Document de treball publicat per nef el 27/10 /2011
Traducció Neus Casajuana
The Great Transition: Social justice and the core economy
Anna Coote, head of Social Policy at nef, with additional input from
Professor Neva Goodwin, Co-Director of the Global Development & Environment
Institute, Tufts University
Contingut:
Introducció: a on som ara i quins canvis són ja inevitables?
A on ens cal arribar?
Com es pot conformar aquest model i si això no és possible, com pot ser
incorporat en el model?
Com podem preveure i / o avaluar les possibles conseqüències emergents?
Com podem adaptar-nos als canvis que ja estan en marxa i començar a moure’ns cap a on ens cal arribar?
Notes finals
Introducció: on som
ara i quins canvis són ja inevitables?
La gran transició descriu un canvi radical cap a una
justícia social sostenible i cap al
benestar per a tothom. Per justícia social sostenible entenem la distribució
equitativa i justa dels recursos
ambientals, socials i econòmics entre les persones, llocs i generacions.1
Per benestar per a tothom entenem el que es necessita per aconseguir una vida
plena i feliç per a totes les persones: oportunitats adequades per exercir les capacitats mentals,
físiques, emocionals i estètiques de cadascú que duen a la satisfacció personal,
a la vitalitat, a la resiliència, a l'autoestima i al sentiment de propòsit i
significat, combinats amb les relacions personals de suport i els
sentiments de confiança i de pertanyença.2, 3
Des de la perspectiva actual, una dècada ja dintre del
segle XXI, aquest és un desafiament important. La generalitzada desigualtat en els
ingressos és més gran ara que en qualsevol moment dels
últims trenta anys. En els últims deu anys, al Regne Unit, sota un Govern
laborista compromès a acabar amb la
pobresa i l'exclusió social, els rics s'han tornat més rics i els pobres més
pobres. Ara, la cinquena part més pobre de la població té un 5,3 % del total
d'ingressos del país, mentre que la cinquena part més rica posseeix el 45%.4
Com que les disparitats dels ingressos i de la riquesa han augmentat, també ho han
fet les desigualtats en la salut. La població de les zones més pobres
d'Anglaterra mor, de mitjana, set anys abans que la de les zones més riques.
Les desigualtats en salut són més grans ara que durant la Gran Depressió.5
Salut i ingressos estan estretament vinculats – quan més pobre s'és, més
probable és posar-se malalt i morir jove.
No obstant, els millors treballs d'investigació suggereixen que una vegada que
les necessitats de la vida s'han aconseguit, el benestar no segueix el mateix
ritme d'augment que els ingressos. Per posar-ho en termes econòmics de fa un
segle (ja suprimits, en aquest context), la utilitat marginal dels ingressos disminueix ràpidament després de la consecució
del què, en una cultura donada, es
defineix com a necessitats bàsiques.6
Les desigualtats no són només injustes, sinó que són una
càrrega per al conjunt de la societat. Les desigualtats en salut costen, en
pèrdues de productivitat, £ 31-33 mil milions per any, en impostos perduts i
majors prestacions socials un rang entre £ 20 i 32 mil milions per any i els
costos addicionals de Sistema Nacional de Salut associats a la desigualtat
estan molt per sobre dels £ 5,5 mil milions per any.7 Hi ha un cos
creixent d’evidències que les societats més igualitàries són millors per a
tots, no només per a la gent pobre, amb uns nivells més baixos de crim i de disturbis
i millor salut i benestar. Les societats amb forta tradició de solidaritat
social i baixos nivells de desigualtat són més capaços d'afrontar els riscos
compartits, com ara el canvi climàtic.8
Una societat profundament desigual va ser colpejada per
la crisi del crèdit el 2008 i des de llavors va decaient cap a la recessió, amb
una dolorosa fractura entre els ingressos i les despeses en els comptes
públics. El govern de Cameron prioritza tallar
aquest dèficit tractant de retallar més de £ 60 mil milions de la
despesa pública, al voltant del 10 per cent del total. S’espera que les
autoritats locals i els departaments del govern retallin els seus pressupostos
entre un 30 i el 40 per cent. Serveis i ajudes per a la cura de nens, famílies
sense llar i una gran franja dels programes públics i del tercer sector
destinats a ajudar als sectors més pobres i vulnerables estan sent dràsticament
reduïts o anul·lats del tot. El mateix passa amb les serveis d'oci i esport, de
cinema, biblioteques, projectes de teatre i arts i l'educació extra-escolar. Fins i tot se
sent la retallada en el sagrat Sistema Nacional de Salut .9
Si aquests objectius es materialitzen marcaran
definitivament el final del dels principis establerts la la postguerra. Això
significa dir adéu als ideals en els
quals es fonamentava l’estat del benestar britànic: un govern compromès a augmentar els impostos per construir
un marc de béns i serveis públics que permetessin a tothom, independentment
dels antecedents i les circumstàncies, l’accés a la protecció contra el risc de la malaltia i l’atur, a ser educat i allotjat
decentment i a tenir prou diners per
viure.10
L'acord de la postguerra s'ha basat en la premissa que
l'economia sempre creixerà i que més
creixement és sempre una millora, ja que significa general més ingressos
fiscals per pagar un estat del benestar més gran i millor. Hi ha però dos problemes
amb aquesta assumpció . En primer lloc, un retorn cap al creixement no només és
incert a causa de la naturalesa de la crisi global, sinó també insostenible,
perquè fins i tot quan l'economia creixia, aquests serveis no podien prestar-se
sense cap impacte negatiu que evités danys catastròfics en el medi ambient en
el transcurs del temps11.
En segon lloc, l'evidència no ens ha deixat molt
convençuts que més quantitat dels mateixos serveis públics comportessin
beneficis commensurables. Una característica definidora de l'estat de benestar
ha estat que els funcionaris públics remunerats proporcionen ajuda a les
persones que estan necessitades i tenen problemes. S'ha salvat un munt de gent
de la misèria i la mort prematura, però aquest és un model deficient que genera
la cultura del individualisme atomitzat i de la dependència. Si una persona és només
un receptor passiu del servei l’administració ofert per uns tercers que se'ls paga per
cuidar-la, aquesta persona pot perdre el
control sobre el que li passa. Si la seva veu no és escoltada i se sent infravalorada, això mina el seu
benestar físic i mental. Un s’acostuma a
pensar que els altres en saben més i
estan en millors condicions per resoldre
els seus problemes – encara que el que facin no ofereixi els millors resultats degut a que la seva pròpia saviesa
i capacitats no s’han tingut en compte. En molts serveis, especialment en la
salut, se’l tracta com un individu (si
té sort) o com una part del cos (si no en té), sense prendre en consideració el context o les relacions
humanes.
Malgrat els extraordinaris èxits de l'estat del benestar
britànic
en els últims 60 anys, les coses han evolucionat i és hora de canviar. Però la idea del govern
de Cameron d'una "Gran Societat" per omplir els buits deixats per la
seves retallades de la despesa pública està
lluny de la realitat. Tot apunta cap a
una voluntat de augmentar la
transferència de responsabilitats de l'estat
cap individus i organitzacions del
sector privat i del tercer sector. No presta atenció a les forces del
capitalisme modern que duen cap a l'acumulació de riquesa i de poder en mans
d'uns pocs a costa de molts. Tampoc reconeix que l'estructura actual de la Economia del Regne Unit
restringeix de forma selectiva la capacitat dels ciutadans a participar i a beneficiar-se.
Pot deixar als més pobres i menys poderosos un bon tros endarrerits.12
Ni la "Gran Societat", ni l'estat de benestar al
que pretén substituir han tingut massa clar en què consisteix tenir uns resultats
reeixits. Tots dos conceptes estan ancorats
en la política del "creixement" a on l'èxit d'una societat es mesura per
l’augment del PIB en lloc del benestar
per a tothom o de justícia social
sostenible.
En resum, estem atrapats en un cercle viciós: unes
desigualtats inassumibles i cada vegada
més grans que imposen elevats costos socials i econòmics a la societat
en general: una economia malalta i sense perspectives cap
al creixement sostenible i un sistema del benestar que no no s’adapta al futur,
és mes la víctima de les retallades salvatges en la despesa en lloc de ser una transformació
radical ; plans per a una "Gran Societat" que sembla probable que
farà augmentar els problemes dels pobres
i ampliarà encara més les desigualtats i
un concepte de valor que està en desacord amb el que és veritablement valuós en
termes de progrés humà.
A on ens cal arribar?
Una part important de la Gran Transició ha
de ser la construcció d'un sistema de benestar
en lloc d'un sistema d’assistència social adaptat al segle XXI. Aquest sistema
ha de tenir com a objectiu assolir la
justícia social sostenible i el benestar per a tothom. Com ho farà? Quins
recursos i mecanismes caldrà desplegar? I quines polítiques seran necessàries
perquè pugui assolir els seus objectius?
La Gran Transició
es basa en el supòsit que l'economia monetària no creixerà, sinó que continuarà
en un estat de "equilibri dinàmic". Pel que concerneix a la despesa
pública, el sistema de benestar del segle XXI
haurà de sortir-se’n amb menys del que tenim ara i amb poca perspectiva
de tenir-ne gaire més en el futur. Pel que fa a l'economia natural, l'objectiu
ha de ser garantir la protecció dels recursos limitats, per ajudar a prevenir
el deterioraments posteriors i per reconstruir els recursos degradats tant com
sigui possible.
La major esperança de creixement es basa en el que ha estat
descrit com l’economia de base: els recursos humans que composen i sostenen la vida
social.13 Aquests recursos estan integrats en la vida quotidiana de
cada individu (temps, saviesa, experiència, energia, coneixements, habilitats)
i en les relacions entre ells ( amor,
empatia, responsabilitat, cura, reciprocitat,
ensenyament i aprenentatge). Tots ells
són “la base” perquè són el centre i l’essència de la societat. Sostenen
l'economia de mercat amb la criança de
nens, la cura de les persones malaltes, febles dels discapacitats, l’alimentació
de les famílies, el manteniment de les
llars i la construcció i el manteniment de les amistats íntimes, xarxes socials
i la societat civil. També tenen un paper fonamental en la salvaguarda de
l'economia natural, ja que els
comportaments humans quotidians i els estils de vida influeixen molt en la
forma d'utilitzar els recursos ambientals. Si aconseguim fer les coses bé, una economia de base pròspera proveirà
els recursos essencials per a un estat de benestar que s’adapti al futur.
Els actius i les relacions humanes que conformen l'economia
de base majoritàriament són no mercantilitzats, sense preu, i no remunerats,
rutinàriament ignorats i amb freqüència explotats. No obstant això, tenen valor
i s'intercanvien. L'economia de base, que
implica la producció i distribució dels recursos humans pot prosperar i
expandir-se o be debilitar-se i disminuir, en funció de la circumstàncies i
condicions en les què es treballi. Pot "créixer" si és reconeguda,
valorada, cuidada i se li dona suport. Per aconseguir la gran transició, volem ser capaços de fer
créixer l'economia de base de forma que
sigui consistent amb i ajudi a assolir la justícia social sostenible i el benestar
per a tothom. Per que això succeeixi hem
d'assegurar-nos que entenem el seu funcionament i que és el que ajudarà a que prosperi.
Encara que l’economia de
base té les seves arrels en les famílies i les llars, s'estén més enllà que l'àmbit domèstic i actua
a través de la família en el seu sentit més ampli, les xarxes socials més
extenses, els barris i les comunitats
d'interès i de lloc. Inclou totes les activitats sense preu i no remunerades que es duen a terme pels amics que es cuiden l'un a l'altre, dels avis que comparteixen la
cura de nens i donen un cop de ma, dels pares que estan al consell
escolar, dels voluntaris que netegen parcs locals o que visiten persones que no poden sortir de casa, dels veïns que fan la
compra o que guarden les claus dels altres, o que intercanvien xafarderies i consells.
Ofereix les funcions socials essencials que mantenen a la gent connectada entre si. Algunes d'aquestes activitats són
formalment organitzades - per exemple, a través d'organitzacions benèfiques
nacionals o de les autoritats locals. La majoria sorgeixen orgànicament a
partir d'una estreta relació social.
L'economia de base sosté i dóna forma a la vida social i
econòmica. Però no es sosté lliurement fora de l'abast de la vida pública i del
treball remunerat. Tampoc és inherentment bona o correcte. Està profundament
influïda per les normes, els protocols i les
relacions de poder que emanen de l'Estat i del mercat. Dóna forma i sosté la
vida social i econòmica. També reflecteix i reprodueix les divisions socials i
econòmiques i les desigualtats.
La majoria de les seves transaccions involucren dones que
treballen sense salari - un patró que genera desigualtats perllongades en les
oportunitats d'ocupació, ingressos i poder entre dones i homes. Aquestes són
sovint agreujades per l'edat, raça, ètnia i manca d’habilitats.
El temps és un recurs clau en l'economia de base. Tothom
té la mateixa quantitat de temps, però algunes persones tenen molt més control
sobre la manera d’utilitzar el temps que d’altres. Algunes persones -
principalment dones - tenen ocupacions de baixa remuneració així com responsabilitats
familiars de manera que són pobres tant
en termes de temps com d’ingressos. Cal destacar que al voltant de la meitat de
les famílies monoparentals no poden guanyar prou per mantenir-se al marge de la
pobresa mentre s'asseguren que els seus fills són atesos (per ells mateixos o per
algú altre), per molt que treballin moltes hores i dur.14 La forma en
que el temps remunerat i no remunerat es
distribueixi entre homes i dones i entre els diferents grups socials ajudarà a
reduir o ampliar les inequitats.15, 16
Per
aquesta i altres raons, les transaccions en l'economia de base poden privilegiar algunes persones sobre d’altres
(per exemple, la millor situació dels pares que comparteixen un cotxe per
transportar els nens per millorar les activitats extra escolars). Individus i grups poden ser exclosos o exempts de poder
per motius de la quantitat de temps discrecional que tenen, de quin lloc vénen,
a on viuen, o el seu estat de salut. Alguns barris semblen estar inundat d’activitats que
enriqueixen i enforteixen les connexions socials, mentre que d’altres semblen assetjats
per divisions o desconfiança, o tenen menys oportunitats d'intercanvi social, perquè
no hi ha llocs de reunió o be les poblacions són transitòries o la por a la
violència manté a la gent dins les cases. En molts llocs, aquestes tendències
positives i negatives es troben costat
per costat. Alguns grups ètnics i culturals tenen tradicions més fortes que
altres d'autoajuda i d’ajuda mútua, tot i que aquestes poden anar de la mà de valors
i costums que perpetuen les desigualtats (per exemple, la classe basada en l’esnobisme,
els prejudicis racials o la discriminació contra la dona).
Per tant,
té una gran importància la manera en l'economia de base es desenvolupa. Estem reclamant que els recursos i les relacions humanes es portin al centre de la formulació
de les polítiques, s’enforteixin i es promogui
que prosperin. Volem avançar des
de una economia basada en l'escassetat de recursos econòmics a una altre basada en l'abundància dels recursos humans. També
volem anar més enllà d'un model deficitari de necessitats on només se li dona
importància als problemes que necessiten ser corregits, cap a un enfocament més
complet i positiu, en el que considerem el que necessitem per portar una vida
bona i satisfactòria - no només el que fa la vida possible, sinó també el que
la fa agradable.
La manera
en que això es faci no només afectarà les perspectives del sistema de benestar
del segle XXI, sinó també la qualitat de la vida quotidiana, el poder i recursos que la gent té
sota el seu control, les relacions entre ells, la seva salut física i mental i
les seves oportunitats futures. Aquests canvis
poden o be exacerbar les divisions i les desigualtats socials o be ajudar a promoure
la justícia social sostenible i el benestar per a tothom.
Què és el que
ajudarà a fer créixer l'economia de base de manera que estigui en sintonia amb
els objectius de la
Gran Transició? Les nostres propostes es resumeixen breument a
continuació:
1. Delegar el poder
i estimular l'acció local
Un punt de partida important per fer créixer l'economia
de base és retornar el poder i fomentar
l'acció local sempre que sigui possible. Això es refereix, en part, a la
transferència formal, amb més poder per a les autoritats locals i, dintre d’elles, per als òrgans de decisió basats en
el veïnats. També es tracta d’obrir oportunitats a les persones a tenir control
sobre el que succeeix en les seves pròpies localitats i proveir l'accés als
recursos que faran que l’acció local viable i eficaç, però això ha d'anar de la
mà amb mesures per fomentar la distribució equitativa de les oportunitats i recursos
entre les localitats.
2. Construir
capacitats per a la participació equitativa
És fonamental per a la idea de fer créixer de l'economia de
base, el reconeixement que tots, inclosos els que estan en desavantatge i els
que no tenen cap poder, tenen actius i recursos i no només problemes que han de ser resolts
pels altres. Cal també reconèixer que no tothom té la mateixa capacitat d’ajudar-se
a si mateix i als altres. Per "capacitat", en aquest context, ens
referim al que cal per fer ús dels actius i recursos d’un mateix. La capacitat que
tenim depèn d'una sèrie de factors, incloent-hi l'educació i els ingressos, les
circumstàncies familiars i l’ambient, els
coneixement i la confiança, la disponibilitat de temps i l’energia i l'accés
als llocs on es prenen les decisions i les coses s’aconsegueixen. Una
combinació de forces materials i culturals treballant a través de i entre
generacions acaba significant que alguns tenen molt més i altres molt menys.
Per augmentar la capacitat s’hauran de posar en marxa mesures per fomentar, habilitar i donar suport als
individus i als grups, especialment als que actualment tenen menys. Aquestes mesures tindran com
objectiu construir i compartir coneixements i experiències, per distribuir recursos
materials que facin possible la participació, inclosa la formació i les instal·lacions
i obrir l'accés als processos de presa de decisions.
3. Redistribuir el
temps remunerat i no remunerat
Com ja hem
assenyalat, la distribució del temps és de vital importància en la configuració
de la forma en què l'economia de base funciona. Si s’ha de fer més ús dels recursos
humans no mercantilitzats sense intensificar les desigualtats existents,
llavors caldrà una redistribució radical del temps remunerat i no remunerat. Proposem un moviment
lent però constant cap a una jornada laboral retribuïda més curta, amb un
objectiu final: en una dècada o més, arribar a un nou estàndard de 21 hores. En
una època de no creixement i d'augment de l'atur, això l'ajudarà a ampliar les
oportunitats de treball remunerat. Persones que actualment tenen llocs de
treball que requereixen moltes hores, tindran més temps per a activitats no
remunerades, com a pares, cuidadors, amics, veïns i ciutadans. Això ajudarà a
fer front als obstacles pràctics i culturals cap a la igualtat de la
participació, mitjançant l'ampliació d'oportunitats, així com el canvi de les
normes socials i de les expectatives. Argumentem el tema amb més detall en altres llocs. Observem,
per exemple, l'òbvia objecció que menys hores de treball remunerat reduiria els
ingressos i colpejaria més durament els grups amb ingressos baixos, però una
transició gradual, de més d'una dècada, hauria de donar temps per introduir mesures compensatòries en
lloc seu. Aquestes mesures inclourien la negociació d’increments de salaris per
menys hores de treball any rere any, donant als empresaris incentius per
contractar més personal, limitar les hores
extraordinàries remunerades, la formació per compensar deficiències
d'habilitats, augmentar el salari mínim, més progressivitat en els impostos i
acords per flexibilitzar el treball per tal d’adaptar-lo a les diferents
necessitats dels empleats - com ara compartir treball, canvis en el curs escolar,
llicències per tenir cura, i els anys sabàtics per aprenentatge. Redistribuir
el temps remunerat i no remunerat serà especialment important per corregir les
desigualtats entre dones i homes.17,18
4. La
coproducció ha de ser la manera habitual de fer
les coses
Ha arribat
el moment de la Co-producció. El terme descriu un manera particular de fer les
coses a on els que són habitualment considerats "proveïdors" i "usuaris”
treballen conjuntament en col·laboració d’igualtat
i reciprocitat, fent un fons comú de diferents tipus de coneixements i habilitats.
Es basa en una llarga història d'auto-ajuda, d’ajuda mútua i d’acció participativa
local, incloent-hi el banc del temps i afegint-hi molt més que la consulta o la
implicacióde l"usuari"19,20,21. Els ciutadans juguen un paper actiu que
generalment s’estén més enllà dels membres de la família, veïns, professionals,
o altres persones amb un interès rellevant, a l'hora de decidir com volen viure
i què necessiten i juguen un paper
important en la realització dels seus objectius.
D'aquesta manera, la coproducció aprofita l'abundància dels recursos humans de
l'economia de base i anima la gent a unir les forces i fer causa comuna. Crea
xarxes locals i enforteix la capacitat dels grups locals. Transforma la manera
de pensar sobre si mateixos i el que són capaços de fer. Es basa en la saviesa
directa i l’experiència que tenen sobre el que necessiten i el que poden contribuir.
Tots aquests factors ajuden a millorar el benestar i prevenen problemes que sorgeixen
o que s’accentuen. El canvi en l’enfocament
de la manera de pensar i d’actuar sobre les "necessitats" i
"serveis" ofereix més recursos, millors resultats, major benestar i
disminueix el volum de la demanda de serveis. Això és tan important per a les
organitzacions del tercer sector com per a les autoritats públiques. Té fortes
implicacions per als professionals i altres col·lectius que presten serveis, ja que hauran de canviar
la seva forma de pensar sobre si mateixos, sobre com entenen els altres i com
actuen en el dia a dia. Han d'aprendre a treballar amb la gent, en lloc de fer
ells directament les coses o actuar en
noms d’ells. 22, 23,24
5. Donar prioritat
a la prevenció dels danys i a la millora del benestar
Un sistema
de benestar que es basa en les fortaleses de l'economia de base tindrà un
esperit i un sentit del propòsit diferent dels principis establerts a la postguerra.
En lloc d'un enfocament curatiu reactiu de lluita contra les carències i els problemes que ja existeixen, s'han de
crear les condicions que enriqueixen la vida i les oportunitats de les persones , amb l'objectiu
d'evitar que els problemes es creïn des del primer moment. Això es farà
valorant les persones, potenciant-les i involucrant-les,
enfortint els llaços i les xarxes socials i donant a les gent –
individualment o en grups - un major
control sobre el què els succeeix i permetent-los
decidir sobre el què volen de la vida i
sobre el paper que jugaran per fer que allò que volen succeeixi. Un veritable sistema
de prevenció és més que una conseqüència afortunada del creixement de l’economia de base; també ha de vincular les
institucions i els ciutadans amb la intenció comú d'evitar els danys com un assumpte
de prioritat - reconeixent que hi ha un triple
premi a guanyar: la millora del
benestar per a tothom, menys demanda de la despesa pública en els serveis curatius
i, per tant, millor oportunitat per
manteniment dels serveis de benestar a llarg termini.
6. Construir un estat
estratègic i una democràcia robusta.
No volem
un estat autoritari que redueixi la nostra capacitat d’ajudar-nos a nosaltres
mateixos, sinó que necessitem un estat estratègic democràticament controlat que esdevingui un facilitador eficaç, un
agent, un proveïdor de mitjans, un mediador i un protector dels nostres
interessos compartits. Això s'ha de
basar en una àmplia participació i un compromís dels ciutadans de tots els
sectors socials en la presa de decisió de govern a nivell nacional i local.
El govern democràtic és l'únic vehicle eficaç per garantir
que els recursos es distribueixin equitativament, tant entre la població com
entre individus i grups a nivell local. Pot i ha de garantir que els drets
fonamentals i les capacitats de tots els ciutadans estan protegits de les
incursions dels grups d'interès poderosos. La provisió de suport pràctic, la informació i l’accés als
recursos per part de les organitzacions locals han d’estar garantits de manera que les persones amb diferents
nivells de capacitat puguin tenir la mateixa oportunitat de reunir-se i actuar
amb eficàcia. També és crucial que l'estat
garanteixi que els serveis estan en el lloc adequat per satisfer les necessitats bàsiques de les
persones, independentment dels seus mitjans (per exemple, la salut i
l'autonomia, l'educació, uns ingressos per viure justos, la cura, l'habitatge,
i seguretat). L'actuació de les empreses o organitzacions del tercer sector
poden complementar però no poden reemplaçar aquestes funcions de l'estat, sobretot perquè en general serveixen interessos
sectorials o especialitzats, al contrari que els de una nació que són més
globals. Un estat estratègic i una democràcia forta estan basats essencialment en una economia de base pròspera.25
Com es pot conformar
aquest model i si això no és possible, com pot ser incorporat en el model?
Potser hem de partir del supòsit que només podem
"modelar” el que es pot mesurar en termes numèrics.
La Taula 1 indica com els recursos del nucli de l’economia s'interrelacionen i fins a quin punt es poden
mesurar. On hi ha un cert marge per mesurar almenys alguns aspectes dels recursos
mostrats a la taula, utilitzant bases de
dades existents, aquests es destaquen en negreta.
El temps és una moneda clau i l'ús del temps pot ser
mesurat en termes de diferents utilitzacions - per exemple, atenció i activitats
a nivell local. Els nivells de participació en els processos democràtics de
presa de decisions també es poden mesurar.
Alguns dels resultats es poden mesurar - per exemple,
alguns dels components que formen part del "capital social",
l'aprenentatge i les habilitats, la força de treball. Per als resultats, el
benestar es pot mesurar, així com algunes de les dimensions de la igualtat.
Taula 1. Com s’interrelacionen
els recursos del l'economia de base i
fins a quin punt es poden mesurar
|
ENTRADES
|
SORTIDES
|
RESULTATS
|
ECONOMIA
DE MERCAT
|
|
|
|
ECONOMIA
DE BASE
|
TEMPS
CURA
TRANSMISSIÓ
DE CONEIXEMENT I ENSENYAMENT
CIUTADANIA ACTIVA
DEMOCRÀCIA
PARTICIPATIVA
UN ESTAT
ESTRATÈGIC I QUE DONI SUPORT
|
CAPACITATS
"CAPITAL SOCIAL"
APRENENTATGE, CONEIXEMENT,
HABILITATS (FORMALS I IN-FORMALS)
DECISIONS I ACCIONS COMPARTIDES
SERVEIS PÚBLICS SOSTENIBLES
MÀ D'OBRA CREATIVA, PRO-DUCTIVA
|
MILLORA
DE BENESTAR PER A TOTHOM
IGUALTAT D’OPORTUNITATS
PERSONES AMB RECURSOS I EMPODERADES
DEMOCRÀCIA SÒLIDA
VALORS COMPARTITS QUE
PROMOUEN SOLIDARITAT,
SOSTENIBILITAT I AJUDA MÚTUA
|
ECONOMIA
NATURAL
|
|
|
|
No s’han omplert els apartats de l’economia de mercat i de
l'economia natural de la taula 1: Les seves caselles simplement indiquen que les tres
"economies" estan inextricablement
connectades. Serà important conèixer els vincles entre entre sortides i resultats a
l'economia de base i entrades a l’economia
de mercat, així com els bucles de retroalimentació des del mercat cap a l'economia
de base. Pot ser més difícil de rastrejar els vincles entre l'economia de base i l’economia natural, encara que des de nef s'està treballant per obtenir el mapa de dades
de les relacions entre l'ús del temps i les emissions de carboni.
Com podem preveure i / o avaluar possibles conseqüències
emergents?
Haurem de prestar atenció a les interaccions dinàmiques entre
els elements de l'economia de base, tal com s’indica a la
Taula 1. Per exemple, com una millor distribució del temps remunerat
i no remunerat afectaran a la capacitat
de les persones a tenir cura els uns dels altres, a transmetre coneixements i habilitats, a ser ciutadans actius i participar
en la democràcia? Com les sortides i i els resultats afectaran a l’economia de
mercat i a l'economia natural?
Com podem adaptar-nos
als canvis que ja estan en marxa i començar a moure’ns cap a on ens
cal arribar?
Els canvis en
curs suggereixen una sèrie d'oportunitats, per exemple:
- La perspectiva de les
dràstiques retallades en els serveis públics ofereix l'oportunitat de transformar-les
per obtenir millors resultats per
menys diners amb la introducció de la
coproducció.
- Els creixents nivells d'atur i de
treball a temps parcial poden convertir-se
en part d'una nova tendència cap a la reducció de les hores de treball remunerat com un estàndard, de manera que el temps remunerat i no remunerat pugui ser distribuït
de forma més justa
entre tota la població, donant a la població ocupada més temps per ser pares, cuidadors i ciutadans actius i donant a la població desocupada l'oportunitat d'aconseguir algun treball remunerat.
- Les pressions per reduir les emissions de
carboni ens han d’ajudar a
avançar cap a una cultura post-materialista on la gent valori les coses i les relacions de manera diferent i siguin
més felices
vivint vides amb més baix consum de
carboni.
Notes finals
- Coote A and Franklin J (2009) Green Well Fair (London: nef).
- Michaelson J et al. ((2009) National Accounts of
Well-being (London: nef).
- Bok S (2010) Exploring happiness from Aristotle to brain science
(Yale: Yale University Press).
- http://www.poverty.org.uk/09/index.shtml
- Thomas B, Dorling D and Davey Smith G (2010) Inequalities
in premature mortality in Britain: observational study from 1921 to 2007 (London:
British Medical Journal). Available at: http://www.bbc.co.uk/news/health-10730095
- Marshall A (1926) Principles of Economics, 8th edition
(London: MacMillan & Co.) pp 79, 81, 690.
- Marmot M (2010) Strategic review of health
inequalities in England post 2010 (London: The Marmot Review).
Available at: www.marmotreview.org
- Wilkinson R and Pickett K (2009) The Spirit Level: Why more
equal societies almost always do better (London: Allen Lane).
- http://www.guardian.co.uk/politics/2010/may/24/george-osborne-6-25bn-spending-cuts
- Timmins N (2001) The five giants: A biography of the welfare
state (London: Harper-Collins).
- Jackson T (2009) Prosperity without Growth (London:
Earthscan).
- Coote A (2010) Ten big questions about the Big Society (London:
nef).
- Goodwin N, Nelson J, AckermanF and WeisskopfT (2003) Microeconomics
in context (New York: Houghton Mifflin).
- Burchardt T (2008) Time and income poverty, CASE Report 57
(London: London School of Economics).
- Coote A, Franklin J and Simms A (2010) 21 Hours (London: nef).
- Goodwin N (2010) If US consumption declines will the global economy
collapse?’ in Ekström K and Glans K (eds) Changing Consumer Roles (in
press) (New York: Routledge).
- Ibid;.
- Schor J (2010) Plenitude (London: Penguin Press) ch5.
- Parks R , Baker
P, Kiser L, Oakerson R, Ostrom E, OstromV, Percy S, Vandivort M, Whitaker
G and Wilson R (1981) Consumers as
coproducers of public services: Some economic and institutional
considerations. Policy Studies Journal 9(7):1001–1011.
- Cahn E (2001) No more throwaway people: The co-production
imperative (Washington DC: Essential Books).
- Wann M (1995), Building Social Capital (London: ippr).
- Boyle D, Coote A, Sherwood C and Slay J (2010) Right here right
now (London: NESTA/nef). Boyle D, Harris M (2009) The
Challenge of Co-production (London: NESTA/nef)
- Boyle D, Slay J and Stephens L (2009) Public services inside out
(London: NESTA/nef).
- Boyle D and Harris M (2009) The challenge of co-production (London:
NESTA/nef).
- Coote A and Franklin J (2010) Transforming welfare: new economics,
New Labour and the new Tories. Soundings 44. Available at:
new economics foundation
3 Jonathan Street
London SE11 5NH
United Kingdom
Telephone: +44 (0)20 7822 6300
Facsimile: +44 (0)2078206301
www.neweconomics.org
Registered charity number 1055254
© 2010 nef (the new economics
foundation)
