèries i energia com en PIB, ens duu a a una situació millor en lloc
d’empitjorar-la, és una arrogància cega per la seva part que segueixin predicant
el creixement agregat com la solució als nostres problemes. Sí, segur que la majoria dels nostres problemes (pobresa,
atur, degradació mediambiental) serien
més fàcils de resoldre si fóssim més rics, però aquesta no és la qüestió. La
qüestió és: realment el creixement del PIB
ens farà més rics mai més ? no ens està fent ja més pobres?
En els països pobres el creixement del
PIB encara pot fer augmentar el benestar, almenys si
està raonablement distribuït. La pregunta a fer-nos és : què és el millor que
els països rics poden fer per ajudar als
països pobres? La resposta del Banc Mundial és que els rics han de continuar
creixent tan ràpidament com puguin per proporcionar mercats per als pobres i
acumular capital per invertir-lo en aquests països. La resposta del estat
estacionari és que els rics han de reduir el creixement del seu flux de
producció per alliberar recursos i espai ecològic per a l'ús dels pobres i han
d’enfocar els seus esforços nacionals en el desenvolupament i les millores tècniques i socials
que poden ser lliurement compartides amb aquests països.
L'estat estacionari concebut per l’economia clàssica considerava les dimensions
biofísiques - la població i l’estoc de capital (tots els bens de producció i de
consum durables) – com dades fixades i adaptava la tecnologia i els desitjos de les persones a
aquestes condicions objectives. En canvi, ”l’estat estacionari” de l’economia neoclàssica
(creixement proporcional de l’estoc de capital i de la població) considera
dades fixades els desitjos i la tecnologia i s'adapta a les dimensions
biofísiques mitjançant el creixement, ja que considera que els desitjos són il·limitats i la tecnologia és prou poderosa
per fer el món efectivament infinit. A una un nivell més profund, la visió clàssica és que l'home és una
criatura que, en última instància, ha d’adaptar-se als límits de la creació de
la qual ell n’és una part (finitud, entropia, interdependència ecològica). La
visió neoclàssica és que l'home, el creador, sobrepassarà tots els límits i pot
refer la creació per adaptar-la a les seves preferències individualistes subjectives
que es consideren l'arrel de tot valor.
Al final, l'economia es converteix en un religió.
L'acceptació de la necessitat d'una EEE, tal com ho acceptaren John Stuart Mill
i els altres economistes clàssics, ens permet imaginar a què podria assemblar-se. En primer lloc cal fer
una advertència: una economia de l'estat estacionari no és una economia del
creixement fracassada. Un avió està dissenyat per anar cap endavant. Si tracta
de mantenir-se immòbil s’estavella. Concebre un helicòpter com un avió que
fracassa en moure’s cap endavant no té sentit. És una cosa diferent, dissenyada per mantenir-se immòbil. De la mateixa manera,
l’economia de l’estat estacionari no està dissenyada per créixer.
Seguint a Mill, podríem definir una EEE
com una economia amb una població i un estoc de capital constants, mantinguda amb una taxa baixa de flux de primeres matèries que es manté dintre dels límits de capacitat de regeneració i d'assimilació
de l'ecosistema. Això significa una taxa
baixa de natalitat i equivalent a una taxa baixa de mortalitat, i una taxa baixa de producció equivalent a una taxa baixa d’obsolescència. Un flux de primeres matèries
i energia baix significa una esperança de vida alta de la població i una alta
durabilitat dels béns. De manera alternativa i més operativa, podem definir l'EEE amb el termes d'un flux constant de producció a un
nivell sostenible (baix), amb una població i un estoc de capital capaços d’ajustar-se
lliurament a qualsevol mida que pugui
ser mantinguda per un flux de primeres matèries i energia començant per
l'esgotament dels recursos i acabant per la contaminació.
Com es podria limitar el flux de primeres matèries i energia i, per tant, indirectament limitar els estocs de capital i població en una EEE? Com que
l'esgotament dels recursos es localitza a la naturalesa de forma menys dispersa que la contaminació,
els principals controls s’hauran de situar
a l’origen de l’esgotament d’aquests recursos o a l’entrada del sistema.
L'augment de preus dels recursos a l’origen de l'esgotament limita indirectament
la contaminació, i força a totes les
etapes posteriors del procés de
producció a una major eficiència. Un sistema d'intercanvi de drets
comercials limitat, basat en subhastes (cap-auction-trade
system) aplicat als recursos bàsics esgotables , especialment als combustibles
fòssils, podria ser molt eficaç, com també ho seria la reforma fiscal verda,
sobre la que ens referirem més endavant.
Si hem d’ aturar el creixement agregat perquè és ineconòmic, com ho fem per
lidiar amb la pobresa en l’ EEE? La resposta simple és mitjançant la redistribució
– limitant el rang de desigualtat admissible,
establint un mínim i un màxim
d'ingressos. Quin és el rang apropiat
per la desigualtat- la desigualtat que premiï les diferències i les contribucions
reals i no que únicament multipliqui privilegis? Plató pensava que
havia de ser de un factor de quatre. Les universitats, els serveis civils i
militars utilitzen un factor de entre deu i vint. Al sector corporatiu d’EEUU
el factor és de més de 500. Com un primer pas, no podríem tractar de baixar el
rang general a un factor de, per exemple, cent? Cal recordar que ja no estem tractant d'oferir incentius massius
per estimular el creixement (ineconòmic)! A més, com que ja que no estem tractant
d'estimular el creixement agregat, ja no
necessitarem gastar milers de milions en matèria de publicitat. En lloc de
tractar la publicitat com un impost deduïble del cost de producció li hauríem d’aplicar
un fort impost com a molèstia pública. Si els economistes realment creuen que
el consumidor és sobirà llavors ha de ser obeït en lloc de ser manipulat,
entabanat, assetjat, i enganyat.
El lliure comerç no seria possible en una EEE, ja que els seus productors necessàriament haurien de comptabilitzar els
nombrosos costos al medi ambient i al futur que a les empreses estrangeres radicades
en països amb creixement ara se’ls permet ignorar. Les empreses estrangeres guanyen en competitivitat no perquè siguin més eficients,
sinó simplement perquè no paguen el cost
de la sostenibilitat. Podria existir el comerç internacional regulat sota regles
que compensessin aquestes diferències (les tarifes de compensació), de la
mateixa manera, podria existir "lliure comerç" entre les nacions
que en la seva comptabilitat dels costos interns estiguessin igual de compromeses
amb la sostenibilitat. Podrien esperar
que el FMI, el Banc Mundial, i la OMC estiguessin treballant en direcció cap aquests
regulacions, però en lloc d’això es dediquen a impulsar el lliure comerç i la lliure mobilitat
del capital (és a dir, la desregulació de comerç internacional). Protegir polítiques nacionals eficients d’ internalització de costos és molt diferent
que protegir empreses ineficients.
La
qüestió del benefici mutu garantit en el comerç internacional i d'aquí la raó per mantenir-lo "lliure" es
basa en l’argument de Ricardo de l’avantatge comparatiu: pressuposa que alguns
bens produïts en un país resulten relativament més barats que la producció
d’altres en comparació als costos de producció en altres països. En
especialitzar-se segons el seu avantatge comparatiu, els dos països socis
comercials hi guanyen, independentment dels costos absoluts (un país pot produir
tots els béns més barats, però tot i així, es beneficiaria al especialitzar-se
en el que produeix més barat relativament i comerciant amb els altres béns). Això
és lògic, però igual que tots els arguments lògics, l'avantatge comparatiu està
basat en premisses. La premissa fonamental és que mentre que el capital (i
altres factors) es mou lliurement entre les indústries dins d'una nació, no es
mou entre nacions. Si el capital es pogués traslladar a l'estranger no tindria motius per
conformar-se amb un mer avantatge comparatiu a casa, sinó que buscaria l’avantatge
absolut: el cost de producció
absolutament més baix arreu del món. Per què no? Amb el lliure mercat el
producte podria ser venut a tot el món, incloent-hi la nació des de on ha sortit
el capital.
Encara que sens dubte hi ha beneficis globals comerciant amb les regles de l’avantatge absolut, no es garanteix el benefici
mutu dels països, alguns hi podrien perdre.
Aquí rau el problema. El FMI
predica el lliure comerç sobre la base de l’avantatge comparatiu i ho ha fet
durant molt de temps. Més recentment l'FMI ha començat a predicar l'evangeli de
la globalització, que, a més del lliure
comerç, significa lliure mobilitat del capital internacional- exactament el que
l’avantatge comparatiu prohibeix! Quan els confrontem amb aquesta contradicció el FMI mou les mans suggerint que
podríem ser uns xenòfobs, i canvia de tema. El FMI i el BM i la OMC es
contradiuen ells mateixos en servei dels interessos de les empreses
transnacionals. La mobilitat internacional del capital, juntament amb de lliure
comerç, permet a les empreses escapar de la regulació nacional per al interès
públic posant a uns països contra els altres. Atès que no existeix un govern global
estan, en efecte, fora de control.
El més proper que tenim a un govern mundial (FMI-BM-OMC) no ha mostrat cap
interès en la regulació del capital transnacional per al bé comú. El seu
objectiu és ajudar al creixement d’aquestes
empreses, perquè el creixement es presumeix bo per a tothom – final de la història. Si el FMI volgués limitar la mobilitat del capital internacional
per mantenir el món a resguard de l'avantatge
comparatiu podria fer diverses coses. Podria promoure un temps mínim de
residència per a les inversions estrangeres per limitar la fuga de capitals i
l'especulació, podria proposar una petit impost a totes les transaccions de
divises (impost Tobin) i, sobretot, podria fer reviure la proposta de Keynes de
crear la “International Clearing Union” 1 multilateral que sancionés directament els desequilibris persistents en els comptes
corrents ( tant dèficits com excedents) i, per tant, indirectament promogués l’equilibri
en els comptes del capital de compensació
reduint els moviments internacionals
de capital.
Un problema rellevant en l’EEE és que la transició demogràfica cap a una població
estable, que no creix, necessàriament
porta cap a un envelliment de la població – més jubilats en relació a la
població treballadora. L’ajust requereix, o be elevar el impostos, o be
retardar l’edat de jubilació, o be reduir les pensions de jubilació. El sistema
no està encara en "crisi" però aquests ajustaments són, sens dubte, necessaris per aconseguir la sostenibilitat.
Per a molts països la immigració neta
s'ha convertit en una font de creixement de la població major que el creixement vegetatiu. La immigració pot alleujar temporalment el problema de l’estructura d’edats, però la
població en equilibri requereix que els naixements sumats als immigrants
s’igualin a les defuncions sumades als emigrants. És difícil de dir què és més
políticament incorrecte, si limitar el nombre de naixement o limitar la immigració. Molts prefereixen la negació
de l'aritmètica a fer front a qualsevol de les dues opcions.
L’EEE també requereix una "transició demogràfica" de la població de
productes cap a una vida més llarga, cap a uns béns més durables, mantinguts
amb taxes menors de flux de primeres matèries. Una població de 1.000 cotxes que tenen una
durada de 10 anys requereix una producció de 100 cotxes nous per any. Si els cotxes
es produïssin per tenir una durada de 20 anys, només necessitaríem una producció de 50 nous cotxes
per any. Per aconseguir que aquesta segona opció es vegi com una millora cal un canvi de perspectiva des de l'èmfasi en la producció com un benefici cap a
l’èmfasi en la producció com un cost de manteniment. Si podem mantenir 1.000
cotxes i el seus serveis de transport per mitjà de la substitució de només 50
cotxes per any en lloc dels 100, sens dubte que hem millorat- el mateix estoc de capital donant el mateix servei amb la meitat de flux de
producció. Malgrat això, la idea que la producció és un cost de manteniment que
ha de ser minimitzat és un estranyesa per a la majoria dels economistes. Una adaptació en aquest sentit és el contracte de servei que arrenda el servei dels
equips (que va des de catifes fins a fotocopiadores), que l'arrendador / propietari
manté, recupera i recicla al final de la seva vida útil.
Encara que el principal objectiu de les reformes de la EEE és
portar novament sota la
disciplina de mercat els escassos recursos de servei i capital naturals
i veritables competidors de la producció , no hem de passar per alt el
problema oposat, és a dir, alliberar del recinte artificial del mercat, els béns
que veritablement no rivalitzen amb la producció; Hi ha alguns béns que per
naturalesa no competeixen amb ningú i que , per tant, han de ser alliberats del il·legítim recinte tancat del sistema de preus.
Em refereixo especialment al coneixement. El coneixement, a diferència del flux
de producció, no es divideix quan es comparteix, sinó que es multiplica. Una vegada que el coneixement
existeix, el cost d'oportunitat de compartir-lo és zero i, per tant, el seu preu d'assignació de recursos hauria
de ser zero. L'ajuda internacional al desenvolupament hauria de prendre cada
vegada més la forma de coneixement lliure
i activament compartit, juntament amb
petites donacions i cada vegada menys la forma de grans préstecs que meriten interessos. Compartir coneixement té
pocs costos, no crea deutes impagables i augmenta la productivitat dels factors
veritablement escassos i competidors de la producció. El coneixement existent
és el més important imput per a la producció de nous coneixements, i mantenir-lo
artificialment escàs i car és pervers. Els monopolis de patents (també coneguts
com "drets de propietat intel·lectual ") s’haurien de donar per menys" invents ", i per menys
temps.
Què passaria amb la taxa d'interès en una EEE? ¿ Sense creixement no cauria a zero ? No és probable,
perquè el capital seguiria sent escàs, encara hi hauria una preferència
temporal positiva i el valor del total de la producció encara podria augmentar
sense creixement del flux de producció física, com a resultat d'un desenvolupament
qualitatiu. La inversió en millores qualitatives pot produir un increment de valor a banda del interès que pugui
generar. De totes maneres, la productivitat del capital segurament serà menor
sense un creixement en el flux de producció, de manera que es podria esperar
que les taxes d'interès, tot i no ser nul·les, baixessin en una EEE.
Podria ser possible tenir millores
qualitatives (per exemple, en l’augment de l'eficiència) indefinidament i donar
com a resultat un creixement indefinit del PIB ? Això significaria que el PIB seria
cada vegada menys intensiu en l’ús de materials. Els ambientalistes serien
feliços perquè el flux de materials no creixeria, els economistes serien feliços
perquè el PIB creixeria. Crec que aquestes millores haurien de ser impulsades
tant com es pogués, però fins quan seria possible impulsar-les. Pensem que els sectors
de l'economia que generalment són considerats més qualitatius, com ara la tecnologia
de la informació, resulten tenir, amb una inspecció més profunda, una base física important, incloent-hi uns quants metalls
tòxics.
A més a
més, si l'expansió ha de ser deguda principalment als països pobres, ha d’estar
composta dels béns que els pobres necessiten -
roba, abric i menjar al plat, no de deu mil receptes a Internet. Com que
cada vegada més una major proporció del
PIB procedeix de sectors menys intensius en materials, els termes dels tractes
comercials entre bens de més i menys intensitat
material es mouran en contra dels de menor intensitat material, limitant d’aquesta
manera els incentius per a la seva producció. Fins i tot els proveïdors de serveis
d'informació gasten la major part dels seus ingressos en cotxes, cases i viatges
en lloc de en productes immaterials o
d’altres manipuladors de símbols.
Es pot mantenir la plena ocupació amb l’EEE ?
Aquesta és una pregunta difícil, però per ser justos cal preguntar-se també si es pot aconseguir la plena ocupació en una
economia del creixement impulsada pel lliure comerç, pràctiques de deslocalització, immigració
fàcil, mà d'obra barata, i automatització
generalitzada. En una EEE el manteniment
i la reparació prenen més importància. Ser més intensius en treball en comptes
de dedicar-se a fer nova producció i protegir-se més de la deslocalització, són serveis que poden oferir més ocupació. I
encara pot ser necessari un replantejament més radical sobre la manera en que
la gent guanya els ingressos. Si l'automatització i la deslocalització de llocs
de treball incrementa els beneficis però no els salaris, aleshores el principi
de la distribució dels ingressos mitjançant el treball es fa menys defensable. Una solució
pràctica (afegida a la desacceleració de l’automatització i de la
deslocalització) pot ser tenir una participació més àmplia en la propietat de
les empreses, d’aquesta manera les
persones obtindrien ingressos mitjançant la seva participació en el negoci en comptes
de fer-ho mitjançant l'ocupació a temps
complet. Així, el beneficis derivats del progrés tècnic s'haurien de rebre en
forma de més temps lliure en lloc de més producció - una possibilitat llargament
esperada , però a penes feta realitat.
Quin tipus de sistema fiscal s'ajustaria millor
a una EEE? La reforma fiscal
ecològica ja mencionada, proposa canvis en la base imposable que s’allunyen del
concepte del valor afegit (els ingressos obtinguts pel treball i el capital), i
van en direcció cap a allò sobre el que s'afegeix valor , altrament dit, el
flux de primeres matèries i energia; preferentment en el punt
de l’esgotament (a la boca de la mina
o del pou, el punt de "explotació" del sòl). Molts estats tenen
impostos d'explotació. Gravar l'origen i el punt més estret del flux del procés
de producció indueix a un ús més eficient dels recursos tant en la producció
com en el consum i facilita el seu control i la recaptació. Gravar el que
desitgem menys (esgotament i contaminació) i deixar de gravar el que més volem (ingressos, valor afegit), sembla raonable - com
l’eslògan que diu, "grava els mals no els bens ". La reforma podria
ser neutre ens els ingressos i gradual en l’aplicació. Començant per exemple a renunciar
a x € de la recaptació del pitjor tribut que tinguem i al mateix temps recaptar x € a través del impost al millor recurs que podríem
concebre. Durant el següent període ens desfaríem del segon pitjor impost i el substituiríem
per el impost al segon millor recurs,
etc. Aquesta política elevaria els preus dels recursos i induiria a l’eficiència
en el seu ús. La regressivitat d’aquest impost sobre el consum podria ser
compensada mitjançant la utilització de
forma progressiva dels ingressos recaptats o mitjançant la imposició de límits
en el rang d’inequitat del que ja hem parlat i també pel fet que la màfia i
altres tramposos dels antics impostos
sobre la renda ara haurien de pagar. Els sistemes d'intercanvi de drets
comercials limitats de certes primeres matèries, basat en subhastes “Cap-auction–trade
systems” , també augmentarien els ingressos dels governs. Aquests ingressos procedents
de subhasta també es podrien distribuir de forma progressiva.
La EEE podria suportar l'enorme
superestructura de finances construïda al voltant de les expectatives de
creixement futur? Probablement no, ja que les taxes d'interès i les taxes de
creixement serien baixos. La inversió anirà destinada principalment a la reposició
i a la millora qualitativa. Probablement hi haurà una contracció saludable de l’enorme piràmide del deute que se sustenta en un equilibri inestable
sobre l’economia real amenaçant de fer fallida. A més, l’EEE podria beneficiar-se
allunyant el nostre sistema bancari de les reserves fraccionàries actuals cap a l’exigència de
reserves del 100%.
Un cent
per cent de les reserves tornaria a posar les nostres provisions de diner sota el control del govern en lloc de
la banca privada. Els diners serien de veritable utilitat pública, més que no
pas el subproducte dels préstecs
comercials a la recerca de creixement.
Sota l'actual sistema de reserves fraccionari l'oferta monetària s'expandeix
durant els períodes d’expansió i es contreu
durant els períodes de recessió reforçant així la tendència cíclica de l’economia. El
benefici (privilegi) de crear el diner nou (a un cost insignificant), de ser el
primer en gastar-lo i de rebre el seu valor de canvi íntegre
correspondria al sector públic en lloc del privat. El requeriment de les
reserves, que el Banc Central manipula de totes maneres, podria anar-se
augmentant gradualment des dels nivells molt baixos actuals fins al 100%. Els bancs comercials farien els
seus guanys mitjançant la intermediació financera ( prestant els diners que els
seus clients han estalviat) i també mitjançant
la minuta per la prestació de
serveis de control del comptes, en lloc de concedir préstecs amb interessos de diners
que ells creen del no-res.
Prestar només els diners que veritablement han estat estalviats per algú restableix l'equilibri clàssic entre
l'abstinència i la inversió. Aquesta disciplina extra en préstecs i emprèstits
probablement previndria dels desastres com la crisi actual derivada de
"hipoteques d'alt risc". Les reserves
del 100% estabilitzarien l'economia i a
la vegada frenarien l’apalancament del crèdit, que té similituds amb el crèdit Ponzi,
conegut com a frau piramidal.
L’EEE no hauria de tenir un sistema de comptabilitat nacional d'ingressos, PIB,
en el que mai hi ha res que resti. Idealment hauria de tenir dos comptabilitats,
una per mesurar els beneficis del creixement econòmic en la seva dimensió física
i l’altre per mesurar els costos d'aquest creixement. La nostra política hauria
de ser la de deixar de créixer quan els costos marginals s’igualen als beneficis
marginals. Si volem mantenir el concepte d’ingrés nacional únic, hauríem
d'adoptar el concepte d’ingrés del
economista i premi Nobel JR Hicks, definit com la màxima quantitat que una comunitat pot
consumir en un any, tot i mantenint la capacitat de produir i consumir la
mateixa quantitat l'any següent. En altres paraules, el ingrés és la màxima
quantitat que es pot consumir mantenint la capacitat productiva (el capital) intacta.
Qualsevol consum de capital, artificial o natural, s’ha de restar del còmput
dels ingressos. També s’ha d’acabar amb l’asimetria de sumar al PIB la producció d'anti-mals sense abans haver
restat la producció dels mals que van causar la seva necessitat. Fem notar que la concepció
d’ingrés de Hicks és sostenible per definició. La comptabilitat nacional en una
economia sostenible ha de tractar de d’aproximar-se al concepte d’ingressos de
Hicks i ha d'abandonar el concepte del PIB.
La correcció de la mesura dels ingressos
en el PIB és menys ambiciosa que
convertir-lo en una mesura de benestar que ja hem comentat anteriorment.
La lògica de l’EEE es veu reforçada per la recent investigació d’economistes i
psicòlegs que arriba a la conclusió que la correlació entre els ingressos en
xifra absoluta i la felicitat s’estén només
fins a cert llindar de "suficiència" i més enllà d'aquest punt només les
diferències relatives dels ingressos influeixen en l’autoavaluació de la felicitat.
Aquest resultat sembla que es manté tant
per a les dades transversals (comparació
de països rics amb pobres en una data determinada) com per a les sèries
temporals (comparació d'un mateix país abans i després d'un creixement d’ingressos
significatiu). El creixement no pot fer augmentar els ingressos relatius de
tothom. El guany de benestar de les persones que han tingut increments relatius d'ingressos com a
conseqüència del creixement es veu compensat per la pèrdua de benestar d'altres
persones que han patit una caiguda relativa dels seus ingressos. I si els
ingressos de tothom augmentessin proporcionalment, no hi hauria cap augment
relatiu d’ ingressos per a ningú i, per
tant, ningú se sentiria més feliç. El
creixement es converteix en un carrera d'armaments entre dos bàndols en la qual
cadascun d’ells cancel·la els beneficis
de l’altre. Un corol·lari feliç és que per a les societats que ja han assolit la
suficiència, moure’s cap a una EEE pot costar molt poc en termes de pèrdua de felicitat.
La " impossibilitat" política d'un EEE pot ser menys impossible del que anteriorment
hagués pogut semblar.
-----------------------------------------------------------------------------------------------
1. La International Clearing Union era la
institució proposada per l'economista britànic John Maynard Keynes com a
alternativa mundial al sistema de Bretton Woods proposat pels Estats Units. Amb el seu
pla, Keynes volia assegurar una balança comercial equilibrada entre països per
evitar la situació de països deutors i creditors. Volia establir un mecanisme que obligués als
països creditors a gastar l'excedent obtingut de la balança comercial a les
economies dels països deutors, per així restablir l'equilibri de la balança
comercial.
Keynes va
proposar la creació d'una nova moneda internacional i neutral, el Bancor, i
d'una nova institució, la Internacional Clearing Union. Totes les transaccions
comercials internacionals es saldarien en Bancors i cada país tindria un compte
amb la ICU. Els països estarien obligats a mantenir un compte zero amb la ICU,
és a dir sense que les seves exportacions totals superessin les seves
importacions ni viceversa, amb una balança comercial equilibrada. El compte en
Bancors amb la ICU seria convertible a la moneda nacional mitjançant un tipus
de canvi fix però modificable.
Referències bibliogràfiques de Herman Daly
|
Edward
Elgar Publishing Limited
La
Economia en un mundo repleto
Herman E. Daly
Investigación y Ciencia, Noviembre 2005
|
|
Edward
Elgar Publishing Limited
|
Island Press
