John Bellamy Foster
Monthly Review, Volum 62, Nº 8. Gener 2010.
En el paràgraf inicial del seu llibre del 2009, Tempestes dels meus néts, James Hansen, l'autoritat científica més important del món en l’escalfament global, va declarar: “El Planeta Terra , la creació, el món en el qual es va desenvolupar la civilització, el món dels patrons climàtics que coneixem i de les costes estables, està en imminent perill….L’alarmant conclusió és que l’explotació continuada de tots els combustibles fòssils damunt la terra amenaça no només els altres milions d'espècies del planeta sinó també la supervivència de la pròpia humanitat—i el calendari és més curt del que pensàvem.”(1).
Malgrat tot, en fer aquesta declaració, , Hansen només parlava d'una part de la crisi mediambiental global que actualment amenaça el planeta, concretament, el canvi climàtic. Recentment, líders científics (incloent-hi Hansen) han proposat nou límits planetaris que marquen l'espai operatiu segur per al planeta. Tres d'aquests límits (canvi climàtic, biodiversitat, i cicle de nitrogen) ja han estat sobrepassats, mentre que d’altres, com l’ ús de l’aigua dolça i l’acidificació dels oceans, estan emergent com esquerdes planetàries. En termes ecològics, l'economia ara ha crescut a una escala i ha arribat a un intrusisme tals que depassa els límits planetaris i destrossa els cicles biogeoquímics del planeta.(2)
Per això, gairebé quatre dècades després que el Club de Roma va fer emergir la qüestió de “els límits del creixement,” l'ídol del creixement econòmic de la societat moderna es troba, una vegada més, enfront d'un repte formidable.(3) conegut com “el decreixement econòmic,” associat al treball de Serge Latouche en particular, que ha emergit com un moviment intel•lectual europeu important al 2008 a París amb la conferencia històrica “ Decreixement Econòmic per a la Sostenibilitat Ecològica i l’Equitat Social,” i des de llavors ha inspirat el ressorgiment del pensament radical verd , resumit al 2010 en la “Declaració del Decreixement ” de Barcelona.
Irònicament, l'emergència meteòrica del decreixement (décroissance en francès) com a concepte, ha coincidit en els darrers tres anys amb la reaparició de la crisi econòmica i de l’estancament a una escala mai vista des dels 1930s. El concepte de decreixement, per tant, ens força a plantejar-nos les següents qüestions: És factible el decreixement en una societat amb un capitalisme de “créixer o morir” i si no, què ens diu el decreixement sobre la transició cap a una nova societat?
Segons el Web del projecte de decreixement europeu, “ El decreixement condueix a la idea d'una reducció voluntària de la mida del sistema econòmic, el què implica una reducció del PIB (4). La paraula “Voluntària” posa l'èmfasi en les solucions voluntàries—pensada no com la concepció europea individualista i no planificada sinó com el moviment de “simplicitat voluntària” dels Estats Units, on particulars (normalment benestants) senzillament trien excloure's del model de mercat de alt consum. Per Latouche, el concepte de “decreixement ” significa un canvi social important: un canvi radical des del creixement com l'objectiu principal de l'economia moderna, cap al seu oposat (contracció, canvi cap a menys).
Una premissa subjacent d'aquest moviment és que la promesa de la tecnologia verda ha resultat falsa per fer front a una emergència ecològica planetària. Això pot ser a causa de la paradoxa de Jevons, segons la qual la major eficàcia en l'ús de l'energia i dels recursos no ens porta cap a una major preservació sinó cap a un major creixement econòmic i, per tant, a més pressió sobre el medi ambient (5). La conclusió inevitable —defensada per una amplia varietat de pensadors polític-econòmics i mediambientals i no només pels que estan directament lligats al projecte europeu de decreixement —és que és necessari que hi hagi un canvi dràstic en les tendències econòmiques que estan actuant des de la Revolució Industrial. Tal com va afirmar l’economista-marxista Paul Sweezy fa més de dues dècades: “Ja que no hi ha cap manera d'augmentar la capacitat del Medi Ambient per suportar la càrrega econòmica i demogràfica col•locada al seu damunt, es dedueix que l'ajust ha de venir totalment de l'altre costat de l'equació i com que el desequilibri ha arribat ja a proporcions perilloses, també es dedueix que el què és essencial per aconseguir l'èxit és, no només alentir, sinó actuar al revés de les tendències subjacents dels últims segles”(6).
Atès que els països rics es caracteritzen ja pels seus excessos ecològics, es fa més evident que realment no hi ha cap altre alternativa, tal com Sweezy emfatitzava, que un reversió de les demandes que l’economia carrega sobre el medi ambient. Aquesta idea és coherent amb els arguments de l’eco-economista Herman Daly, que des de fa molt de temps insisteix en la necessitat d’establir una economia de l’estat estacionari. Daly segueix la perspectiva de John Stuart Mill en la famosa discussió sobre “l’estat estacionari” en els seu Principis d'Economia Política, el qual argumentava que si l'expansió econòmica tenia per objectiu anivellar (com els economistes clàssics esperaven), els objectius econòmics de la societat podrien llavors canviar cap a aspectes més qualitatius i no cap a una mera expansió quantitativa.
Un segle després de Mill , Lewis Mumford va insistir en Condició d'Home, publicat al 1944, que no només era necessari l’estat estacionari en el sentit ecològic que Mill li donava, sinó que també hauria de estar relacionat amb el concepte de “comunisme bàsic…que aplica a tota la comunitat els estàndards que s’apliquen dintre la unitat famíliar,” distribuint “els beneficis segons les necessitat” ( punt de vista basat en C. Marx).
Avui, aquest reconeixement de la necessitat d’aturar el creixement econòmic de les economies sobredesenvolupades i fins i tot de reduir aquestes economies, és vist com base teòrica de Nicholas Georgescu-Roegen a La Llei d'Entropia i el Procés Econòmic, que va establir les bases de l’economia ecològica moderna.7
El Decreixement com a tal, no és vist ni pels seus proposants, com una solució estable, sinó com una orientació cap a la reducció de la mida de l'economia fins arribar a un nivell de producció que pugui ser mantingut perpètuament en un estadi estacionari. Això podria significar reduir les economies riques un terç del nivell actual per un procés que equivaldria a inversions negatives (ja que no només caldria aturar les inversions netes noves, sinó també alguns, no tots, estocs de capital amortitzats que haurien de ser reemplaçats). Una economia de l’estat estacionari, per contra, duria a terme inversions de substitució però aturaria les inversions netes noves. Quan Daly defineix, “economia de l’estat estacionari” es refereix a “una economia amb estocs constants de persones i productes, mantinguts a uns nivells desitjables i suficients mitjançant taxes baixes de manteniment ‘throughput', és a dir , pels fluxos més baixos possibles de matèria i energia.” 8
No cal dir, res d'això esdevindria fàcilment, donada l’economia capitalista d’avui. En particular, el treball de Latouche, que es pot considerar com un projecte de decreixement europeu exemplar, està ple de contradiccions, no com a resultat del concepte de decreixement en si, sinó pel seu intent d’eludir la qüestió del capitalisme. Això es pot veure en el seu article de 2006, La Contracció del Planeta a on argumenta de forma enrevessada:
Per a alguns de l’extrema esquerra , la resposta estàndard és que el problema és el capitalisme que ens deixa atrapats en una rodera, impotents per moure’ns cap a una societat millor. La contracció econòmica és compatible amb el capitalisme? Aquesta és una pregunta clau, però és important respondre-la sense recórrer al dogma, els obstacles reals han de ser entesos….
El capitalisme eco-compatible és concebible en teoria, però poc realista a la pràctica. El capitalisme requeriria un alt nivell de regulació per aconseguir la reducció de la nostra petjada ecològica. El sistema de mercat, dominat per les grans corporacions multinacionals, mai s’establiria a prop del camí virtuós del eco-capitalisme pel seu propi compte….
Mecanismes per contrarestar poder amb poder, tal com existien sota les regulacions Keynes-Fordistes de la era de la socialdemocràcia, són concebibles i desitjables. Però la lluita de classes sembla haver-se trencat. El problema és que: el capital va guanyar….
Una societat basada en la contracció econòmica no pot existir sota el capitalisme. Però el capitalisme és una paraula senzilla enganyosa per a una història llarga i complexa. Aconseguint lliurar-nos dels capitalistes i prohibir el treball a sou, la moneda i la propietat privada dels mitjans de producció enfonsarien la societat cap al caos. Ens portaria al terrorisme de gran escala….Necessitem trobar una altra forma fora del desenvolupament, de l’economicisme ( creença en la primacia dels factors i causes econòmics) i del creixement: una manera que no signifiqui abandonar les institucions socials que han estat annexionades per l'economia (moneda, mercats, fins i tot sous) sinó reenmarcar-los d’acord amb principis diferents.9
D’aquesta manera aparentment pragmàtica, sense un estil dogmàtic, Latouche intenta perfilar una diferència entre el projecte del decreixement i la crítica socialista al capitalisme de la següent manera: (1) declarant que “l’ecocapitalisme és compatible i concebible” almenys en teoria; (2) suggerint que les aproximacions a les regulacions Keynesianes, també anomenades “Fordistes” , associades a la socialdemocràcia, podrien—si encara fos factible—domar el capitalisme, empenyent-ho cap al “camí virtuós del eco-capitalisme”; i (3) insistint que el decreixement no es dirigeix a trencar la dialèctica del capital-treball assalariat o a interferir en la propietat privada dels mitjans de producció. En altres escrits, Latouche deixa clar que veu el projecte del decreixement compatible amb la valorització continuada ( augment del valor de les relacions capitalistes) i que qualsevol cosa que s’apropi a la igualtat substancial és considerada fora del que es pot aconseguir.10
El què Latouche defensa més explícitament en relació al problema mediambiental és l'adopció del què ell anomena “mesures reformistes, els principis de les quals [de l'economia de benestar] van ser dissenyats a principis del segle XX per l'economista lliberal Arthur Cecil Pigou i que portarien cap a una revolució” internalitzant les externalitats mediambientals de l'economia capitalista.11 Irònicament, aquesta posició és idèntica a la de l’economia mediambiental neoclàssica i es diferencia de la crítica més radical sovint promoguda per l’economia ecològica, la qual ataca contundentment. la idea de que els costos mediambientals poden ser interioritzats senzillament per l'economia capitalista actual. 12
“La crisi ecològica es defineix” en el projecte de decreixement , tal com el filòsof grec Takis Fotopoulos ha observat críticament , “en termes d'un problema comú al que la ‘humanitat' s’enfronta a causa de la degradació mediambiental, sense fer cap menció a les diferents implicacions de classe d'aquesta crisi. Com exemple mencionarem el fet que les implicacions econòmiques i socials de la crisi ecològica es paguen, principalment, en termes de destrucció de vides i de mitjans de vida dels grups socials més humils— ja sigui a Bangladesh o a Nova Orleans—i molt menys es paguen a càrrec de les elits i les classes mitjanes.”13
Donat que l’objectiu de la teoria del decreixement, tal com l’articulen Latouche i altres, és el concepte abstracte de creixement econòmic i no la realitat concreta de l'acumulació de capital, aquesta teoria es troba en dificultats per afrontar la realitat actual de crisi econòmica i estancament que han produït els nivells d'atur i de devastació econòmica més grans des dels anys 1930. El mateix Latouche va escriure a 2003 que “no hi hauria res pitjor que una economia de creixement sense creixement.”14 Però, davant d’una economia capitalista atrapada en una crisi estructural profunda, els analistes europeus del decreixement tenen poc a dir. La declaració de Barcelona sobre el decreixement senzillament es va pronunciar dient que “ les anomenades mesures anticrisi que tracten d’impulsar el creixement econòmic empitjoraran les desigualtats i les condicions mediambientals a llarg termini.”15 Els principals teòrics del decreixement romanen estranyament silenciosos davant de la crisi econòmica més gran des de la Gran Depressió, ni en la voluntat de defensar el creixement, ni per trencar amb les institucions de capital—ni tant sols per alinear-se amb treballadors, la major necessitat dels quals actualment és l’ocupació.
Per estar-ne segurs, l’assenyalat economista ecològic Joan Martinez-Alier que recentment ha fet seva la bandera del decreixement, davant del decreixement real de la gran recessió del 2008-2009 i la necessitat de una transició cap a un “ decreixement sostenible,”, oferia el pal•liatiu de “un Keynesianisme Verd o un Green New Deal de curt termini” L'objectiu, deia, era promoure el creixement econòmic i “aturar l'augment de l’atur” a través de la inversió pública en infraestructures i tecnologia verdes. Aquestes mesures es veien compatibles amb el projecte del decreixement sempre i quan aquest Keynesianisme verd no esdevingués “ una doctrina del creixement econòmic continu.”16 Malgrat això, la manera en que els treballadors encaixaven dintre d’aquesta estratègia en gran mesura tecnològica (basada en les idees d'eficiència energètica que els analistes del decreixement generalment refusen) quedava confusa.
De fet, més que tractar el problema d'atur directament—a través d'un programa radical que oferís feina a la gent, dirigit a la creació de valors d'ús genuí amb maneres més compatibles amb una societat més sostenible—els teòrics del decreixement prefereixen posar l’èmfasi amb jornades laborals més curtes, i separar “el dret a rebre una remuneració del fet d’estar empleat”, mitjançant la promoció d'una renda bàsica universal. Aquests canvis portarien a la reducció del sistema econòmic i, al mateix temps, garantirien ingressos a les famílies— mantenint a l’hora l’estructura subjacent de mercat i d’acumulació de capital intactes.
Però, des d'un punt de vista més crític, és difícil veure la viabilitat d’una jornada de treball més curta amb una renda bàsica garantida a l'escala suggerida si no és com un element cap a la transició a una societat post-capitalista (de fet socialista). Quan Marx deia que la regla del capital era: “Acumular i acumular! Feia de Moisés i els profetes!”17 Trencar amb la “llei de la plusvàlua”, base institucional del capitalisme, o qüestionar l'estructura en que es basa l'explotació de treball (tots dos principis es veurien amenaçats per una reducció dràstica de la jornada laboral i per la renda bàsica garantida) significa plantejar més seriosament el canvi del sistema—cosa que els principals teòrics del decreixement no semblen disposats a reconèixer en l'actualitat. A més, una aproximació coherent a la creació d'una societat nova hauria de proporcionar no només ingressos i oci, sinó que també hauria de dirigir la necessitat humana de ser útil, creatiu i amb un treball no alienat.
Fins i tot més problemàtica és l'actitud de gran part de la teoria del decreixement actual cap al Sud global.
Latouche escriu:
El decreixement s’ha d'aplicar tant al Sud com al Nord si és que hi ha alguna possibilitat d’aturar les societats del Sud del seu afany per entrar al carreró sense sortida de l'economia de creixement. A on encara s’hi estigui a temps, l’ objectiu a aconseguir no hauria de ser el desenvolupament sinó el desembrollament per eliminar els obstacles que impedeixen una forma diferent de desenvolupament …. Els països del Sud necessiten fugir de la seva dependència econòmica i cultural dels del Nord i redescobrir la seva pròpia història—interrompuda pel colonialisme, el desenvolupament i la globalització—per establir diferents identitats culturals indígenes….Insistir en el creixement del Sud com si es tractés de la única manera de sortir de la misèria que el creixement ha creat, només pot conduir a més occidentlització.18
A falta d'una adequada teoria de l’ imperialisme i sense abordar l'immens abisme de la desigualtat que separa els més rics de les nacions més pobres, Latouche redueix l’immens problema de subdesenvolupament a la qüestió de l’autonomia cultural i de la submissió al fetitxe del creixement occidentalitzat. Tot això es pot comparar amb la resposta molt més raonada que dona Herman Daly, quan escriu:
És absolutament una pèrdua de temps així com un retrocés moral predicar doctrines de l’estat estacionari a països subdesenvolupats abans que els països desenvolupats hagin pres alguna mesura per reduir el creixement de la seva població o el creixement del seu consum de recursos per càpita. Per tant, el paradigma de l’estat estacionari primer ha de ser aplicat en els països sobredesenvolupats….Una de les principals forces necessàries per empènyer els països sobredesenvolupats cap al paradigma de l’estat estacionari ha de ser l’ultratge del tercer mon i el seu sobreconsum ….El punt de partida en l’economia del desenvolupament hauria de ser el “teorema de la impossibilitat”…que una economia a l’estil d’EEUU de alt consum de masses per a un món de 4 bilions de persones és impossible, i fins i tot, si per algun miracle es pogués aconseguir, certament tindria una vida curta.19
La idea que el decreixement com a concepte pot ser aplicat essencialment de la mateixa manera tant als països rics del centre com als països pobres de la perifèria representa un error resultat de la crua imposició d'una abstracció (el decreixement) en un context en què essencialment no té sentit, p. ex., Haití, Mali, o fins i tot en molts aspectes , la Índia. El veritable problema en la perifèria global és superar els vincles imperials, transformant el sistema de producció existent, i creant possibilitats productives sostenibles i igualitàries. És clar que molts països del sud amb ingressos molt baixos per càpita no poden permetre’s el decreixement però podrien utilitzar un tipus de desenvolupament sostenible, dirigit a les necessitats reals tals com l’accés a l’aigua, al menjar, a la cura de la salut, a l’educació, etc. Això requereix un canvi radical en l’estructura social lluny de les relacions de producció del capitalisme/imperialisme. És revelador que en els articles d’àmplia difusió de Latouche no hi ha pràcticament cap menció de països com Cuba, Veneçuela, i Bolívia, a on s’estan lliurant lluites concretes per canviar prioritats socials des del benefici a les necessitats socials. Cuba, tal com l'Informe de Living Planet ha indicat, és l’únic país del mon amb un alt desenvolupament humà i una petjada ecològica sostenible.20
És innegable que avui el creixement econòmic és el conductor principal de degradació ecològica planetària. Però fixar una anàlisi de conjunt per donar la volta a una abstracte “societat del creixement” és perdre tota la perspectiva històrica i descartar segles de ciència social. El concepte de decreixement tan valuós en un sentit ecològic, només pot tenir sentit real com una part de la crítica a l’acumulació de capital i com a part de la transició cap a un ordre comunal sostenible i igualitari en el que els productors associats governen la relació metabòlica entre la natura la i societat en interès de les generacions futures i de la terra en si (socialisme/ comunisme tal com Marx el va definir).21 El què es necessita és un “moviment co-revolucionari,” per adoptar el terme complexe de David Harvey, que englobava la tradicional crítica al capital de la classe treballadora, la crítica a l’'imperialisme, la critica al patriarcat, al racisme i la critica del creixement ecològicament destructiu (juntament amb els seus respectius moviments de masses).22
En la crisi generalitzada del nostre temps és concebible un moviment global, corevolucionari. Aquí, l'objecte seria la creació d'un nou ordre en el qual la plusvàlua del capital ja no governaria la societat. "El socialisme és útil", va escriure EF Schumacher en Small is beatiful, precisament degut a que "dona la possibilitat de superar la religió de l'economia", és a dir, "la tendència moderna cap a la quantificació total a costa de l'apreciació de les diferències qualitatives"23.
En un ordre sostenible, la població de les economies més riques (especialment la dels estrats de majors ingressos) hauria d'aprendre a viure amb "menys"en termes de mercaderies per tal de reduir la demanda mediambiental per càpita. Al mateix temps, la satisfacció de les autèntiques necessitats humanes i els requisits de sostenibilitat ecològica podrien esdevenir els principis constitutius d'un nou ordre més comunal destinat a la reciprocitat humana, permetent una millora qualitativa, fins i tot la plenitud.24 Aquesta estratègia—no dominada pel productivisme cec—és compatible amb proporcionar a les persones un treball que mereixi la pena. La lluita ecològica, entesa en aquests termes, ha de tenir com objectiu no només el decreixement en abstracte, sinó més concretament la desacumulació—una transició lluny d'un sistema orientat cap a l'acumulació de capital sense fi. En el seu lloc necessitem construir una nova societat corevolucionària, dedicada a les necessitats comunes de la humanitat i la terra
Notes
1. ↩ James Hansen, Storms of My Grandchildren (New York: Bloomsbury, 2009), ix.
2. ↩ See Johan Röckstrom, et al., “A Safe Operating Space for Humanity,” Nature 461 (September 2009): 472-75; John Bellamy Foster, Brett Clark, and Richard York, The Ecological Rift (New York: Monthly Review Press, 2010), 13-19.
3. ↩ Donella Meadows, Dennis H. Meadows, Jørgen Randers, and William W. Behrens III, The Limits to Growth: A Report for the Club of Rome’s Project on the Predicament of Mankind (New York: Universe Books, 1972).
4. ↩ “What is Degrowth?” http://degrowth.eu.
5. ↩ See John Bellamy Foster, Brett Clark, and Richard York, “Capitalism and the Curse of Energy Efficiency,” Monthly Review 62, no. 6 (November 2010): 1-12.
6. ↩ Paul M. Sweezy, “Capitalism and the Environment,” Monthly Review 41, no. 2 (June 1989): 6.
7. ↩ Herman E. Daly, Beyond Growth (Boston: Beacon Press, 1996), 3-4; John Stuart Mill, Principles of Political Economy (New York: Longmans, Green and Co., 1904), 452-55; Lewis Mumford, The Condition of Man (New York: Harcourt Brace and Jovanovich, 1973), 411-12; Nicholas Georgescu-Roegen, The Entropy Law and the Economic Process (Cambridge, Massachusetts: Harvard University Press, 1971).
8. ↩ Herman E. Daly, Steady-State Economics (Washington, D.C.: Island Press, 1991), 17.
9. ↩ Serge Latouche, “The Globe Downshifted,” Le Monde Diplomatique (English edition), January 13, 2006, http:mondediplo.com.
10. ↩ Serge Latouche, “Would the West Actually be Happier with Less?: The World Downscales,” Le Monde Diplomatique (English edition), December 12, 2003, http://mondediplo.com/ and “Can Democracy Solve All Problems?” International Journal of Inclusive Democracy 1, no. 3 (May 2005): 5, http://inclusivedemocracy.org/.
11. ↩ Latouche, “The Globe Downshifted.”
12. ↩ See, for example, Martin O’Connor, “The Misadventures of Capitalist Nature,” in Martin O’Connor, ed., Is Capitalism Sustainable? (New York: Guilford Press, 1994), 126-33.
13. ↩ Takis Fotopoulos, “Is Degrowth Compatible with a Market Economy?” The International Journal of Inclusive Democracy 3, no. 1 (January 2007), http://inclusivedemocracy.org.
14. ↩ Latouche, “Would the West Actually be Happier with Less?”
15. ↩ “Degrowth Declaration Barcelona 2010,” Second International Conference on Economic Degrowth for Ecological Sustainability and Social Equity, March 28-29, 2010, Barcelona, http://degrowth.eu.
16. ↩ Joan Martinez-Alier, “Herman Daly Festschrift: Socially Sustainable Economic Degrowth,” October 9, 2009, http://eoearth.org.
17. ↩ Karl Marx, Capital, vol. 1 (London: Penguin, 1976), 742.
18. ↩ Serge Latouche, “Degrowth Economics,” Le Monde Diplomatique (English edition), November 2004, http://mondediplo.com/.
19. ↩ Daly, Steady-State Economics, 148-49.
20. ↩ World Wildlife Fund, Living Planet Report, 2006, http://panda.org.
21. ↩ See John Bellamy Foster, Marx’s Ecology (New York: Monthly Review Press, 2000), 163-70.
22. ↩ David Harvey, The Enigma of Capital (New York: Oxford University Press, 2010), 228-35.
23. ↩ E.F. Schumacher, Small is Beautiful (New York: Harper and Row, 1973), 254-55.
24. ↩ On the concept of plenitude, see Juliet Schor, Plenitude (New York: Penguin, 2010); Foster, Clark, and York, The Ecological Rift, 397-99.
