Jerry Mander & Richard Heinberg : Els límits de l'energia neta

 Traducció del llibre  Searching for a miracle, net energy limits & the fate of industrial society

En busca de un milagro: Los límites de la ‘energía neta’ y el destino de la sociedad industrial 

Ted Trainer: les implicacions d'un creixement 0

 Article publicat a la revista electrònica Sin Permiso, que descriu de forma molt realista el que pots succeir en una societat que no creix per problemes energètics:

¿Entienden bien sus defensores las implicaciones políticas radicales de una economía de crecimiento cero?

Neix la Cooperativa Integral Andalusa

Neix una rèplica de la Cooperativa Integral Catalana:
Cooperativa Integral andalusa (CIA)

Herman E. Daly: creixement i lliure comerç: dogmes clinicament morts que encara empenyen fort

Growth and Free Trade: Brain-Dead Dogmas Still Kicking Hard

Herman  E. Daly

Publicat el 6 Febrer 2012 a Capital Institute

Traducció Neus Casajuana

Hi ha dos dogmes que els economistes neoclàssics no han de posar mai en dubte en públic si no volen ser  expulsats pels seus sacerdots  professionals:  el primer, que el creixement del PIB és sempre bo i és la solució a la majoria dels problemes. El segon , que el lliure comerç internacional és mútuament beneficiós , gràcies al principi d’impuls al creixement de l’avantatge comparatiu. Aquests dos pilars esquerdats " donen suport  a gairebé tot l'assessorament de les  polítiques als governs donades  per el corrent economista dominant.

Fins i tot un pensador tant clarivident com Paul Krugman no permet que la seva generalment admirable columna del New York Times qüestioni mai  aquests sagradíssims  principis i, no obstant,  en menys de 1.000 paraules es pot demostrar fàcilment que aquests  dos  dogmes  són erronis amb només mirar els fets observables i els primers principis de l'economia clàssica. Amb pausa i amb calma considerem el següent:

(1) El creixement en totes les unitats micro-econòmiques (empreses i llars) està subjecte a la “regla de fins a on hem d’arribar” en la optimització, és a dir, el creixement s’atura  quan l'augment del cost marginal s’iguala a la reducció del benefici marginal. Per què no s’aplica també aquest concepte al creixement del flux de materia-energia que sosté la macro-economia, suma de totes les empreses i les llars? I ja que el PIB real és el millor índex estadístic que tenim sobre el flux total,  per què no es té en compte el flux d’ energia-materia  en el creixement del PIB? Deu ser perquè els economistes veuen l'economia com un sistema global, que creix en el buit, no com un subsistema de l'ecosfera que és  finita i que no creix,  de la qual l'economia extreu  recursos (esgotament) i a la qual retorna les deixalles (contaminació). Quan l'economia creix en termes de flux, o de PIB real, es fa més gran en relació a l'ecosistema i fins i tot desplaça les funcions més vitals de l'ecosistema. Per què els economistes no assumeixen que l’economia  mai pot arribar a ser tant gran de manera que el creixement del seu conjunt pugui acabar essent  en el marge més perjudicial que beneficiós?  Potser el que passa és que  els perjudicis  són  invisibles perquè no tenen preu de mercat. No obstant, com un fet inherent a  la riquesa, els  perjudicis  es troben per tot arreu: als residus nuclears, a la zona morta al Golf de Mèxic, als remolins  de deixalles de plàstic als oceans, al forat de la capa d'ozó, a la pèrdua de biodiversitat, al canvi climàtic degut a un excés de carboni en l'atmosfera, a l'esgotament de les mines, al sol erosionat,  als pous secs, al treball esgotador i perillós, als deutes explosius. Els economistes afirmen que la solució a la pobresa és més creixement, sense tant sols  preguntar-se si el creixement encara ens continua fent més rics com ho feia en el passat quan el món era buit, o be, ha començat a fer-nos més pobres en un món que ja està massa ple de gent  i de  coses.  Aquesta és una pregunta amenaçant, ja que si el creixement s'ha convertit en ineconòmic aleshores la solució a la pobresa és  compartir ara, no créixer en el futur.  El fet de compartir ara s’anomena  "lluita de classes."

(2) Els economistes de primera fila insten als països a on el creixement ha portat la seva petjada ecològica més enllà de les seves fronteres geogràfiques  fins als  ecosistemes d'altres països,  a continuar pel mateix camí sota la bandera del lliure comerç i l'especialització, d’acord amb el principi de  l'avantatge comparatiu, deixant que la resta del mon exporti  els recursos per a nosaltres  i que nosaltres paguem  amb exportacions de capital,  tecnologia patentada,  drets d'autors d’entreteniment  i els serveis financers. L’avantatge comparatiu garanteix  que tots estarem  millor (i creixerem més) si cadascú de nosaltres s'especialitza en produir i exportar només els productes en els què som  relativament millors i importa tota la resta. La lògica de l'avantatge comparatiu és impecable, tenint en compte les seves premisses. No obstant, una d’elles és que el capital que és mòbil dins de les nacions, no ho sigui entre  nacions. Però en el  món d'avui en dia, el capital  és encara més mòbil entre països que els productes, així que no és l’avantatge  comparatiu sinó l’avantatge absolut  el que realment governa l'especialització i el comerç. L'avantatge absolut encara aporta beneficis amb l'especialització i el comerç, però no són necessàriament beneficis mutus  com succeïa en  virtut de l'avantatge comparatiu , és a dir, un país pot perdre mentre que els  altres guanyen. El "lliure comerç" en realitat significa "la desregulació del comerç internacional" , similar a les finances desregulades tant en la justificació com en l’efecte.  D'altra banda, l'especialització, si es porta massa lluny, significa que el comerç es converteix en una necessitat. Si un país s'especialitza en la producció de només algunes  coses, llavors ha de comprar  tota la resta. El comerç ja no és voluntari i si el comerç deixa de ser  voluntari, llavors no hi ha raó per esperar que sigui mútuament beneficiós  i  així cau una altra premissa del lliure comerç . Si els economistes volen mantenir el món segur per al lliure comerç i l'avantatge comparatiu han de limitar la mobilitat del capital internacional. Si volen mantenir la mobilitat del capital internacional llavors s’ha de retrocedir en la qüestió del avantatge comparatiu  i el lliure comerç. Què és el que fan?  Res.  sembla que creguin que si el lliure comerç de béns és beneficiós, llavors, per extensió, el lliure comerç  de capital (i altres factors) ha de ser encara més beneficiós i  si el comerç voluntari és mútuament beneficiós, llavors, què hi ha de dolent en que sigui obligatori? Com es pot discutir amb persones que utilitzen la conclusió d'un argument per negar les premisses de l'argument? La seva falta de lògica és invencible!

Igual que les persones que no poden veure certs colors, els economistes neoclàssics potser són cecs  als perjudicis induïts pel creixement i a la  destrucció de la comunitat nacional deguts a la integració global a través del lliure comerç i la lliure mobilitat de capitals. Però, com pot una "ciència empírica" ​​perdre dos elefants vermells en la mateixa habitació? I com poden els  teòrics de l'economia que fan un fetitxe de les matemàtiques avançades, persistir  en aquests  errors lògics elementals?

Si hi ha una cosa errònia en aquestes crítiques, llavors  algun col· lega neoclàssic m’hauria d’esmenar. En canvi,  eviten el problema de manera poc convincent amb atacs als homes de palla sense nom que suposadament defensen la pobresa i l'aïllament. Per descomptat que la riquesa és millor que la pobresa, però la qüestió és si el creixement ens farà mai  més rics o si ja hem depassat  l'escala òptima per sobre de la qual comença a fer-nos més pobres.  Per descomptat que el comerç és millor que l'aïllament i l'autarquia, però el comerç desregulat i la mobilitat del capital ens allunya de la interdependència raonable entre moltes de les economies nacionals independents que mútuament es beneficien del comerç voluntari i ens porta cap a l'especialització asfixiant d'una economia mundial  tant fortament  integrada per les corporacions globals que el comerç es converteix en "una oferta que no es pot rebutjar. "

Quan els economistes tradicionals deixaran de connectar-se als dogmes clínicament morts?


Herman Daly és professor emèrit d'economia a la University of Maryland, School of Public Policy. Es membre de  Center for the Advancement of the Steady State Economy (CASSE).