8 nov 2011
6 oct 2011
Formació Fiscalitat Verda
• El proper 18 d’octubre a les 18h, Ignasi Puig Ventosa (ENT) moderarà la sessió titulada “Reforma de la fiscalitat: fiscalitat verda i social com alternativa o fiscalitat integrada?” que comptarà amb la ponència de Xavier Labandeira (Univ. de Vigo). La conferència serà a l’Auditori CX de La Pedrera, en el marc del cicle “Parlant de la sostenibilitat en un nou marc global”, organitzat per la Fundació Fòrum Ambiental i per l’Obra Social de Catalunya Caixa. Aquesta sessió compta amb la co-organització de l’Ajuntament de Terrassa. Més informació a: www.forumambiental.org/sostenibilitat/sostenibilitat03.html.
• El proper 20 i 21 d’octubre tindrà lloc a l’Instituto de Estudios Fiscales (Ministerio de Economía y Hacienda), a Madrid, la 12th Global Conference on Environmental Taxation. Ignasi Puig Ventosa (ENT) hi farà la presentació “Landfill and Waste Incineration Taxes in Spain”. Més informació i inscripcions : www.seatra.org/EnvironmentalTaxation.
• El proper 20 i 21 d’octubre tindrà lloc a l’Instituto de Estudios Fiscales (Ministerio de Economía y Hacienda), a Madrid, la 12th Global Conference on Environmental Taxation. Ignasi Puig Ventosa (ENT) hi farà la presentació “Landfill and Waste Incineration Taxes in Spain”. Més informació i inscripcions : www.seatra.org/EnvironmentalTaxation.
23 jul 2011
L’Efecte Rebot: Una Avaluació De L’Evidència D’Estalvi Energètic En El Conjunt De L’Economia Basat En La Millora De L’Eficiència Energètica
Informe produït per el Sussex Energy Group for
the Technology and Policy Assessment function of
the UK Energy Research Centre
Steve Sorrell
October 2007
RESUM EXECUTIU DE L’EFECTE REBOT
La majoria dels governs estan buscant maneres per millorar l'eficiència energètica en la seva lluita per aconseguir els objectius de política energètica. El potencial “d’estalvi d'energia " a partir de les millores en l’eficiència energètica es calcula , normalment, utilitzant principis bàsics de física i models d'enginyeria. No obstant, els estalvis energètics que es realitzen a la pràctica, generalment fallen respecte aquests càlculs d'enginyeria. Una explicació és que les millores en l'eficiència energètica fomenten un major ús dels serveis que l’energia proporciona (per exemple, la calefacció o la mobilitat). Respostes de comportament com aquestes es coneixen com "l’efecte rebot" de l'eficiència energètica.
Mentre que els efectes rebot poden variar molt en importància , en alguns casos poden ser prou grans com per portar a un augment general del consum energètic , un resultat contraproduent. Hi ha algunes evidències que suggereixen que les millores en l'eficiència energètica de certes tecnologies “dominants” com els motors de vapor i els motors elèctrics han contribuït a aquest fracàs en el passat.
Els efectes rebot són molt difícils de quantificar i la seva grandària i importància sota diferents
circumstàncies són molt discutides. A més, els efectes rebot operen a través d'una varietat de
mecanismes i la manca de claredat sobre aquests ha portat a la confusió persistent. En general, els efectes rebot s’han ignorat a l'hora d'avaluar el impacte potencial de les
polítiques d'eficiència energètica. Una conclusió clau d'aquest informe és que els efectes rebot són prou importants com per merèixer un tractament explícit. No tenir en compte els efectes rebot pot contribuir a no arribar a assolir els objectius de política energètica i climàtica.
circumstàncies són molt discutides. A més, els efectes rebot operen a través d'una varietat de
mecanismes i la manca de claredat sobre aquests ha portat a la confusió persistent. En general, els efectes rebot s’han ignorat a l'hora d'avaluar el impacte potencial de les
polítiques d'eficiència energètica. Una conclusió clau d'aquest informe és que els efectes rebot són prou importants com per merèixer un tractament explícit. No tenir en compte els efectes rebot pot contribuir a no arribar a assolir els objectius de política energètica i climàtica.
Aquest informe analitza la naturalesa, el funcionament i la importància dels efectes rebot i proporciona una revisió exhaustiva de les proves disponibles sobre aquest tema, juntament amb qüestions que estan estretament relacionades, com ara la relació entre el consum d'energia i el creixement econòmic. Avalua les fortaleses i debilitats de la base de les proves, aclareix les controvèrsies subjacents i destaca les implicacions per a la política energètica i climàtica. El missatge clau és que el foment de l'eficiència energètica segueix essent una forma efectiva per reduir el consum energètic i les emissions de carboni, però és necessari un tractament més explícit dels efectes rebot per avaluar la contribució que l'eficiència energètica pot tenir de forma realista.
Definició de l'efecte rebot
· Moltes millores de l'eficiència energètica no redueixen el consum d'energia en la quantitat predita pels models senzills d'enginyeria. Aquestes millores fan que els serveis d'energia siguin més barats, de manera que el consum d’aquests serveis augmenta. Per exemple, des que els vehicles eficients en petroli abarateixen els viatges, els consumidors poden optar per conduir més lluny i / o més freqüentment, compensant així part dels estalvis d'energia aconseguits. De la mateixa manera, si un fàbrica utilitza més eficientment l'energia es torna més rendible i anima a una major inversió i a majors nivells de producció. Això s’anomena efecte rebot directe.
· Encara que el consum dels serveis energètics es mantingui sense canvis, hi ha raons per les que l’estalvi d'energia en el conjunt de l'economia pot ser menor que el que els simples càlculs indiquen. Per exemple, els conductors de vehicles de baix consum poden gastar els diners estalviats en gasolina en altres béns i serveis intensius en energia , com per exemple un vol a l'estranger. De la mateixa manera, qualsevol reducció de la demanda energètica es traduirà en preus més baixos de l'energia que animen a l'augment del consum energètic. Aquest mecanisme es coneix com efecte rebot indirecte. La suma dels efectes rebot directes i indirectes representa l’efecte rebot de tota l'economia. Els efectes rebot s'expressen normalment com un percentatge dels estalvis d'energia que s'esperen d'una millora en l'eficiència energètica, així, un efecte rebot del 20% significa que només s’aconsegueix el 80% de l’estalvi energètic que s'esperava. (Fig. 1)
· Les controvèrsies sobre la magnitud de l’efecte rebot sorgeixen en part a causa de la manca de claredat en les definicions. L'eficiència energètica pot ser mesurada de diverses maneres, per exemple, utilitzant indicadors físics (tones de carbó per tona d'acer) o econòmics (energia per unitat de producció mesurada en diners). L'eficiència energètica també es pot mesurar a diferents nivells, per exemple, per a un procés de fabricació individual, una fàbrica, una empresa, un sector o fins i tot l'economia en conjunt. Les estimacions dels efectes rebot per tant, dependran dels indicadors seleccionats i del nivell d'anàlisi.
· Les millores en eficiència energètica sovint s'associen amb millores en la productivitat del capital, mà d'obra i materials. Un ús més eficient d'aquests altres factors tendeix a amplificar l'efecte rebot.
Fig. 1
Estimació de l'efecte rebot
· L'evidència disponible per a tot tipus d'efectes rebot està lluny de ser completa. Les proves son millors per els efectes directes que per els indirectes, però fins i tot centrant-nos en un petit nombre de serveis energètics de consum, com la calefacció de la llar i el transport personal dins dels països desenvolupats, ambdós efectes, directes i indirectes, semblen variar molt segons les diferents tecnologies, sectors i nivells d'ingressos i en la majoria de dels casos no es poden quantificar amb molta fiabilitat. No obstant, l'evidència no suggereix que les millores en l'eficiència energètica condueixin rutinàriament a augments de consum energètic en tota l'economia . Però al mateix temps, les proves suggereixen que en el conjunt de l'economia l’efecte rebot és, almenys, del 10% i sovint més alt. L’efecte rebot , per tant, s’ha de tenir en compte en les avaluacions polítiques.
· Probablement en els països desenvolupats l’efecte rebot directe, com la calefacció i climatització de les llars i el transport privat en automòbil, és inferior al 30% i pot estar a prop d'un 10% en el cas del transport. L’efecte rebot directe degut als serveis energètics segurament disminuirà en el futur degut a la saturació de la demanda. Les millores en l'eficiència energètica per tant, haurien d'arribar al 70% o més de reducció del consum energètic previst segons els principis d'enginyeria. Malgrat això , els efectes rebot indirectes suposaràn que la reducció del consum energètic en tota l'economia serà menor.
· Els efectes rebot directes probablement seran menors allà on l'energia constitueixi una part relativament petita dels costos totals i tingui poca influència en les decisions operatives. L'ús de l’electricitat en els aparells electrònics n’és un bon exemple, encara que aquests efectes han estat estudiats durant períodes relativament curts. Hi ha també algunes incerteses importants , per exemple sobre la relació entre els efectes rebot directe i els ingressos de les llars.
· Hi ha molt pocs estudis sobre els efectes rebot en els països en desenvolupament. És d’esperar efectes rebot més grans en aquests països allà on la demanda de serveis energètics està lluny de la saturació. Això és recolza en les escasses evidències empíriques disponibles. En alguns casos, l'efecte rebot directe pot ser superior a la unitat.
· Es poden utilitzar models energètics - econòmics per estimar l’efecte rebot indirecte de tota l'economia, però hi ha pocs estudis publicats i aquests tenen una sèrie d‘errors. Els resultats demostren que l’efecte rebot de tota l'economia varia molt en funció del sector on la millora de l'eficiència energètica es porta a terme. Encara que les estimacions disponibles no són prou fiables, diversos estudis suggereixen que l’efecte rebot en tota l'economia pot ser, sovint, superior al 50% (és a dir, s’aconseguirà menys de la meitat de l'estalvi d'energia esperat). A més, aquestes estimacions no tenen en compte l'efecte amplificador de qualsevol millora de l’eficiència energètica associada a l’eficiència utilitzada en els factors com el capital, la mà d'obra o els materials 1.
Efecte rebot o el tret per la culata (backfire)?
· L'anomenat postulat (KB) “Khazzoom-Brookes” "afirma que, si els preus de l'energia no canvien, les millores rendibles en eficiència energètica incrementaran inevitablement el consum energètic en tota l'economia per sobre del que augmentaria sense aquestes millores (el tret per la culata o “backfire”). Aquesta afirmació provocativa tindria greus conseqüències per a la política energètica i climàtica si fos certa. No obstant, els arguments teòrics en favor del postulat es basen en models simplificats que tenen una sèrie de limitacions com ara la presumpció que els recursos econòmics són assignats de manera eficient. De la mateixa manera, l’evidència empírica del postulat és indirecta, indicativa i ambigua. Ja que s'han trobat unes quants errors tant en les proves teòriques com en les empíriques, no es pot considerar que la "Hipòtesi KB” ha estat verificada. De totes maneres, els arguments i les proves utilitzades per a la defensa del postulat mereixen una atenció més seriosa que la que han rebut fins ara. (Fig. 2)
· En els països desenvolupats, el consum d'energia, tal com es mesura convencionalment, ha crescut més lentament que l'economia en conjunt. A partir d'aquí, es conclou generalment que els canvis tècnics han millorat l'eficiència energètica i que, per tant, han ajudat a "desacoblar" el consum d'energia del creixement econòmic. No obstant, una vegada ponderada la relació "qualitat" o productivitat econòmica de les diferents fonts d’energia, l'acoblament entre consum energètic i creixement econòmic apareix molt més fort. Preses en conjunt, les dades analitzades en aquest informe suggereixen que: a) Les possibilitats de substituir altres factors per energia és relativament limitat, b) molts canvis tècnics han incrementat històricament la intensitat energètica, c) l'energia pot jugar un paper més important en el creixement econòmic que el que se li atorga convencionalment i d) l’efecte rebot en l’economia global pot ser molt més gran que el que habitualment se suposa.
· Si les millores en l'eficiència energètica van associades a millores en l’eficiència d’altres factors que també intervenen com capital, mà d'obra i materials, llavors és molt possible que el consum d'energia pugui augmentar tal com suggereix el postulat KB. 2 No obstant, Ja que la relació entre l’eficiència amb la que s’utilitza l’energia i els altres factors depèn de les tecnologies individuals i les circumstàncies, no hi ha una raó a priori per creure que aquest efecte ‘contraproduent' sigui un resultat inevitable en tots els casos.
El debat sobre el postulat de KB es beneficiaria d'una distinció més clara entre els diferents tipus de millora en l'eficiència energètica. Per exemple, sembla més probable que el postulat KB es demostri amb les millores associades a tecnologies omnipresents d’ús generalitzat, particularment quan són adoptades pels productors més que no pas pels consumidors finals i quan les millores es produeixen en una etapa primerenca de desenvolupament i la difusió. Les màquines de vapor ofereixen una bona il·lustració durant el segle 19, mentre que motors elèctrics són un exemple comparable de principis del segle 20. Les oportunitats oferides per aquestes tecnologies tenen tals efectes significatius sobre la innovació, la productivitat i el creixement econòmic que el consum energètic de l’economia global s’incrementa a la llarga. Aquestes tecnologies generalment són acceptades amb entusiasme pels mercats i rarament s'associen amb propòsits de polítiques públiques.
Fig. 2
· Per contra, el postulat K B sembla menys probable que es pugui demostrar amb tecnologies d'eficiència energètica específiques, com ara l'aïllament tèrmic, i sobretot quan aquestes tecnologies són utilitzades pels consumidors o quan juguen un paper secundari en la producció econòmica. Aquestes tecnologies tenen menys efectes sobre la productivitat i el creixement econòmic, amb el resultat que el consum d'energia en l'economia global probablement es redueixi.
Implicacions polítiques
1. La contribució potencial de les polítiques d'eficiència energètica ha de ser reavaluada.
• Es pot fomentar l'eficiència energètica a través de polítiques que elevin els preus de l'energia, com ara els impostos sobre el carboni o a través de les polítiques no basades en els preus com les normes de construcció. Les dues han de seguir jugant un paper important en la política energètica i climàtica. No obstant, moltes avaluacions oficials i independents d'aquestes polítiques, sens dubte, han exagerat la contribució de polítiques no basades en el preu per reduir el consum d'energia i les emissions de carboni.
• Seria un error suposar que, en absència de proves, l’efecte rebot és tan petit que es pot ignorar. En algunes circumstàncies (per exemple, les tecnologies d'eficiència energètica
que milloren notablement la productivitat de les indústries intensives en energia) l’efecte rebot en tota l'economia pot superar el 50% i podria incrementar el consum d'energia a llarg termini. En altres circumstàncies (per exemple, millores de l'eficiència energètica en bens electrònics de consum) l’efecte rebot en tota l’economia probablement és més petit, però en cap circumstància serà cero. (Fig. 3)
• S’haurà de tenir en compte que l’ efecte rebot reduirà l'efectivitat aparent de les polítiques d'eficiència energètica. No obstant això, moltes oportunitats d'eficiència energètica són molt rendibles i ho seguiran essent malgrat que els efectes rebot es permetin. Les falles del mercat i d'organització que es preveuen poden ser superades. El foment d'aquestes
oportunitats hauria d'incrementar els ingressos reals i contribuir al creixement econòmic, però no pot reduir el consum energètic i les emissions de carboni tant com prèviament se suposava.
2. L’efecte rebot s'ha de tenir en compte quan es desenvolupen i es fixen els objectius de les polítiques d'eficiència energètica
• L’efecte rebot varia àmpliament entre diferents tecnologies, sectors i nivells d’ ingressos. Si bé aquestes diferències no es poden quantificar amb molta fiabilitat,
hi hauria d'haver un cert marge per a incloure l’estimació dels efectes en les avaluacions polítiques i utilitzar aquestes estimacions per orientar les polítiques amb major eficàcia. Quan siguin d’esperar efectes rebot importants, hi podria haver una major necessitat de polítiques que incrementessin els preus de l'energia.
• Les oportunitats de "win-win (jo guanyo–tu guanyes)" que redueixen costos de capital i treball, així com costos d'energia, poden estar associades a efectes rebot de grans dimensions. Per tant, les implicacions del foment d’aquestes oportunitats han de ser clarament enteses i quantificades. Pot tenir més sentit centrar-se en les tecnologies d’eficiència energètica “específiques” , deixant per al mercat la realització de beneficis més amplis.
3. Els efectes rebot poden ser mitigats a través de preus de carboni / energia
ja sigui implantant-los a través d'impostos sobre el carboni o a través d’un esquema de comerç d'emissions
• El preu del carboni / energia pot reduir els efectes rebot directes i indirectes, assegurant que
el cost dels serveis d'energia es mantingui relativament constant mentre que l'eficiència energètica millora. Els preus del carboni / energia han d'augmentar en el temps a una velocitat adequada per ajustar el creixement dels l'ingressos i els efectes rebot, simplement per evitar l’increment de les emissions de carboni. Si cal reduïr les emissions caldrà augmentar-los més ràpidament.
• El preu del carboni / energia pot ser insuficient per si sol, ja que no superarà la nombroses barreres a la innovació i la difusió de tecnologies baixes en carboni i podria tenir efectes adversos sobre la distribució dels ingressos i la competitivitat. De la mateixa manera, les polítiques per a fer front a les barreres del mercat poden ser insuficients, ja que els efectes rebot podrien compensar gran part dels estalvi d'energia. Cal doncs una combinació de polítiques.
Fig. 3
Notes
1 Els límits a la substitució: Moltes de les millores en l'eficiència energètica es poden entendre com la "substitució" de capital per energia dins d'un determinat límit del sistema. Per exemple, l’aïllament tèrmic (capital) pot ser substituït per combustible (energia) per mantenir la temperatura interior d'un edifici a un determinat nivell. Són aquestes possibilitats les que constitueixen la base de "l’estalvi d'energia" potencial estimat en diferents sectors. No obstant, les estimacions dels estalvis energètics normalment obliden el consum d'energia necessaris per produir i mantenir el capital, sovint referit com energia incorporada. Per exemple, l'energia requerida per produir i instal lar materials d'aïllament i motors eficients energèticament .
La substitució de capital per energia desplaça, per tant, el consum d'energia des del sector en què s'utilitza als sectors econòmics que produeixen aquest capital. Com a resultat, l'ús de l'energia pot augmentar en altres sectors de l'economia.
Arguments i conclusions similars es podrien aplicar en la substitució de la mà d'obra per energia, ja que també es requerirà energia per alimentar i mantenir la llar dels treballadors per mantenir-los econòmicament productius.
2 L’aportació més important del treball de Brookes és que les millores en la productivitat de l'energia freqüentment estan associades a millores en la productivitat del capital, mà d'obra i materials. En particular, històricament l'experiència suggereix que les millores en la productivitat energètica han estat associades a millores proporcionalment majors en la productivitat total dels factors. A la literatura es troben nombroses exemples d'eficiència energètica que proporcionen evidències d’aquest fet en diferents sectors i tecnologies, així com en l’economia nacional. Exemples d'aquest tipus s'utilitzen amb freqüència per donar suport a casos concrets de negocis sobre eficiència energètica, però també assenyalen situacions en la que els efectes rebot són majors als esperats. Si les tecnologies d'eficiència energètica potencien la productivitat total dels factors i, per tant, estalvien més que únicament el cost de l’energia, llavors l’argument que l’efecte rebot és petit degut a que la participació de l’energia en el total dels costos és petit es veu debilitat.
El mateix raonament s'aplica a la contribució de les millores de l’eficiència energètica en el creixement econòmic, però això deixa oberta la qüestió sobre si les millores en l’eficiència energètica van necessàriament associades a millores proporcionalment majors de la productivitat total dels factors, o be, com sembla més probable, això depèn de determinades tecnologies i circumstàncies. Si aquest últim cas fos cert, les mesures polítiques podrien anar dirigides cap a millores de l'eficiència energètica “específiques " que sempre tenen menor impacte sobre la productivitat total de factors i per tant, tenen efectes rebot petits.
17 jun 2011
Una economia en estat estacionari ( Herman E. Daly)
Traducció del document de Herman E. Daly A Steady-State Economy per a Sustainable Development Commission (UK)
UNA ECONOMIA EN ESTAT ESTACIONARI
Herman E. Daly
Escola de Polítiques Públiques
Universitat de Maryland
College Park MD 20742 EUA
La Terra en el seu conjunt està aproximadament en un estat estacionari. Ni la superfície ni la massa de la terra estan creixent o disminuint, el flux d'entrada d'energia radiant de la Terra és igual al flux de sortida, i la importació de matèries des de l'espai és aproximadament igual a la exportació (les dues menyspreables). Això no significa que la terra sigui estàtica - en un estat estacionari hi poden haver una gran quantitat de canvis qualitatius , i sens dubte que n'hi ha hagut a la Terra. El canvi més important en els darrers temps ha estat l'enorme creixement d’ un subsistema de la Terra, anomenat economia, en relació al sistema total, l'ecosfera. L’enorme canvi des d'un mon "buit" a un mon "ple de coses" és veritablement "una cosa nova sota el sol", tal com el historiador JR McNeil ho anomena en el títol de seu llibre. Com més a prop s’acosta l'economia a l'escala planetària més s'haurà d'ajustar al comportament físic de la Terra. Aquest comportament és el d’un estat estacionari – un sistema que permet el desenvolupament qualitatiu però no el creixement quantitatiu agregat. Creixement significa més de la mateixa cosa, desenvolupament significa la mateixa quantitat d’una cosa millor (o si més no, d’una cosa diferent). El món natural que encara ens queda ja no és capaç de proporcionar les fonts i embornals necessàries per suportar el metabolisme productiu que requereix el manteniment de l'economia de grans dimensions actual i molt menys una economia que encara va creixent. Els economistes s'han centrat massa en l'economia del sistema circulatori i han descuidat l'estudi del seu sistema digestiu. El creixement del flux de primeres matèries i energia, significa empènyer més del mateix aliment a través d'un tracte digestiu cada vegada més gran, el desenvolupament significa menjar millors aliments i pair-los millors. Es fa evident que l'economia s'ha d'ajustar a les normes d'un estat estacionari - buscant un desenvolupament qualitatiu, però aturant el creixement quantitatiu agregat. L’augment del PIB suma aquests dos elements tan diferents.
Durant 200 anys hem viscut en una economia en creixement. Això fa que sigui difícil imaginar com seria una economia en estat estacionari (EEE) malgrat que la major part de la humanitat durant tota la seva història ha viscut en una economia en la que el creixement anual era insignificant. Alguns creuen que una EEE significaria la congelació sota la foscor de la tirania comunista. Altres diuen que les grans millores en tecnologia (eficiència energètica, reciclatge) són tan fàcils d’aplicar que faran que l’ajust sigui un divertiment.
Independentment de si serà fàcil o difícil, nosaltres hem d'intentar una EEE, perquè no podem continuar creixent i, de fet, l’anomenat creixement "Econòmic" ja s'ha convertit en un creixement “ineconòmic”. El creixement econòmic està fent fallida. En altres paraules, l'expansió quantitativa del subsistema econòmic augmenta els costos ambientals i socials més ràpidament que els beneficis derivats de la producció, fent-nos més pobres i no més rics, almenys en els països d’alt consum. I fins i tot de vegades, les noves tecnologies encara ho empitjoren. Per exemple, el tetraetil de plom va produir el benefici de retardar la detonació del motor d’explosió, però a costa de difondre un metall pesant tòxic a la biosfera; els clorofluorocarbonats ens van proporcionar el benefici d'un propel·lent i refrigerant no tòxic, però a costa de crear un forat a la capa d'ozó que ens protegeix de la radiació ultraviolada. Serà difícil de saber amb certesa si el creixement fa augmentar els costos més ràpidament que els beneficis mentre no ens prenguem la molèstia de separar costos de beneficis en la nostra comptabilitat nacional. En lloc d'això els agrupem tots com a "activitat" en el càlcul del PIB.
Els economistes ecològics han donat evidències empíriques de que el creixement ja és ineconòmic en els països d'alt consum (vegeu el ISEW índex del benestar econòmic sostenible, el GPI índex del progrés brut, la petjada ecològica, el índex de felicitat del planeta). Atès que els economistes neoclàssics són incapaços de demostrar que actualment el creixement, tant si es mesura en flux de primeres matèries i energia com en PIB, ens duu a a una situació millor en lloc d’empitjorar-la, és una arrogància cega per la seva part que segueixin predicant el creixement agregat com la solució als nostres problemes. Sí, segur que la majoria dels nostres problemes (pobresa, atur, degradació mediambiental) serien més fàcils de resoldre si fóssim més rics, però aquesta no és la qüestió. La qüestió és: realment el creixement del PIB ens farà més rics mai més ? no ens està fent ja més pobres?
En els països pobres el creixement del PIB encara pot fer augmentar el benestar, almenys si està raonablement distribuït. La pregunta a fer-nos és : què és el millor que els països rics poden fer per ajudar als països pobres? La resposta del Banc Mundial és que els rics han de continuar creixent tan ràpidament com puguin per proporcionar mercats per als pobres i acumular capital per invertir-lo en aquests països. La resposta del estat estacionari és que els rics han de reduir el creixement del seu flux de producció per alliberar recursos i espai ecològic per a l'ús dels pobres i han d’enfocar els seus esforços nacionals en el desenvolupament i les millores tècniques i socials que poden ser lliurement compartides amb aquests països.
L'estat estacionari concebut per l’economia clàssica considerava les dimensions biofísiques - la població i l’estoc de capital (tots els bens de producció i de consum durables) – com dades fixades i adaptava la tecnologia i els desitjos de les persones a aquestes condicions objectives. En canvi, ”l’estat estacionari” de l’economia neoclàssica (creixement proporcional de l’estoc de capital i de la població) considera dades fixades els desitjos i la tecnologia i s'adapta a les dimensions biofísiques mitjançant el creixement, ja que considera que els desitjos són il·limitats i la tecnologia és prou poderosa per fer el món efectivament infinit. A una un nivell més profund, la visió clàssica és que l'home és una criatura que, en última instància, ha d’adaptar-se als límits de la creació de la qual ell n’és una part (finitud, entropia, interdependència ecològica). La visió neoclàssica és que l'home, el creador, sobrepassarà tots els límits i pot refer la creació per adaptar-la a les seves preferències individualistes subjectives que es consideren l'arrel de tot valor. Al final, l'economia es converteix en un religió.
L'acceptació de la necessitat d'una EEE, tal com ho acceptaren John Stuart Mill i els altres economistes clàssics, ens permet imaginar a què podria assemblar-se. En primer lloc cal fer una advertència: una economia de l'estat estacionari no és una economia del creixement fracassada. Un avió està dissenyat per anar cap endavant. Si tracta de mantenir-se immòbil s’estavella. Concebre un helicòpter com un avió que fracassa en moure’s cap endavant no té sentit. És una cosa diferent, dissenyada per mantenir-se immòbil. De la mateixa manera, l’economia de l’estat estacionari no està dissenyada per créixer.
Seguint a Mill, podríem definir una EEE com una economia amb una població i un estoc de capital constants, mantinguda amb una taxa baixa de flux de primeres matèries que es manté dintre dels límits de capacitat de regeneració i d'assimilació de l'ecosistema. Això significa una taxa baixa de natalitat i equivalent a una taxa baixa de mortalitat, i una taxa baixa de producció equivalent a una taxa baixa d’obsolescència. Un flux de primeres matèries i energia baix significa una esperança de vida alta de la població i una alta durabilitat dels béns. De manera alternativa i més operativa, podem definir l'EEE amb el termes d'un flux constant de producció a un nivell sostenible (baix), amb una població i un estoc de capital capaços d’ajustar-se lliurament a qualsevol mida que pugui ser mantinguda per un flux de primeres matèries i energia començant per l'esgotament dels recursos i acabant per la contaminació.
Com es podria limitar el flux de primeres matèries i energia i, per tant, indirectament limitar els estocs de capital i població en una EEE? Com que l'esgotament dels recursos es localitza a la naturalesa de forma menys dispersa que la contaminació, els principals controls s’hauran de situar a l’origen de l’esgotament d’aquests recursos o a l’entrada del sistema. L'augment de preus dels recursos a l’origen de l'esgotament limita indirectament la contaminació, i força a totes les etapes posteriors del procés de producció a una major eficiència. Un sistema d'intercanvi de drets comercials limitat, basat en subhastes (cap-auction-trade system) aplicat als recursos bàsics esgotables , especialment als combustibles fòssils, podria ser molt eficaç, com també ho seria la reforma fiscal verda, sobre la que ens referirem més endavant.
Si hem d’ aturar el creixement agregat perquè és ineconòmic, com ho fem per lidiar amb la pobresa en l’ EEE? La resposta simple és mitjançant la redistribució – limitant el rang de desigualtat admissible, establint un mínim i un màxim d'ingressos. Quin és el rang apropiat per la desigualtat- la desigualtat que premiï les diferències i les contribucions reals i no que únicament multipliqui privilegis? Plató pensava que havia de ser de un factor de quatre. Les universitats, els serveis civils i militars utilitzen un factor de entre deu i vint. Al sector corporatiu d’EEUU el factor és de més de 500. Com un primer pas, no podríem tractar de baixar el rang general a un factor de, per exemple, cent? Cal recordar que ja no estem tractant d'oferir incentius massius per estimular el creixement (ineconòmic)! A més, com que ja que no estem tractant d'estimular el creixement agregat, ja no necessitarem gastar milers de milions en matèria de publicitat. En lloc de tractar la publicitat com un impost deduïble del cost de producció li hauríem d’aplicar un fort impost com a molèstia pública. Si els economistes realment creuen que el consumidor és sobirà llavors ha de ser obeït en lloc de ser manipulat, entabanat, assetjat, i enganyat.
El lliure comerç no seria possible en una EEE, ja que els seus productors necessàriament haurien de comptabilitzar els nombrosos costos al medi ambient i al futur que a les empreses estrangeres radicades en països amb creixement ara se’ls permet ignorar. Les empreses estrangeres guanyen en competitivitat no perquè siguin més eficients, sinó simplement perquè no paguen el cost de la sostenibilitat. Podria existir el comerç internacional regulat sota regles que compensessin aquestes diferències (les tarifes de compensació), de la mateixa manera, podria existir "lliure comerç" entre les nacions que en la seva comptabilitat dels costos interns estiguessin igual de compromeses amb la sostenibilitat. Podrien esperar que el FMI, el Banc Mundial, i la OMC estiguessin treballant en direcció cap aquests regulacions, però en lloc d’això es dediquen a impulsar el lliure comerç i la lliure mobilitat del capital (és a dir, la desregulació de comerç internacional). Protegir polítiques nacionals eficients d’ internalització de costos és molt diferent que protegir empreses ineficients.
Encara que sens dubte hi ha beneficis globals comerciant amb les regles de l’avantatge absolut, no es garanteix el benefici mutu dels països, alguns hi podrien perdre. Aquí rau el problema. El FMI predica el lliure comerç sobre la base de l’avantatge comparatiu i ho ha fet durant molt de temps. Més recentment l'FMI ha començat a predicar l'evangeli de la globalització, que, a més del lliure comerç, significa lliure mobilitat del capital internacional- exactament el que l’avantatge comparatiu prohibeix! Quan els confrontem amb aquesta contradicció el FMI mou les mans suggerint que podríem ser uns xenòfobs, i canvia de tema. El FMI i el BM i la OMC es contradiuen ells mateixos en servei dels interessos de les empreses transnacionals. La mobilitat internacional del capital, juntament amb de lliure comerç, permet a les empreses escapar de la regulació nacional per al interès públic posant a uns països contra els altres. Atès que no existeix un govern global estan, en efecte, fora de control. El més proper que tenim a un govern mundial (FMI-BM-OMC) no ha mostrat cap interès en la regulació del capital transnacional per al bé comú. El seu objectiu és ajudar al creixement d’aquestes empreses, perquè el creixement es presumeix bo per a tothom – final de la història. Si el FMI volgués limitar la mobilitat del capital internacional per mantenir el món a resguard de l'avantatge comparatiu podria fer diverses coses. Podria promoure un temps mínim de residència per a les inversions estrangeres per limitar la fuga de capitals i l'especulació, podria proposar una petit impost a totes les transaccions de divises (impost Tobin) i, sobretot, podria fer reviure la proposta de Keynes de crear la “International Clearing Union” 1 multilateral que sancionés directament els desequilibris persistents en els comptes corrents ( tant dèficits com excedents) i, per tant, indirectament promogués l’equilibri en els comptes del capital de compensació reduint els moviments internacionals de capital.
Un problema rellevant en l’EEE és que la transició demogràfica cap a una població estable, que no creix, necessàriament porta cap a un envelliment de la població – més jubilats en relació a la població treballadora. L’ajust requereix, o be elevar el impostos, o be retardar l’edat de jubilació, o be reduir les pensions de jubilació. El sistema no està encara en "crisi" però aquests ajustaments són, sens dubte, necessaris per aconseguir la sostenibilitat. Per a molts països la immigració neta s'ha convertit en una font de creixement de la població major que el creixement vegetatiu. La immigració pot alleujar temporalment el problema de l’estructura d’edats, però la població en equilibri requereix que els naixements sumats als immigrants s’igualin a les defuncions sumades als emigrants. És difícil de dir què és més políticament incorrecte, si limitar el nombre de naixement o limitar la immigració. Molts prefereixen la negació de l'aritmètica a fer front a qualsevol de les dues opcions.
L’EEE també requereix una "transició demogràfica" de la població de productes cap a una vida més llarga, cap a uns béns més durables, mantinguts amb taxes menors de flux de primeres matèries. Una població de 1.000 cotxes que tenen una durada de 10 anys requereix una producció de 100 cotxes nous per any. Si els cotxes es produïssin per tenir una durada de 20 anys, només necessitaríem una producció de 50 nous cotxes per any. Per aconseguir que aquesta segona opció es vegi com una millora cal un canvi de perspectiva des de l'èmfasi en la producció com un benefici cap a l’èmfasi en la producció com un cost de manteniment. Si podem mantenir 1.000 cotxes i el seus serveis de transport per mitjà de la substitució de només 50 cotxes per any en lloc dels 100, sens dubte que hem millorat- el mateix estoc de capital donant el mateix servei amb la meitat de flux de producció. Malgrat això, la idea que la producció és un cost de manteniment que ha de ser minimitzat és un estranyesa per a la majoria dels economistes. Una adaptació en aquest sentit és el contracte de servei que arrenda el servei dels equips (que va des de catifes fins a fotocopiadores), que l'arrendador / propietari manté, recupera i recicla al final de la seva vida útil.
Encara que el principal objectiu de les reformes de la EEE és portar novament sota la disciplina de mercat els escassos recursos de servei i capital naturals i veritables competidors de la producció , no hem de passar per alt el problema oposat, és a dir, alliberar del recinte artificial del mercat, els béns que veritablement no rivalitzen amb la producció; Hi ha alguns béns que per naturalesa no competeixen amb ningú i que , per tant, han de ser alliberats del il·legítim recinte tancat del sistema de preus. Em refereixo especialment al coneixement. El coneixement, a diferència del flux de producció, no es divideix quan es comparteix, sinó que es multiplica. Una vegada que el coneixement existeix, el cost d'oportunitat de compartir-lo és zero i, per tant, el seu preu d'assignació de recursos hauria de ser zero. L'ajuda internacional al desenvolupament hauria de prendre cada vegada més la forma de coneixement lliure i activament compartit, juntament amb petites donacions i cada vegada menys la forma de grans préstecs que meriten interessos. Compartir coneixement té pocs costos, no crea deutes impagables i augmenta la productivitat dels factors veritablement escassos i competidors de la producció. El coneixement existent és el més important imput per a la producció de nous coneixements, i mantenir-lo artificialment escàs i car és pervers. Els monopolis de patents (també coneguts com "drets de propietat intel·lectual ") s’haurien de donar per menys" invents ", i per menys temps.
Què passaria amb la taxa d'interès en una EEE? ¿ Sense creixement no cauria a zero ? No és probable, perquè el capital seguiria sent escàs, encara hi hauria una preferència temporal positiva i el valor del total de la producció encara podria augmentar sense creixement del flux de producció física, com a resultat d'un desenvolupament qualitatiu. La inversió en millores qualitatives pot produir un increment de valor a banda del interès que pugui generar. De totes maneres, la productivitat del capital segurament serà menor sense un creixement en el flux de producció, de manera que es podria esperar que les taxes d'interès, tot i no ser nul·les, baixessin en una EEE.
Podria ser possible tenir millores qualitatives (per exemple, en l’augment de l'eficiència) indefinidament i donar com a resultat un creixement indefinit del PIB ? Això significaria que el PIB seria cada vegada menys intensiu en l’ús de materials. Els ambientalistes serien feliços perquè el flux de materials no creixeria, els economistes serien feliços perquè el PIB creixeria. Crec que aquestes millores haurien de ser impulsades tant com es pogués, però fins quan seria possible impulsar-les. Pensem que els sectors de l'economia que generalment són considerats més qualitatius, com ara la tecnologia de la informació, resulten tenir, amb una inspecció més profunda, una base física important, incloent-hi uns quants metalls tòxics.
Es pot mantenir la plena ocupació amb l’EEE ? Aquesta és una pregunta difícil, però per ser justos cal preguntar-se també si es pot aconseguir la plena ocupació en una economia del creixement impulsada pel lliure comerç, pràctiques de deslocalització, immigració fàcil, mà d'obra barata, i automatització generalitzada. En una EEE el manteniment i la reparació prenen més importància. Ser més intensius en treball en comptes de dedicar-se a fer nova producció i protegir-se més de la deslocalització, són serveis que poden oferir més ocupació. I encara pot ser necessari un replantejament més radical sobre la manera en que la gent guanya els ingressos. Si l'automatització i la deslocalització de llocs de treball incrementa els beneficis però no els salaris, aleshores el principi de la distribució dels ingressos mitjançant el treball es fa menys defensable. Una solució pràctica (afegida a la desacceleració de l’automatització i de la deslocalització) pot ser tenir una participació més àmplia en la propietat de les empreses, d’aquesta manera les persones obtindrien ingressos mitjançant la seva participació en el negoci en comptes de fer-ho mitjançant l'ocupació a temps complet. Així, el beneficis derivats del progrés tècnic s'haurien de rebre en forma de més temps lliure en lloc de més producció - una possibilitat llargament esperada , però a penes feta realitat.
Quin tipus de sistema fiscal s'ajustaria millor a una EEE? La reforma fiscal ecològica ja mencionada, proposa canvis en la base imposable que s’allunyen del concepte del valor afegit (els ingressos obtinguts pel treball i el capital), i van en direcció cap a allò sobre el que s'afegeix valor , altrament dit, el flux de primeres matèries i energia; preferentment en el punt de l’esgotament (a la boca de la mina o del pou, el punt de "explotació" del sòl). Molts estats tenen impostos d'explotació. Gravar l'origen i el punt més estret del flux del procés de producció indueix a un ús més eficient dels recursos tant en la producció com en el consum i facilita el seu control i la recaptació. Gravar el que desitgem menys (esgotament i contaminació) i deixar de gravar el que més volem (ingressos, valor afegit), sembla raonable - com l’eslògan que diu, "grava els mals no els bens ". La reforma podria ser neutre ens els ingressos i gradual en l’aplicació. Començant per exemple a renunciar a x € de la recaptació del pitjor tribut que tinguem i al mateix temps recaptar x € a través del impost al millor recurs que podríem concebre. Durant el següent període ens desfaríem del segon pitjor impost i el substituiríem per el impost al segon millor recurs, etc. Aquesta política elevaria els preus dels recursos i induiria a l’eficiència en el seu ús. La regressivitat d’aquest impost sobre el consum podria ser compensada mitjançant la utilització de forma progressiva dels ingressos recaptats o mitjançant la imposició de límits en el rang d’inequitat del que ja hem parlat i també pel fet que la màfia i altres tramposos dels antics impostos sobre la renda ara haurien de pagar. Els sistemes d'intercanvi de drets comercials limitats de certes primeres matèries, basat en subhastes “Cap-auction–trade systems” , també augmentarien els ingressos dels governs. Aquests ingressos procedents de subhasta també es podrien distribuir de forma progressiva.
La EEE podria suportar l'enorme superestructura de finances construïda al voltant de les expectatives de creixement futur? Probablement no, ja que les taxes d'interès i les taxes de creixement serien baixos. La inversió anirà destinada principalment a la reposició i a la millora qualitativa. Probablement hi haurà una contracció saludable de l’enorme piràmide del deute que se sustenta en un equilibri inestable sobre l’economia real amenaçant de fer fallida. A més, l’EEE podria beneficiar-se allunyant el nostre sistema bancari de les reserves fraccionàries actuals cap a l’exigència de reserves del 100%.
Prestar només els diners que veritablement han estat estalviats per algú restableix l'equilibri clàssic entre l'abstinència i la inversió. Aquesta disciplina extra en préstecs i emprèstits probablement previndria dels desastres com la crisi actual derivada de "hipoteques d'alt risc". Les reserves del 100% estabilitzarien l'economia i a la vegada frenarien l’apalancament del crèdit, que té similituds amb el crèdit Ponzi, conegut com a frau piramidal.
L’EEE no hauria de tenir un sistema de comptabilitat nacional d'ingressos, PIB, en el que mai hi ha res que resti. Idealment hauria de tenir dos comptabilitats, una per mesurar els beneficis del creixement econòmic en la seva dimensió física i l’altre per mesurar els costos d'aquest creixement. La nostra política hauria de ser la de deixar de créixer quan els costos marginals s’igualen als beneficis marginals. Si volem mantenir el concepte d’ingrés nacional únic, hauríem d'adoptar el concepte d’ingrés del economista i premi Nobel JR Hicks, definit com la màxima quantitat que una comunitat pot consumir en un any, tot i mantenint la capacitat de produir i consumir la mateixa quantitat l'any següent. En altres paraules, el ingrés és la màxima quantitat que es pot consumir mantenint la capacitat productiva (el capital) intacta. Qualsevol consum de capital, artificial o natural, s’ha de restar del còmput dels ingressos. També s’ha d’acabar amb l’asimetria de sumar al PIB la producció d'anti-mals sense abans haver restat la producció dels mals que van causar la seva necessitat. Fem notar que la concepció d’ingrés de Hicks és sostenible per definició. La comptabilitat nacional en una economia sostenible ha de tractar de d’aproximar-se al concepte d’ingressos de Hicks i ha d'abandonar el concepte del PIB. La correcció de la mesura dels ingressos en el PIB és menys ambiciosa que convertir-lo en una mesura de benestar que ja hem comentat anteriorment.
La lògica de l’EEE es veu reforçada per la recent investigació d’economistes i psicòlegs que arriba a la conclusió que la correlació entre els ingressos en xifra absoluta i la felicitat s’estén només fins a cert llindar de "suficiència" i més enllà d'aquest punt només les diferències relatives dels ingressos influeixen en l’autoavaluació de la felicitat. Aquest resultat sembla que es manté tant per a les dades transversals (comparació de països rics amb pobres en una data determinada) com per a les sèries temporals (comparació d'un mateix país abans i després d'un creixement d’ingressos significatiu). El creixement no pot fer augmentar els ingressos relatius de tothom. El guany de benestar de les persones que han tingut increments relatius d'ingressos com a conseqüència del creixement es veu compensat per la pèrdua de benestar d'altres persones que han patit una caiguda relativa dels seus ingressos. I si els ingressos de tothom augmentessin proporcionalment, no hi hauria cap augment relatiu d’ ingressos per a ningú i, per tant, ningú se sentiria més feliç. El creixement es converteix en un carrera d'armaments entre dos bàndols en la qual cadascun d’ells cancel·la els beneficis de l’altre. Un corol·lari feliç és que per a les societats que ja han assolit la suficiència, moure’s cap a una EEE pot costar molt poc en termes de pèrdua de felicitat. La " impossibilitat" política d'un EEE pot ser menys impossible del que anteriorment hagués pogut semblar.
Comissió de Desenvolupament Sostenible, Regne Unit (24 d'abril de 2008)
UNA ECONOMIA EN ESTAT ESTACIONARI
Una
economia de creixement fallida i una economia en estat estacionari no són la
mateixa cosa; són alternatives molt diferents a les que ens enfrontem.
Herman E. Daly
Escola de Polítiques Públiques
Universitat de Maryland
College Park MD 20742 EUA
La Terra en el seu conjunt està aproximadament en un estat estacionari. Ni la superfície ni la massa de la terra estan creixent o disminuint, el flux d'entrada d'energia radiant de la Terra és igual al flux de sortida, i la importació de matèries des de l'espai és aproximadament igual a la exportació (les dues menyspreables). Això no significa que la terra sigui estàtica - en un estat estacionari hi poden haver una gran quantitat de canvis qualitatius , i sens dubte que n'hi ha hagut a la Terra. El canvi més important en els darrers temps ha estat l'enorme creixement d’ un subsistema de la Terra, anomenat economia, en relació al sistema total, l'ecosfera. L’enorme canvi des d'un mon "buit" a un mon "ple de coses" és veritablement "una cosa nova sota el sol", tal com el historiador JR McNeil ho anomena en el títol de seu llibre. Com més a prop s’acosta l'economia a l'escala planetària més s'haurà d'ajustar al comportament físic de la Terra. Aquest comportament és el d’un estat estacionari – un sistema que permet el desenvolupament qualitatiu però no el creixement quantitatiu agregat. Creixement significa més de la mateixa cosa, desenvolupament significa la mateixa quantitat d’una cosa millor (o si més no, d’una cosa diferent). El món natural que encara ens queda ja no és capaç de proporcionar les fonts i embornals necessàries per suportar el metabolisme productiu que requereix el manteniment de l'economia de grans dimensions actual i molt menys una economia que encara va creixent. Els economistes s'han centrat massa en l'economia del sistema circulatori i han descuidat l'estudi del seu sistema digestiu. El creixement del flux de primeres matèries i energia, significa empènyer més del mateix aliment a través d'un tracte digestiu cada vegada més gran, el desenvolupament significa menjar millors aliments i pair-los millors. Es fa evident que l'economia s'ha d'ajustar a les normes d'un estat estacionari - buscant un desenvolupament qualitatiu, però aturant el creixement quantitatiu agregat. L’augment del PIB suma aquests dos elements tan diferents.
Durant 200 anys hem viscut en una economia en creixement. Això fa que sigui difícil imaginar com seria una economia en estat estacionari (EEE) malgrat que la major part de la humanitat durant tota la seva història ha viscut en una economia en la que el creixement anual era insignificant. Alguns creuen que una EEE significaria la congelació sota la foscor de la tirania comunista. Altres diuen que les grans millores en tecnologia (eficiència energètica, reciclatge) són tan fàcils d’aplicar que faran que l’ajust sigui un divertiment.
Independentment de si serà fàcil o difícil, nosaltres hem d'intentar una EEE, perquè no podem continuar creixent i, de fet, l’anomenat creixement "Econòmic" ja s'ha convertit en un creixement “ineconòmic”. El creixement econòmic està fent fallida. En altres paraules, l'expansió quantitativa del subsistema econòmic augmenta els costos ambientals i socials més ràpidament que els beneficis derivats de la producció, fent-nos més pobres i no més rics, almenys en els països d’alt consum. I fins i tot de vegades, les noves tecnologies encara ho empitjoren. Per exemple, el tetraetil de plom va produir el benefici de retardar la detonació del motor d’explosió, però a costa de difondre un metall pesant tòxic a la biosfera; els clorofluorocarbonats ens van proporcionar el benefici d'un propel·lent i refrigerant no tòxic, però a costa de crear un forat a la capa d'ozó que ens protegeix de la radiació ultraviolada. Serà difícil de saber amb certesa si el creixement fa augmentar els costos més ràpidament que els beneficis mentre no ens prenguem la molèstia de separar costos de beneficis en la nostra comptabilitat nacional. En lloc d'això els agrupem tots com a "activitat" en el càlcul del PIB.
Els economistes ecològics han donat evidències empíriques de que el creixement ja és ineconòmic en els països d'alt consum (vegeu el ISEW índex del benestar econòmic sostenible, el GPI índex del progrés brut, la petjada ecològica, el índex de felicitat del planeta). Atès que els economistes neoclàssics són incapaços de demostrar que actualment el creixement, tant si es mesura en flux de primeres matèries i energia com en PIB, ens duu a a una situació millor en lloc d’empitjorar-la, és una arrogància cega per la seva part que segueixin predicant el creixement agregat com la solució als nostres problemes. Sí, segur que la majoria dels nostres problemes (pobresa, atur, degradació mediambiental) serien més fàcils de resoldre si fóssim més rics, però aquesta no és la qüestió. La qüestió és: realment el creixement del PIB ens farà més rics mai més ? no ens està fent ja més pobres?
En els països pobres el creixement del PIB encara pot fer augmentar el benestar, almenys si està raonablement distribuït. La pregunta a fer-nos és : què és el millor que els països rics poden fer per ajudar als països pobres? La resposta del Banc Mundial és que els rics han de continuar creixent tan ràpidament com puguin per proporcionar mercats per als pobres i acumular capital per invertir-lo en aquests països. La resposta del estat estacionari és que els rics han de reduir el creixement del seu flux de producció per alliberar recursos i espai ecològic per a l'ús dels pobres i han d’enfocar els seus esforços nacionals en el desenvolupament i les millores tècniques i socials que poden ser lliurement compartides amb aquests països.
L'estat estacionari concebut per l’economia clàssica considerava les dimensions biofísiques - la població i l’estoc de capital (tots els bens de producció i de consum durables) – com dades fixades i adaptava la tecnologia i els desitjos de les persones a aquestes condicions objectives. En canvi, ”l’estat estacionari” de l’economia neoclàssica (creixement proporcional de l’estoc de capital i de la població) considera dades fixades els desitjos i la tecnologia i s'adapta a les dimensions biofísiques mitjançant el creixement, ja que considera que els desitjos són il·limitats i la tecnologia és prou poderosa per fer el món efectivament infinit. A una un nivell més profund, la visió clàssica és que l'home és una criatura que, en última instància, ha d’adaptar-se als límits de la creació de la qual ell n’és una part (finitud, entropia, interdependència ecològica). La visió neoclàssica és que l'home, el creador, sobrepassarà tots els límits i pot refer la creació per adaptar-la a les seves preferències individualistes subjectives que es consideren l'arrel de tot valor. Al final, l'economia es converteix en un religió.
L'acceptació de la necessitat d'una EEE, tal com ho acceptaren John Stuart Mill i els altres economistes clàssics, ens permet imaginar a què podria assemblar-se. En primer lloc cal fer una advertència: una economia de l'estat estacionari no és una economia del creixement fracassada. Un avió està dissenyat per anar cap endavant. Si tracta de mantenir-se immòbil s’estavella. Concebre un helicòpter com un avió que fracassa en moure’s cap endavant no té sentit. És una cosa diferent, dissenyada per mantenir-se immòbil. De la mateixa manera, l’economia de l’estat estacionari no està dissenyada per créixer.
Seguint a Mill, podríem definir una EEE com una economia amb una població i un estoc de capital constants, mantinguda amb una taxa baixa de flux de primeres matèries que es manté dintre dels límits de capacitat de regeneració i d'assimilació de l'ecosistema. Això significa una taxa baixa de natalitat i equivalent a una taxa baixa de mortalitat, i una taxa baixa de producció equivalent a una taxa baixa d’obsolescència. Un flux de primeres matèries i energia baix significa una esperança de vida alta de la població i una alta durabilitat dels béns. De manera alternativa i més operativa, podem definir l'EEE amb el termes d'un flux constant de producció a un nivell sostenible (baix), amb una població i un estoc de capital capaços d’ajustar-se lliurament a qualsevol mida que pugui ser mantinguda per un flux de primeres matèries i energia començant per l'esgotament dels recursos i acabant per la contaminació.
Com es podria limitar el flux de primeres matèries i energia i, per tant, indirectament limitar els estocs de capital i població en una EEE? Com que l'esgotament dels recursos es localitza a la naturalesa de forma menys dispersa que la contaminació, els principals controls s’hauran de situar a l’origen de l’esgotament d’aquests recursos o a l’entrada del sistema. L'augment de preus dels recursos a l’origen de l'esgotament limita indirectament la contaminació, i força a totes les etapes posteriors del procés de producció a una major eficiència. Un sistema d'intercanvi de drets comercials limitat, basat en subhastes (cap-auction-trade system) aplicat als recursos bàsics esgotables , especialment als combustibles fòssils, podria ser molt eficaç, com també ho seria la reforma fiscal verda, sobre la que ens referirem més endavant.
Si hem d’ aturar el creixement agregat perquè és ineconòmic, com ho fem per lidiar amb la pobresa en l’ EEE? La resposta simple és mitjançant la redistribució – limitant el rang de desigualtat admissible, establint un mínim i un màxim d'ingressos. Quin és el rang apropiat per la desigualtat- la desigualtat que premiï les diferències i les contribucions reals i no que únicament multipliqui privilegis? Plató pensava que havia de ser de un factor de quatre. Les universitats, els serveis civils i militars utilitzen un factor de entre deu i vint. Al sector corporatiu d’EEUU el factor és de més de 500. Com un primer pas, no podríem tractar de baixar el rang general a un factor de, per exemple, cent? Cal recordar que ja no estem tractant d'oferir incentius massius per estimular el creixement (ineconòmic)! A més, com que ja que no estem tractant d'estimular el creixement agregat, ja no necessitarem gastar milers de milions en matèria de publicitat. En lloc de tractar la publicitat com un impost deduïble del cost de producció li hauríem d’aplicar un fort impost com a molèstia pública. Si els economistes realment creuen que el consumidor és sobirà llavors ha de ser obeït en lloc de ser manipulat, entabanat, assetjat, i enganyat.
El lliure comerç no seria possible en una EEE, ja que els seus productors necessàriament haurien de comptabilitzar els nombrosos costos al medi ambient i al futur que a les empreses estrangeres radicades en països amb creixement ara se’ls permet ignorar. Les empreses estrangeres guanyen en competitivitat no perquè siguin més eficients, sinó simplement perquè no paguen el cost de la sostenibilitat. Podria existir el comerç internacional regulat sota regles que compensessin aquestes diferències (les tarifes de compensació), de la mateixa manera, podria existir "lliure comerç" entre les nacions que en la seva comptabilitat dels costos interns estiguessin igual de compromeses amb la sostenibilitat. Podrien esperar que el FMI, el Banc Mundial, i la OMC estiguessin treballant en direcció cap aquests regulacions, però en lloc d’això es dediquen a impulsar el lliure comerç i la lliure mobilitat del capital (és a dir, la desregulació de comerç internacional). Protegir polítiques nacionals eficients d’ internalització de costos és molt diferent que protegir empreses ineficients.
La
qüestió del benefici mutu garantit en el comerç internacional i d'aquí la raó per mantenir-lo "lliure" es
basa en l’argument de Ricardo de l’avantatge comparatiu: pressuposa que alguns
bens produïts en un país resulten relativament més barats que la producció
d’altres en comparació als costos de producció en altres països. En
especialitzar-se segons el seu avantatge comparatiu, els dos països socis
comercials hi guanyen, independentment dels costos absoluts (un país pot produir
tots els béns més barats, però tot i així, es beneficiaria al especialitzar-se
en el que produeix més barat relativament i comerciant amb els altres béns). Això
és lògic, però igual que tots els arguments lògics, l'avantatge comparatiu està
basat en premisses. La premissa fonamental és que mentre que el capital (i
altres factors) es mou lliurement entre les indústries dins d'una nació, no es
mou entre nacions. Si el capital es pogués traslladar a l'estranger no tindria motius per
conformar-se amb un mer avantatge comparatiu a casa, sinó que buscaria l’avantatge
absolut: el cost de producció
absolutament més baix arreu del món. Per què no? Amb el lliure mercat el
producte podria ser venut a tot el món, incloent-hi la nació des de on ha sortit
el capital.
Encara que sens dubte hi ha beneficis globals comerciant amb les regles de l’avantatge absolut, no es garanteix el benefici mutu dels països, alguns hi podrien perdre. Aquí rau el problema. El FMI predica el lliure comerç sobre la base de l’avantatge comparatiu i ho ha fet durant molt de temps. Més recentment l'FMI ha començat a predicar l'evangeli de la globalització, que, a més del lliure comerç, significa lliure mobilitat del capital internacional- exactament el que l’avantatge comparatiu prohibeix! Quan els confrontem amb aquesta contradicció el FMI mou les mans suggerint que podríem ser uns xenòfobs, i canvia de tema. El FMI i el BM i la OMC es contradiuen ells mateixos en servei dels interessos de les empreses transnacionals. La mobilitat internacional del capital, juntament amb de lliure comerç, permet a les empreses escapar de la regulació nacional per al interès públic posant a uns països contra els altres. Atès que no existeix un govern global estan, en efecte, fora de control. El més proper que tenim a un govern mundial (FMI-BM-OMC) no ha mostrat cap interès en la regulació del capital transnacional per al bé comú. El seu objectiu és ajudar al creixement d’aquestes empreses, perquè el creixement es presumeix bo per a tothom – final de la història. Si el FMI volgués limitar la mobilitat del capital internacional per mantenir el món a resguard de l'avantatge comparatiu podria fer diverses coses. Podria promoure un temps mínim de residència per a les inversions estrangeres per limitar la fuga de capitals i l'especulació, podria proposar una petit impost a totes les transaccions de divises (impost Tobin) i, sobretot, podria fer reviure la proposta de Keynes de crear la “International Clearing Union” 1 multilateral que sancionés directament els desequilibris persistents en els comptes corrents ( tant dèficits com excedents) i, per tant, indirectament promogués l’equilibri en els comptes del capital de compensació reduint els moviments internacionals de capital.
Un problema rellevant en l’EEE és que la transició demogràfica cap a una població estable, que no creix, necessàriament porta cap a un envelliment de la població – més jubilats en relació a la població treballadora. L’ajust requereix, o be elevar el impostos, o be retardar l’edat de jubilació, o be reduir les pensions de jubilació. El sistema no està encara en "crisi" però aquests ajustaments són, sens dubte, necessaris per aconseguir la sostenibilitat. Per a molts països la immigració neta s'ha convertit en una font de creixement de la població major que el creixement vegetatiu. La immigració pot alleujar temporalment el problema de l’estructura d’edats, però la població en equilibri requereix que els naixements sumats als immigrants s’igualin a les defuncions sumades als emigrants. És difícil de dir què és més políticament incorrecte, si limitar el nombre de naixement o limitar la immigració. Molts prefereixen la negació de l'aritmètica a fer front a qualsevol de les dues opcions.
L’EEE també requereix una "transició demogràfica" de la població de productes cap a una vida més llarga, cap a uns béns més durables, mantinguts amb taxes menors de flux de primeres matèries. Una població de 1.000 cotxes que tenen una durada de 10 anys requereix una producció de 100 cotxes nous per any. Si els cotxes es produïssin per tenir una durada de 20 anys, només necessitaríem una producció de 50 nous cotxes per any. Per aconseguir que aquesta segona opció es vegi com una millora cal un canvi de perspectiva des de l'èmfasi en la producció com un benefici cap a l’èmfasi en la producció com un cost de manteniment. Si podem mantenir 1.000 cotxes i el seus serveis de transport per mitjà de la substitució de només 50 cotxes per any en lloc dels 100, sens dubte que hem millorat- el mateix estoc de capital donant el mateix servei amb la meitat de flux de producció. Malgrat això, la idea que la producció és un cost de manteniment que ha de ser minimitzat és un estranyesa per a la majoria dels economistes. Una adaptació en aquest sentit és el contracte de servei que arrenda el servei dels equips (que va des de catifes fins a fotocopiadores), que l'arrendador / propietari manté, recupera i recicla al final de la seva vida útil.
Encara que el principal objectiu de les reformes de la EEE és portar novament sota la disciplina de mercat els escassos recursos de servei i capital naturals i veritables competidors de la producció , no hem de passar per alt el problema oposat, és a dir, alliberar del recinte artificial del mercat, els béns que veritablement no rivalitzen amb la producció; Hi ha alguns béns que per naturalesa no competeixen amb ningú i que , per tant, han de ser alliberats del il·legítim recinte tancat del sistema de preus. Em refereixo especialment al coneixement. El coneixement, a diferència del flux de producció, no es divideix quan es comparteix, sinó que es multiplica. Una vegada que el coneixement existeix, el cost d'oportunitat de compartir-lo és zero i, per tant, el seu preu d'assignació de recursos hauria de ser zero. L'ajuda internacional al desenvolupament hauria de prendre cada vegada més la forma de coneixement lliure i activament compartit, juntament amb petites donacions i cada vegada menys la forma de grans préstecs que meriten interessos. Compartir coneixement té pocs costos, no crea deutes impagables i augmenta la productivitat dels factors veritablement escassos i competidors de la producció. El coneixement existent és el més important imput per a la producció de nous coneixements, i mantenir-lo artificialment escàs i car és pervers. Els monopolis de patents (també coneguts com "drets de propietat intel·lectual ") s’haurien de donar per menys" invents ", i per menys temps.
Què passaria amb la taxa d'interès en una EEE? ¿ Sense creixement no cauria a zero ? No és probable, perquè el capital seguiria sent escàs, encara hi hauria una preferència temporal positiva i el valor del total de la producció encara podria augmentar sense creixement del flux de producció física, com a resultat d'un desenvolupament qualitatiu. La inversió en millores qualitatives pot produir un increment de valor a banda del interès que pugui generar. De totes maneres, la productivitat del capital segurament serà menor sense un creixement en el flux de producció, de manera que es podria esperar que les taxes d'interès, tot i no ser nul·les, baixessin en una EEE.
Podria ser possible tenir millores qualitatives (per exemple, en l’augment de l'eficiència) indefinidament i donar com a resultat un creixement indefinit del PIB ? Això significaria que el PIB seria cada vegada menys intensiu en l’ús de materials. Els ambientalistes serien feliços perquè el flux de materials no creixeria, els economistes serien feliços perquè el PIB creixeria. Crec que aquestes millores haurien de ser impulsades tant com es pogués, però fins quan seria possible impulsar-les. Pensem que els sectors de l'economia que generalment són considerats més qualitatius, com ara la tecnologia de la informació, resulten tenir, amb una inspecció més profunda, una base física important, incloent-hi uns quants metalls tòxics.
A més a
més, si l'expansió ha de ser deguda principalment als països pobres, ha d’estar
composta dels béns que els pobres necessiten -
roba, abric i menjar al plat, no de deu mil receptes a Internet. Com que
cada vegada més una major proporció del
PIB procedeix de sectors menys intensius en materials, els termes dels tractes
comercials entre bens de més i menys intensitat
material es mouran en contra dels de menor intensitat material, limitant d’aquesta
manera els incentius per a la seva producció. Fins i tot els proveïdors de serveis
d'informació gasten la major part dels seus ingressos en cotxes, cases i viatges
en lloc de en productes immaterials o
d’altres manipuladors de símbols.
Es pot mantenir la plena ocupació amb l’EEE ? Aquesta és una pregunta difícil, però per ser justos cal preguntar-se també si es pot aconseguir la plena ocupació en una economia del creixement impulsada pel lliure comerç, pràctiques de deslocalització, immigració fàcil, mà d'obra barata, i automatització generalitzada. En una EEE el manteniment i la reparació prenen més importància. Ser més intensius en treball en comptes de dedicar-se a fer nova producció i protegir-se més de la deslocalització, són serveis que poden oferir més ocupació. I encara pot ser necessari un replantejament més radical sobre la manera en que la gent guanya els ingressos. Si l'automatització i la deslocalització de llocs de treball incrementa els beneficis però no els salaris, aleshores el principi de la distribució dels ingressos mitjançant el treball es fa menys defensable. Una solució pràctica (afegida a la desacceleració de l’automatització i de la deslocalització) pot ser tenir una participació més àmplia en la propietat de les empreses, d’aquesta manera les persones obtindrien ingressos mitjançant la seva participació en el negoci en comptes de fer-ho mitjançant l'ocupació a temps complet. Així, el beneficis derivats del progrés tècnic s'haurien de rebre en forma de més temps lliure en lloc de més producció - una possibilitat llargament esperada , però a penes feta realitat.
Quin tipus de sistema fiscal s'ajustaria millor a una EEE? La reforma fiscal ecològica ja mencionada, proposa canvis en la base imposable que s’allunyen del concepte del valor afegit (els ingressos obtinguts pel treball i el capital), i van en direcció cap a allò sobre el que s'afegeix valor , altrament dit, el flux de primeres matèries i energia; preferentment en el punt de l’esgotament (a la boca de la mina o del pou, el punt de "explotació" del sòl). Molts estats tenen impostos d'explotació. Gravar l'origen i el punt més estret del flux del procés de producció indueix a un ús més eficient dels recursos tant en la producció com en el consum i facilita el seu control i la recaptació. Gravar el que desitgem menys (esgotament i contaminació) i deixar de gravar el que més volem (ingressos, valor afegit), sembla raonable - com l’eslògan que diu, "grava els mals no els bens ". La reforma podria ser neutre ens els ingressos i gradual en l’aplicació. Començant per exemple a renunciar a x € de la recaptació del pitjor tribut que tinguem i al mateix temps recaptar x € a través del impost al millor recurs que podríem concebre. Durant el següent període ens desfaríem del segon pitjor impost i el substituiríem per el impost al segon millor recurs, etc. Aquesta política elevaria els preus dels recursos i induiria a l’eficiència en el seu ús. La regressivitat d’aquest impost sobre el consum podria ser compensada mitjançant la utilització de forma progressiva dels ingressos recaptats o mitjançant la imposició de límits en el rang d’inequitat del que ja hem parlat i també pel fet que la màfia i altres tramposos dels antics impostos sobre la renda ara haurien de pagar. Els sistemes d'intercanvi de drets comercials limitats de certes primeres matèries, basat en subhastes “Cap-auction–trade systems” , també augmentarien els ingressos dels governs. Aquests ingressos procedents de subhasta també es podrien distribuir de forma progressiva.
La EEE podria suportar l'enorme superestructura de finances construïda al voltant de les expectatives de creixement futur? Probablement no, ja que les taxes d'interès i les taxes de creixement serien baixos. La inversió anirà destinada principalment a la reposició i a la millora qualitativa. Probablement hi haurà una contracció saludable de l’enorme piràmide del deute que se sustenta en un equilibri inestable sobre l’economia real amenaçant de fer fallida. A més, l’EEE podria beneficiar-se allunyant el nostre sistema bancari de les reserves fraccionàries actuals cap a l’exigència de reserves del 100%.
Un cent
per cent de les reserves tornaria a posar les nostres provisions de diner sota el control del govern en lloc de
la banca privada. Els diners serien de veritable utilitat pública, més que no
pas el subproducte dels préstecs
comercials a la recerca de creixement.
Sota l'actual sistema de reserves fraccionari l'oferta monetària s'expandeix
durant els períodes d’expansió i es contreu
durant els períodes de recessió reforçant així la tendència cíclica de l’economia. El
benefici (privilegi) de crear el diner nou (a un cost insignificant), de ser el
primer en gastar-lo i de rebre el seu valor de canvi íntegre
correspondria al sector públic en lloc del privat. El requeriment de les
reserves, que el Banc Central manipula de totes maneres, podria anar-se
augmentant gradualment des dels nivells molt baixos actuals fins al 100%. Els bancs comercials farien els
seus guanys mitjançant la intermediació financera ( prestant els diners que els
seus clients han estalviat) i també mitjançant
la minuta per la prestació de
serveis de control del comptes, en lloc de concedir préstecs amb interessos de diners
que ells creen del no-res.
Prestar només els diners que veritablement han estat estalviats per algú restableix l'equilibri clàssic entre l'abstinència i la inversió. Aquesta disciplina extra en préstecs i emprèstits probablement previndria dels desastres com la crisi actual derivada de "hipoteques d'alt risc". Les reserves del 100% estabilitzarien l'economia i a la vegada frenarien l’apalancament del crèdit, que té similituds amb el crèdit Ponzi, conegut com a frau piramidal.
L’EEE no hauria de tenir un sistema de comptabilitat nacional d'ingressos, PIB, en el que mai hi ha res que resti. Idealment hauria de tenir dos comptabilitats, una per mesurar els beneficis del creixement econòmic en la seva dimensió física i l’altre per mesurar els costos d'aquest creixement. La nostra política hauria de ser la de deixar de créixer quan els costos marginals s’igualen als beneficis marginals. Si volem mantenir el concepte d’ingrés nacional únic, hauríem d'adoptar el concepte d’ingrés del economista i premi Nobel JR Hicks, definit com la màxima quantitat que una comunitat pot consumir en un any, tot i mantenint la capacitat de produir i consumir la mateixa quantitat l'any següent. En altres paraules, el ingrés és la màxima quantitat que es pot consumir mantenint la capacitat productiva (el capital) intacta. Qualsevol consum de capital, artificial o natural, s’ha de restar del còmput dels ingressos. També s’ha d’acabar amb l’asimetria de sumar al PIB la producció d'anti-mals sense abans haver restat la producció dels mals que van causar la seva necessitat. Fem notar que la concepció d’ingrés de Hicks és sostenible per definició. La comptabilitat nacional en una economia sostenible ha de tractar de d’aproximar-se al concepte d’ingressos de Hicks i ha d'abandonar el concepte del PIB. La correcció de la mesura dels ingressos en el PIB és menys ambiciosa que convertir-lo en una mesura de benestar que ja hem comentat anteriorment.
La lògica de l’EEE es veu reforçada per la recent investigació d’economistes i psicòlegs que arriba a la conclusió que la correlació entre els ingressos en xifra absoluta i la felicitat s’estén només fins a cert llindar de "suficiència" i més enllà d'aquest punt només les diferències relatives dels ingressos influeixen en l’autoavaluació de la felicitat. Aquest resultat sembla que es manté tant per a les dades transversals (comparació de països rics amb pobres en una data determinada) com per a les sèries temporals (comparació d'un mateix país abans i després d'un creixement d’ingressos significatiu). El creixement no pot fer augmentar els ingressos relatius de tothom. El guany de benestar de les persones que han tingut increments relatius d'ingressos com a conseqüència del creixement es veu compensat per la pèrdua de benestar d'altres persones que han patit una caiguda relativa dels seus ingressos. I si els ingressos de tothom augmentessin proporcionalment, no hi hauria cap augment relatiu d’ ingressos per a ningú i, per tant, ningú se sentiria més feliç. El creixement es converteix en un carrera d'armaments entre dos bàndols en la qual cadascun d’ells cancel·la els beneficis de l’altre. Un corol·lari feliç és que per a les societats que ja han assolit la suficiència, moure’s cap a una EEE pot costar molt poc en termes de pèrdua de felicitat. La " impossibilitat" política d'un EEE pot ser menys impossible del que anteriorment hagués pogut semblar.
-----------------------------------------------------------------------------------------------
1. La International Clearing Union era la
institució proposada per l'economista britànic John Maynard Keynes com a
alternativa mundial al sistema de Bretton Woods proposat pels Estats Units. Amb el seu
pla, Keynes volia assegurar una balança comercial equilibrada entre països per
evitar la situació de països deutors i creditors. Volia establir un mecanisme que obligués als
països creditors a gastar l'excedent obtingut de la balança comercial a les
economies dels països deutors, per així restablir l'equilibri de la balança
comercial.
Keynes va
proposar la creació d'una nova moneda internacional i neutral, el Bancor, i
d'una nova institució, la Internacional Clearing Union. Totes les transaccions
comercials internacionals es saldarien en Bancors i cada país tindria un compte
amb la ICU. Els països estarien obligats a mantenir un compte zero amb la ICU,
és a dir sense que les seves exportacions totals superessin les seves
importacions ni viceversa, amb una balança comercial equilibrada. El compte en
Bancors amb la ICU seria convertible a la moneda nacional mitjançant un tipus
de canvi fix però modificable.
Referències bibliogràfiques de Herman Daly
Herman E.
Daly – 1997
Beacon
Press
|
Herman E.
Daly – 1999
Edward
Elgar Publishing Limited
La
Economia en un mundo repleto
Herman E. Daly
Investigación y Ciencia, Noviembre 2005
|
Herman E.
Daly – 2008
Edward
Elgar Publishing Limited
|
Herman E.
Daly, Joshua
Farley - 2010
|
Island Press
9 may 2011
Gestió econòmica sense creixement ( Peter A. Victor)
Traducció de l’article de Peter A.
Victor, 2008 Redefining Prosperity Project Confronting Structure – Achieving Economic Sustainability Managing without Growth
L’autor crea un model matemàtic per simular diferents escenaris de futur i compara què és el que podria succeir al
Canadà en tres situacions bàsiques: Nº 1 una economia que continua fent el de sempre; Nº 2 una economia sense creixement econòmic i sense
cap aplicació de mesures especials per contrarestar els efectes negatius que
això comporta i Nº 3 una economia amb un creixement baix o nul acompanyat de mesures polítiques per contrarestar els efectes negatius
descrits en la situació Nº 2 . El model
parteix de les dades actuals de l’economia canadenca i estudia el procés
fins el 2035.
La importància d’aquest estudi és que el model es pot aplicar a les economies d’altres països, especialment els occidentals i que , per tant, pot ajudar a
entendre i a debatre quines accions polítiques s’haurien d’aplicar per
aconseguir una situació econòmica que sense créixer pogués tenir nivells d’atur i de pobresa molt baixos
i mantenir l’estabilitat en els
principals paràmetres econòmics.
Peter
A. Victor 24 abril 2008
Redefinició del Projecte de Prosperitat
Fent Front a l'Estructura – Aconseguint la Sostenibilitat Econòmica
Gestió Sense Creixement1
Peter
A. Victor
Professor
d'Estudis Ambientals
Universitat
de York, Canadà
Introducció
Després de la guerra mundial, l’objectiu del creixement econòmic va esdevenir l’objectiu general de la política econòmica dels governs de tot el món, una posició que es manté fins al dia d'avui, fins i tot entre els països més desenvolupats. (OECD 2008). Per raons que ja s’estan explorant en altres aspectes del projecte de redefinició de la prosperitat, és temps de reconsiderar la confiança en el creixement econòmic per crear ocupació, generar ingressos creixents per als serveis públics sense augmentar els impostos i per a l’obtenció de beneficis per part de les empreses, la competitivitat internacional i la inversió.
Temes similars als descrits s’han estudiat en el context canadenc. (Rosenbluth
i Víctor de 2004; Víctor i Rosenbluth 2007;Víctor 2008). Aquest estudi presenta una característica distintiva que és l'ús de LowGrow, un model de sistemes interactius de l'economia canadenca dissenyat específicament per respondre a la pregunta: podem
tenir plena ocupació, ausència de pobresa, equilibri fiscal i reducció d’emissions d'efecte hivernacle sense haver de dependre del creixement econòmic?
Aquest article comença amb una breu descripció de LowGrow i algunes
simulacions il·lustratives de baix / no creixement que estan directament relacionades amb els temes més rellevants sobre la redefinició del Projecte Prosperitat. Segueixen uns breus comentaris sobre les orientacions polítiques extretes a partir de les simulacions i finalitza amb una consideració més detallada sobre l'ocupació en una economia de creixement baix/nul i sobre la generació d'ingressos per als serveis públics.
Explorant el baix creixement i el no creixement a Canadà mitjançant LowGrow
LowGrow és un model quantitatiu aplicat a l'economia canadenca i dissenyat per facilitar l'exploració de diferents hipòtesis, objectius i mesures polítiques. La Figura 1 mostra l'estructura simplificada de LowGrow. La demanda agregada (macro) es determina normalment com la suma de la despesa de consum (C), despesa d'inversió (I), la despesa pública (G), i la diferència entre les exportacions (X) i importacions (I). El total de la seva suma representa el PIB mesurat com a despesa. Per a cada un d'aquests components del model hi ha un equació diferent. Aquest model s’ha calculat amb les dades del Canadà des de 1981 a 2005 aproximadament i en funció de la variable.
La
producció econòmica s’estima per una funció de producció Cobb-Douglas a on la funció macro de l'oferta depèn del
treball (L) i el capital utilitzats (K). La variable temps (t)
representa els canvis en la productivitat deguts a les millores en la
tecnologia, habilitats de treball i organització. La funció de producció es
mostra com la oferta macro a la part
inferior de la figura 1, la qual estima el treball (L) i el capital (K) necessaris
per a produir el PIB i que, a la vegada,
permeten els canvis en la productivitat
a través del temps.
Hi ha una segona relació important entre la demanda agregada i la funció de producció. Les despeses d'inversió (menys l’amortització) que formen part de la demanda agregada, se sumen a l’estoc de capital que veu incrementada la seva la capacitat productiva. A més, capital i treball esdevenen més productius en el transcurs del temps. D'això es desprèn que, en igualtat de condicions, sense un augment de la demanda agregada aquests increments de capital i de productivitat redueixen l'ocupació. És necessari, per tant, el creixement econòmic (és a dir, l’augment del PIB) per evitar el increment d’atur com a conseqüència de l'augment de la capacitat productiva.
A LowGrow la població es determina exògenament la qual cosa permet escollir entre les tres projeccions estadístiques canadenques. La població és també una de les variables que determinen les despeses en consum a l'economia. A LowGrow la força del treball ( població activa) s'estima en funció del PIB i la població.
 |
Figura 1
L'estructura d'alt nivell de
LowGrow
Font: Víctor 2008
|
A LowGrow no existeix un sector monetari. Per simplificar, s'assumeix que el banc central de Canadà regula l'oferta de diners per mantenir la inflació a un nivell proper al 2% anual. LowGrow inclou un conjunt exògen de taxes d'interès que es manté constant a cada iteració del model. Un cost més alt del crèdit desanima la inversió que, a la vegada, redueix la demanda agregada. També eleva el cost governamental per pagar el deute públic. El nivell dels preus no està inclòs com una variable a LowGrow, encara que el model adverteix de les pressions inflacionàries quan l'atur cau per sota del 4% (plena ocupació efectiva a Canadà).
LowGrow inclou característiques que són particularment rellevants per
explorar el creixement econòmic baix/nul. Inclou les emissions de diòxid de
carbó i altres gasos d'efecte hivernacle, un impost per el carboni, un submodel forestal, una
provisió de redistribució dels ingressos i una mesura de la pobresa mitjançant l’índex de pobresa humana
de les Nacions Unides (es a dir, l'IPH-2 per a països de l'OCDE. Consulteu el programa 2006 per al Desenvolupament de
les Nacions Unides). LowGrow permet fons
addicionals sobre la despesa en salut i
en programes de reducció de l'analfabetisme d'adults (ambdós inclosos en
l'IPH-2) i estima el seu impacte sobre
la longevitat i l'alfabetització d'adults amb les equacions extretes de la
literatura.
A través de les simulacions de
LowGrow es poden estimar les implicacions dels canvis en la despesa pública a través
d'una varietat de polítiques fiscals, entre elles: la variació del percentatge
anual de la despesa pública que pot
variar en funció del temps i de l’equilibri pressupostari. LowGrow fa un
seguiment de la posició fiscal global dels tres nivells de govern de forma
conjunta (federal, provincial i
municipal) mitjançant el càlcul del total d’ingressos i despeses i estimant el
pagament del deute basat en el registre
històric. A mesura que el nivell d'endeutament del sector públic disminueix, la
ratio dels impostos sobre els ingressos
personals i els beneficis també disminueix automàticament en el model de
LowGrow, cosa que en línies generals és
coherent amb la política que duu a terme
el govern de Canadà.
A LowGrow, com a l'economia que
representa, el creixement econòmic és degut a la inversió neta que es suma als actius
productius, al creixement del mercat laboral, a l’augment de la productivitat,
al creixement de la balança comercial neta, al creixement de les despeses del
govern i al creixement de la població. Mitjançant la reducció de les taxes de
creixement de cada un d'aquests factors per separat o combinats es poden
investigar escenaris de baix/ no creixement.
Fer el
de sempre (business as usual)
És convenient començar a
analitzar els escenaris de baix creixement i no creixement establint un cas
base caracteritzat per l’absència d'intervencions polítiques. Aquest és el
cas “business as usual”, “fer el de
sempre”, il·lustrat a la Figura
2.
 |
Figura 2
Fer el de sempre
Font: Victor 2008
|
A l’escenari “fer el de sempre”, en el
període estudiat que va del inici de 2005 fins al 2035, el PIB real per càpita augmenta en més del doble, la taxa d'atur s'eleva i després cau fins
acabar per sobre del seu valor inicial,
la ràtio entre el deute públic i el PIB disminueix en gairebé un 40% ja que els governs canadencs continuaran tenint excedents pressupostaris, L’índex de pobresa
humana augmenta, en gran part a causa de
l'augment previst del nombre absolut de persones desocupades i les emissions de gasos d'efecte hivernacle
augmenta en gairebé el 80%.
Un
desastre sense creixement
El creixement econòmic és desitjat
no només pel que ofereix en termes d'augment del nivell de vida
sinó també pel temor del que podria passar si l’economia moderna decidís
desenganxar-se del creixement deliberadament. Aquests temors estan ben
fonamentats. A l’economia moderna tant les seves institucions públiques, privades
o sense afany de lucre, com els ciutadans de forma individual, confien en el creixement. L' esperen, fan plans comptant amb ell i
creuen en ell. Adaptar-se a la
vida sense un creixement econòmic podria ser una experiència punyent i podrien anar malament
moltes coses tal com es mostra a la figura 3. En aquest escenari, cap al
2030, el creixement del PIB per càpita arribaria a cero eliminant el creixements
en la despesa pública, la productivitat
i la població i aconseguint
una inversió neta igual a cero i un
equilibri en el saldo de la balança comercial durant un període de temps
començant al 2010.
S’observa que el PIB per càpita creix
lleugerament fins que tots els factors que contribueixen al creixement desapareixen i després torna a caure al mateix nivell de començaments
del 2005. Mentre, la taxa d'atur
literalment sortiria de gràfic,
provocant un dramàtic augment de la pobresa. Certament, la misèria humana que comporta aquesta situació s’ha d’evitar a tota costa.
 |
Figura 3
Un desastre sense creixement
Font: Victor 2008
|
Un millor escenari de creixement
baix/nul 2
Amb LowGrow es poden examinar una àmplia gamma d'escenaris de baix creixement i de no creixement. Alguns no són molt millors que el desastre sense creixement que acabem de descriure , però d’altres prometen més. Un escenari prometedor és el que es mostra a la figura 4.
En comparació amb l'escenari
“fer el de sempre”, el PIB per càpita creix més lentament,
estabilitzant-se al voltant de 2028,
moment en què la taxa d'atur és del 5,7%. La taxa d'atur segueix disminuint
fins a un 4.0%
al 2035. Cap a l'any 2020 l'índex
de pobresa disminueix del 10,7 fins al 4,9 i s’estabilitza. Aquest és un
nivell sense precedents internacionals.
La ràtio deute/PIB disminueix fins a
prop del 30% i es manté a aquest nivell fins el 2035. Les emissions
d'efecte hivernacle són a l‘inici de 1035 un 31% inferiors a les del 2005 i un 41%
inferiors a les del seu punt culminant
al 2010. Aquests resultats s’obtenen
desaccelerant el creixement de
les despeses públiques, la inversió neta i la productivitat, amb un saldo
positiu de la balança comercial neta, el
cessament del creixement de la població, una reducció de la jornada de treball,
l’aplicació d’un impost neutral sobre el carboni, i l'augment de la despesa
governamental en programes contra la pobresa, d'alfabetització d'adults i de la
cura de la salut.
 |
Figura
4
Un
millor escenari de baix/ no creixement
Font:
Víctor 2008
|
Direccions
polítiques per a un escenari de creixement
baix/nul
El contrast entre els escenaris
de les figures 3 i 4 és impressionant i, naturalment, planteja preguntes sobre el que fa la diferència. L’escenari “desastre sense creixement” es basa en
l'eliminació sistemàtica de tots els factors representats a LowGrow que
contribueixen al creixement sense cap tipus d'ajust compensador. L’escenari de
“Un millor escenari de creixement
baix/nul” resulta de l’aplicació d'una
àmplia gamma de mesures de polítiques, algunes
més controvertides que altres , que requeririen transformar l’escenari
de “fer el de sempre” de la fig. 2 al tipus d'escenari il·lustrat a la figura 4. En resum, aquestes mesures de
política inclouen:
- Inversió: reducció de la inversió neta. Canvi de la inversió en béns privats cap a béns públics a través de canvis en els impostos i les despeses.
- Força de treball: estabilització a través del canvi en l'estructura d'edats de la població i l'estabilització de la població.
- Població:estabilització a través de canvis en la política de migració
- Pobresa: “trickle down” (degoteig)* reemplaçat per programes enfocats contra la pobresa i adreçats als determinants socials de la malaltia i a garantir un suport més directe als ingressos.
- Canvi tecnològic: més lent, més discriminador, més preventiu que no pas “end of pipe” ( final de canonada)**, a través de l'avaluació de tecnologies i canvis en l'educació de científics i enginyers.
- Despesa pública: una disminució de la taxa de creixent de la despesa.
- Comerç: una balança comercial neta positiva i estable (i diversificació dels mercats).
- Jornada de treball: més curta, més lleure mitjançant canvis en la remuneració, l'organització del treball i de la jornada laboral estàndard i polítiques actives del mercat de treball .
- Gasos d'efecte hivernacle: Ingressos a partir d’un impost neutral sobre el carboni.
Per
complementar aquestes polítiques:
- Consum: Més béns públics, menys béns de posició (d’estatus) mitjançant canvis en la fiscalitat i en el marketing.
- Medi ambient i recursos: limitacions en el flux de materials i en la utilització de l'espai mitjançant una millor planificació de l'ús de la terra i la protecció dels hàbitats, així com una reforma fiscal ecològica.
- Localització: polítiques fiscals i comercials per enfortir les economies locals
En les dues
seccions següents es fa una mirada més detallada de dues àrees polítiques
específiques en relació a l’escenari de
baix/ no creixement: les estratègies per a la plena ocupació i el finançament dels
programes de govern.
Creixement econòmic i ocupació
"Llegint la literatura oficial o professional dels
països occidentals d'abans de 1950 es
troba, de fet, molt poc interès en el creixement econòmic com a objectiu polític” (Arndt 1978, citat a Victor
2008.) Aquesta situació va canviar a la
dècada de 1950 de manera que al 1960 l'enquesta econòmica mundial de la ONU declarava que “la reinterpretació,
a la Carta de les Nacions Unides, de l'objectiu de plena ocupació per adoptar l’objectiu del creixement econòmic constitueix un segon canvi fonamental
en el pensament de la política pública. "(Nacions Unides 1960, citat en
Arndt 1978 i Victor 2008).
Aquesta
declaració de l'ONU es basa en el coneixement dels primers treballs sobre el
creixement econòmic de Harrod, Domar i altres, dels quals es deriva que si la despesa agregada requerida per a la plena
ocupació a curt termini amplia la capacitat productiva de l'economia, seran
necessaris en el futur més augments en
la despesa agregada si es vol mantenir la plena ocupació. Aquesta relació entre
el creixement i l'ocupació s'accentua si la grandària de la força del treball també augmenta.
L'equació
1 expressa la relació entre el PIB, la productivitat, la força de treball i la
desocupació:
PIB = P
(1-U) L (1)
A on:
PIB és
el producte interior brut real
P és la
productivitat (el PIB real per persona ocupada)
L és la
força de treball o població activa (empleats més aturats)
U és la
taxa d'atur (aturats / població activa)
Entre 1976 i 2005, el PIB real de Canadà va augmentar un 127,6 %, la productivitat un 37,2 % i la mà d'obra un 65.3 %, mentre que la taxa d'atur va caure del 7,1% al 6,8%. El creixement substancial del PIB només va tenir un petit impacte en la taxa d'atur, ja que tant la productivitat com la força de treball també van créixer. El nombre absolut de persones aturades en realitat va créixer un 27,7%. Al Regne Unit durant el mateix període, el PIB real va augmentar un 133,3%, la productivitat un 102,9% i la força de treball un 14,4%, mentre que la taxa d'atur va caure del 5,4% al 4,9% amb un augment del 4,4% en el nombre de desocupats.3
Una via
possible per sortir del dilema creat per
aquestes influencies oposades sobre l'atur és reduir e l promig d'hores treballades per treballador: per tal
de convertir la desocupació
per a uns quants en més oci per a molts. Si més persones treballessin menys hores seria possible tenir plena ocupació sense haver de
dependre tant del creixement econòmic.
De 1976
a 2005 el promig d'hores treballades a l'any pels canadencs ha disminuït en un 6,3%. Si la disminució del promig d'hores
treballades hagués estat del 9,1% en comptes del 6,3%, al 2005 la taxa d'atur hagués
estat de 4% i no del 6,8%
per al mateix augment del PIB i de la força de treball. Al 2005, els
treballadors canadencs encara estaven treballant més hores, en promig, que a molts dels països de la
OCDE incloent Àustria,
Bèlgica, Dinamarca, França, Alemanya, Irlanda, Noruega, Suècia i el Regne Unit.
Si no hi hagués hagut cap disminució en el promig d'hores treballades entre
1976 i 2005, la taxa d'atur hauria estat del 12,7 % per al mateix increment del
PIB, productivitat i força de treball.
Al
Regne Unit, el nombre mitjà d'hores treballades per any va disminuir en un 10,7% entre 1976 i 2005. Si la
disminució de la mitjana d'hores treballades hagués estat del 11,5%, la taxa d'atur hagués estat del 4% al 2005,
donats els mateixos augments del PIB, la productivitat i la força de treball.
La
duració de la jornada laboral, inclosos els dies de vacances, pot tenir un impacte important en la taxa
d'atur. Repartint la mateixa quantitat de treball entre un
major nombre d'empleats la taxa d'atur es pot abaixar i la relació és estreta,
tal com ho demostren els exemples anteriors. És en aquest context que els
investigadors han estudiat la possibilitat de reduccions en el nombre mitjà
d'hores treballades pels treballadors per
contribuir a la plena ocupació. Des del punt de vista de la redefinició
de la prosperitat, els beneficis de l'augment de la productivitat podrien
repercutir en l'augment de temps lliure
i la reducció del impacte mediambiental en lloc de repercutir en augments de la
producció, del consum i del impacte ambiental.
La
jornada de treball reduïda és un dels
factors inclosos en el escenari de baix/ no creixement de la figura 3. Durant els 30 anys de simulació,
la setmana de treball disminueix un 14,1% en el període 2010-2035 de tal manera
que el promig d'hores anuals treballades al Canadà disminueix de 1.737 al 2005 a 1.492 al 2034.
Aquests valors son comparables als nivells propers o ja superats al 2006 per
Suècia (1.587), França (1.546), Alemanya (1.437), els Països Baixos (1.367) i
Noruega (1.360) (OECD 2007).
Els
països europeus han estat més proactius que Canadà i EEUU en la reducció del
temps de treball com a instrument de política d'ocupació. L'aritmètica de
reduir la taxa d'atur reduint el promig d'hores de cada treballador és
convincent. L'assoliment d'aquests guanys en l'ocupació en el món real és una
altra cosa però en una revisió dels estudis sobre els efectes de la reducció
del temps de treball en l'ocupació, Bosch troba que la majoria de països experimenta
un guany del “25 al 70% de l'efecte aritmèticament possible” (Bosch,
2000, p.180). Bosch ha examinat l'experiència europea i les sis condicions que
ell ha identificat com particularment importants per a l'èxit o el fracàs
d'aquesta política es resumeixen en la Taula 1. Assenyala que per fer factible una política de reducció de
temps de treball per reduir l'atur, la situació política general ha de ser l’adequada.
Hi ha d'haver l'acceptació dels empleats, dels sindicats i dels empresaris i el
suport de l'Estat.
Taula 1
Polítiques
per reduir la jornada laboral
- Compensació de salaris - Si la reducció de la jornada laboral i el increment salarial són negociats com un únic paquet, llavors una major reducció de temps de treball pot ser compensat amb augments salarials més baixos. "(ibid p. 182) Això podria ser més difícil amb un creixement baix o nul
- Canvis en l'organització del treball - “Les reduccions importants en les hores treball generalment hauran de venir acompanyades de canvis en l’organització del treball “ (ibíd. p.183) , d'altre manera les empreses tornaran a implantar hores extres i els efectes sobre l'ocupació no es materialitzaran
- Manca de ma d'obra qualificada - "Les polítiques de formació activa són un complement indispensable en les polítiques sobre la reducció de les hores de treball" (ibíd. p.183) ja que s’ha de garantir que hi hagi treballadors preparats amb la qualificació necessària per completar la feina que queda per fer quan els treballadors qualificats redueixin les seves hores.
- Cost fix per empleat – El fet que les prestacions es paguin en base a les persones empleades en lloc de en base a les hores treballades és un obstacle per a la reducció de les hores de treball perquè resulta costós pels empresaris. Canadà comparteix amb la majoria de països europeus occidentals la pràctica del finançament de programes socials a través de les contribucions que, en general, provenen dels guanys o dels impostos. Aquesta pràctica minimitza aquest el problema dels costos fixos
- L'evolució dels ingressos - "la taxa decreixent del salari real que s’estén a la majoria de els països industrialitzats ha reduït l'àmbit per aplicar reduccions del temps de treball i dels augments salarials simultàniament. "(ibid. p.184) Això és un seriós obstacle a menys que hi hagi un ampli suport en l'assoliment de la prosperitat sense creixement tot i que aquest obstacle es pot mitigar mitjançant una major redistribució dels ingressos. "Una condició prèvia fonamental per a les polítiques del temps de treball duta a terme a Alemanya i Dinamarca, per exemple, va ser una distribució dels ingressos estable i relativament equitativa " (ibíd. p.185).
- La normalització de les hores de treball – qualsevol reducció de la jornada de treball estàndard ha de tenir un fort impacte en les hores reals treballades. Si només genera més hores extres per a aquells que ja tenen un lloc de treball aquesta mesura que fallarà en l'objectiu de crear ocupació. És imprescindible que la reorganització del treball permeti una major flexibilitat de les hores treballades.
Font: Víctor 2008 resumit per de Bosch 2000
Quant a la política de treball en el futur, Bosch
arriba a la conclusió que “les jornades de treball més curtes són un
indicador de prosperitat ". (Bosch, 2000, p. 192) Així ha estat en el passat,
encara que recentment hem vist el ressorgiment d'un sector que treballa
llargues jornades i "no aconsegueix l'equilibri desitjat en les seves
vides entre el treball remunerat, la vida familiar i el temps personal i cívic
"(Figart and Golden 2000) Aquests són generalment homes amb alts
nivells d'educació en llocs de direcció. Al mateix temps hi ha persones,
més sovint dones, que estan subocupades i mal remunerades. Aquestes
circumstàncies contribueixen a accentuar l’augment de la desigualtat en els ingressos.
Layard en la seva obra sobre l'economia i la
felicitat arriba a la conclusió que “les persones sobreestimem la felicitat
extra que s'obté de les possessions extres" degut a que ens hi
habituem. "Es requereix una correcció dirigida cap a un menor esforç
de treball i, per tant, cap a un menor consum. "(Layard, 2005) Això
significa que una setmana laboral més curta no només contribuiria a
reduir l'atur, sinó que podria augmentar també el nivell general de felicitat
per als empleats que es troben millor treballant menys hores, per menys
ingressos i amb uns nivells de consum inferiors.
El finançament públic dels serveis en un creixement
econòmic baix/nul
El creixement econòmic proporciona als governs un
augment de recursos sense un augment d'impostos. En èpoques de creixement
ràpid, els ingressos procedents dels impostos dels beneficis de societat,
impostos sobre la renda i del valor afegit tendeixen a augmentar més ràpidament
que l'economia en el seu conjunt i això permet als governs proporcionar més
serveis, invertir més en infraestructures, reduir el deute, reduir impostos, o
alguna combinació de tot això. Aquestes són circumstàncies benvingudes
pels governs ja que hi tenen tant a guanyar amb el creixement econòmic
com qualsevol altre. Com es podria aconseguir una manera diferent d’enfocar una
economia que renuncia al creixement econòmic com a objectiu polític?
La comparació de l'escenari de” creixement
baix/nul” (figura 4) i l'escenari “fer el de sempre” ens pot donar una
idea d’aquesta nova perspectiva.
La Taula 2 mostra els valors d'algunes variables clau
a l'any base (2004) i als anys 2028 i 2034 per a cada un dels dos
escenaris.
En aquest il·lustratiu escenari de creixement
baix/nul, el PIB per càpita augmenta un 48% des del 2004 al 2028 i
després s'estabilitza. El PIB segueix una trajectòria similar arribant a un
increment del 61% abans d'estabilitzar-se. Aquest pic en el increment del
percentatge del PIB és deu al increment de la població que cessa al voltant de 2025.
La Taula 2 mostra com la composició del PIB canvia en el temps en cada un dels
escenaris. A l'escenari fer el de sempre la participació de cada un dels
principals components del PIB canvia molt poc, amb un lleuger augment de la
proporció de les despeses en consum acompanyat de lleugers descensos en la
participació pública i de les despeses en inversió empresarial. La
balança comercial neta fluctua entre el 0 i el 2% del PIB.
A l'escenari de creixement baix/nul la proporció de
les despeses en consum es manté al voltant del 58 per cent, les despeses en
inversió empresarial declinen fins al 12,2% com a
conseqüència del descens de la inversió neta cap a nivells de reposició,
les despeses públiques en béns i serveis, incloent la inversió pública,
s'eleven al 24,5% del PIB i la balança comercial neta s'eleva al 5,3%.
L'augment en la proporció de la despesa pública inclou l'augment de les
despeses anuals en alfabetització d'adults (0 $ al 2028 i 2034, màxim de 831 m$
al 20124) i cura de la salut (augment fins a 5 b$ a partir de 2019).
A més, la pobresa és eliminada mitjançant l'augment de les transferències
a les llars de 10.3 b$ a 2028, 9.6 b$ a 2034 amb un màxim de 15,0 b$ a 20195.
La suma total d'aquestes despeses es troba en el seu nivell màxim a l'any 2019
amb 20.0 b$ i disminueix fins a 15.3 b$ al 2028 i fins a 14.6 b$ al 2034, que
representen el 3,8%, 2,6% i 2,5% de les despeses totals del govern
respectivament6.
Taula 2
Comparació
dels escenaris fer el de sempre i baix/ no creixement
Any base
|
Fer com sempre
|
Fer com sempre
|
Creixement baix/nul
|
Creixement baix/nul
|
||
Unitats
|
2004
|
2008
|
2034
|
2028
|
2034
|
|
PIB
|
m$
|
1.121.318
|
2.425.258
|
2.951.727
|
1.801.544
|
1.800.01
|
PIB per càpita
|
$
|
38.053
|
63.201
|
74.474
|
51.894
|
51.873
|
Despesa de govern total
|
m$
|
247.772
|
501.666
|
600.285
|
413.781
|
438.507
|
Despesa de govern per càpita
|
$
|
7.589
|
13.708
|
15.152
|
11.919
|
12.631
|
Deute/PIB
|
%
|
62.1
|
27.2
|
22.1
|
28.5
|
30.0
|
Ràtio ingressos sobre beneficis
|
%
|
23.4
|
17.1
|
15.7
|
17.9
|
20.8
|
Ràtio impostos sobre
beneficis
|
%
|
24.3
|
17.7
|
16.3
|
16.1
|
19.6
|
Impostos sobre el carboni
|
$/tona
carboni
|
0
|
0
|
0
|
200
|
200
|
Composició del PIB
|
||||||
Consum
|
%
|
57.0
|
58.7
|
58.6
|
58.4
|
58.0
|
Inversions Empreses
|
%
|
19.6
|
19.6
|
19.2
|
13.1
|
12.2
|
Govern
|
%
|
21.7
|
20.7
|
20.3
|
23.0
|
24.4
|
Balança comercial neta
|
%
|
1.8
|
1.1
|
1.9
|
5.5
|
5.4
|
Suscribirse a:
Entradas (Atom)