Aquest bloc queda, de moment, aturat.
Disculpeu les molèsties
21 may 2012
Com fer les ciutats més resilients
Un llibre en format digital:
How to make cities more resilient: a handbook for local government leaders
How to make cities more resilient: a handbook for local government leaders
18 abr 2012
Gente resiliente en un planeta resiliente: un futuro que vale la pena elegir
Links a l'informe del Grup d'alt nivell del Secretariat General de las Nacions Unides sobre la sostenibilidat mundial
Sinopsi de l'informe
Informe sencer
Sinopsi de l'informe
Informe sencer
16 abr 2012
The Crash Course the Chis Martenson
The Crash Course, Curs sobre la crisi ambiental i financera en versió digital parlada i escrita i traduïda al castellà, de l'activista Chris Martenson
11 abr 2012
El nou llibre de Worldwatch Institute 2012
Ja s'ha publicat el llibre del Worldwatch Institute d'aquest any. Els links als diferents capítols permeten veure un resum dels temes tractats.
State of the World 2012: Moving Toward Sustainable Prosperity
Latest in flagship series offers strategies for lasting well-being.
ISBN: 978-1-61091-037-8
In
1992, governments at the Rio Earth Summit made a historic commitment to
sustainable development—an economic system that promotes the health of
both people and ecosystems. Twenty years and several summits later,
human civilization has never been closer to ecological collapse, a third
of humanity lives in poverty, and another 2 billion people are
projected to join the human race over the next 40 years. How will we
move toward sustainable prosperity equitably shared among all even as
our cities strain to provide decent jobs, housing, transportation, and
social services, and as our ecological systems decline?
To promote discussion around this vital topic at the Rio+20 U.N. Conference and beyond, State of the World 2012: Moving Toward Sustainable Prosperity showcases
creative policies and fresh approaches that are advancing sustainable
development in the twenty-first century. Chapters written by
international experts present a comprehensive look at current trends in
global economics and sustainability, a policy toolbox of clear solutions
to some of our most pressing environmental and human challenges, and a
path for reforming economic institutions to promote both ecological
health and prosperity.
Moving Toward Sustainable Prosperity is the latest publication in the Worldwatch Institute’s flagship State of the World
series, which remains the most recognized and authoritative resource
for research and policy solutions on critical global issues. State of the World 2012
builds on three decades of experience to offer a clear, pragmatic look
at the current state of global ecological systems and the economic
forces that are reshaping them—and how we can craft more-sustainable and
equitable economies in the future.
Preview State of the World 2012
|
Learn More About Sustainable Prosperity
|
State of the World 2012 Chapter Summaries | ||
---|---|---|
About State of the World
Worldwatch's flagship publication, State of the World, has
educated a broad audience of students, journalists, policymakers, and
concerned citizens about trends in sustainable development for a quarter
century. The book has been published in 36 languages, and over the
years it has authoritatively assessed issues ranging from population,
energy, and agriculture to materials use, health, and trade policy.
Topics are covered from a global perspective, with an emphasis on
innovation and problem-solving. State of the World is recognized
as a classic of environmental literature, having attracted luminaries
from Kofi Annan to Mikhail Gorbachev to write forewords for the book.
News media, policymakers, and NGOs worldwide cite the book for its
cutting-edge analysis, reliability, and careful documentation of its
arguments, all marshaled to speed the global transition to a sustainable
world.
Beginning this year, our annual State of the World report will
be published by Island Press, and available for purchase on both the
Worldwatch and Island Press websites and through multiple digital and
print distribution channels.
27 feb 2012
25 feb 2012
Ted Trainer: les implicacions d'un creixement 0
Article publicat a la revista electrònica Sin Permiso, que descriu de forma molt realista el que pots succeir en una societat que no creix per problemes energètics:
¿Entienden bien sus defensores las implicaciones políticas radicales de una economía de crecimiento cero?
¿Entienden bien sus defensores las implicaciones políticas radicales de una economía de crecimiento cero?
20 feb 2012
13 feb 2012
Herman E. Daly: creixement i lliure comerç: dogmes clinicament morts que encara empenyen fort
Herman E. Daly
Publicat el 6 Febrer
2012 a Capital Institute
Traducció Neus
Casajuana
Hi ha dos dogmes que els economistes neoclàssics no han de posar mai en dubte en públic si no volen ser expulsats pels seus sacerdots professionals: el primer, que el creixement del PIB és sempre bo i és la solució a la majoria dels problemes. El segon , que el lliure comerç internacional és mútuament beneficiós , gràcies al principi d’impuls al creixement de l’avantatge comparatiu. Aquests dos pilars esquerdats " donen suport a gairebé tot l'assessorament de les polítiques als governs donades per el corrent economista dominant.
Fins i tot un pensador tant clarivident com Paul Krugman no permet que la seva generalment admirable columna del New York Times qüestioni mai aquests sagradíssims principis i, no obstant, en menys de 1.000 paraules es pot demostrar fàcilment que aquests dos dogmes són erronis amb només mirar els fets observables i els primers principis de l'economia clàssica. Amb pausa i amb calma considerem el següent:
(1) El creixement en totes les unitats micro-econòmiques (empreses i llars) està subjecte a la “regla de fins a on hem d’arribar” en la optimització, és a dir, el creixement s’atura quan l'augment del cost marginal s’iguala a la reducció del benefici marginal. Per què no s’aplica també aquest concepte al creixement del flux de materia-energia que sosté la macro-economia, suma de totes les empreses i les llars? I ja que el PIB real és el millor índex estadístic que tenim sobre el flux total, per què no es té en compte el flux d’ energia-materia en el creixement del PIB? Deu ser perquè els economistes veuen l'economia com un sistema global, que creix en el buit, no com un subsistema de l'ecosfera que és finita i que no creix, de la qual l'economia extreu recursos (esgotament) i a la qual retorna les deixalles (contaminació). Quan l'economia creix en termes de flux, o de PIB real, es fa més gran en relació a l'ecosistema i fins i tot desplaça les funcions més vitals de l'ecosistema. Per què els economistes no assumeixen que l’economia mai pot arribar a ser tant gran de manera que el creixement del seu conjunt pugui acabar essent en el marge més perjudicial que beneficiós? Potser el que passa és que els perjudicis són invisibles perquè no tenen preu de mercat. No obstant, com un fet inherent a la riquesa, els perjudicis es troben per tot arreu: als residus nuclears, a la zona morta al Golf de Mèxic, als remolins de deixalles de plàstic als oceans, al forat de la capa d'ozó, a la pèrdua de biodiversitat, al canvi climàtic degut a un excés de carboni en l'atmosfera, a l'esgotament de les mines, al sol erosionat, als pous secs, al treball esgotador i perillós, als deutes explosius. Els economistes afirmen que la solució a la pobresa és més creixement, sense tant sols preguntar-se si el creixement encara ens continua fent més rics com ho feia en el passat quan el món era buit, o be, ha començat a fer-nos més pobres en un món que ja està massa ple de gent i de coses. Aquesta és una pregunta amenaçant, ja que si el creixement s'ha convertit en ineconòmic aleshores la solució a la pobresa és compartir ara, no créixer en el futur. El fet de compartir ara s’anomena "lluita de classes."
(2) Els economistes de primera
fila insten als països a on el creixement ha portat la seva petjada ecològica
més enllà de les seves fronteres geogràfiques
fins als ecosistemes d'altres països, a continuar pel mateix camí sota la bandera
del lliure comerç i l'especialització, d’acord amb el principi de l'avantatge comparatiu, deixant que la resta
del mon exporti els recursos per a
nosaltres i que nosaltres paguem amb exportacions de capital, tecnologia patentada, drets d'autors d’entreteniment i els serveis financers. L’avantatge comparatiu
garanteix que tots estarem millor (i creixerem més) si cadascú de
nosaltres s'especialitza en produir i exportar només els productes en els què
som relativament millors i importa tota
la resta. La lògica de l'avantatge comparatiu és impecable, tenint en compte
les seves premisses. No obstant, una d’elles és que el capital que és mòbil
dins de les nacions, no ho sigui entre nacions. Però en el món d'avui en dia, el capital és encara més mòbil entre països que els
productes, així que no és l’avantatge
comparatiu sinó l’avantatge absolut
el que realment governa l'especialització i el comerç. L'avantatge
absolut encara aporta beneficis amb l'especialització i el comerç, però no són
necessàriament beneficis mutus com
succeïa en virtut de l'avantatge
comparatiu , és a dir, un país pot perdre mentre que els altres guanyen. El "lliure comerç"
en realitat significa "la desregulació del comerç internacional" ,
similar a les finances desregulades tant en la justificació com en
l’efecte. D'altra banda, l'especialització,
si es porta massa lluny, significa que el comerç es converteix en una
necessitat. Si un país s'especialitza en la producció de només algunes coses, llavors ha de comprar tota la resta. El comerç ja no és voluntari i
si el comerç deixa de ser voluntari,
llavors no hi ha raó per esperar que sigui mútuament beneficiós i així
cau una altra premissa del lliure comerç . Si els economistes volen mantenir el
món segur per al lliure comerç i l'avantatge comparatiu han de limitar la
mobilitat del capital internacional. Si volen mantenir la mobilitat del capital
internacional llavors s’ha de retrocedir en la qüestió del avantatge
comparatiu i el lliure comerç. Què és el
que fan? Res. sembla que creguin que si el lliure comerç de
béns és beneficiós, llavors, per extensió, el lliure comerç de capital (i altres factors) ha de ser encara
més beneficiós i si el comerç voluntari
és mútuament beneficiós, llavors, què hi ha de dolent en que sigui obligatori?
Com es pot discutir amb persones que utilitzen la conclusió d'un argument per
negar les premisses de l'argument? La seva falta de lògica és invencible!
Igual que les persones que no
poden veure certs colors, els economistes neoclàssics potser són cecs als perjudicis induïts pel creixement i a
la destrucció de la comunitat nacional
deguts a la integració global a través del lliure comerç i la lliure mobilitat
de capitals. Però, com pot una "ciència empírica" perdre dos
elefants vermells en la mateixa habitació? I com poden els teòrics de l'economia que fan un fetitxe de
les matemàtiques avançades, persistir en
aquests errors lògics elementals?
Si hi ha una cosa errònia en
aquestes crítiques, llavors algun col·
lega neoclàssic m’hauria d’esmenar. En canvi,
eviten el problema de manera poc convincent amb atacs als homes de palla
sense nom que suposadament defensen la pobresa i l'aïllament. Per descomptat
que la riquesa és millor que la pobresa, però la qüestió és si el creixement
ens farà mai més rics o si ja hem
depassat l'escala òptima per sobre de la
qual comença a fer-nos més pobres. Per
descomptat que el comerç és millor que l'aïllament i l'autarquia, però el
comerç desregulat i la mobilitat del capital ens allunya de la interdependència
raonable entre moltes de les economies nacionals independents que mútuament es
beneficien del comerç voluntari i ens porta cap a l'especialització asfixiant
d'una economia mundial tant
fortament integrada per les corporacions
globals que el comerç es converteix en "una oferta que no es pot rebutjar.
"
Quan els economistes tradicionals
deixaran de connectar-se als dogmes clínicament morts?
Herman Daly és professor emèrit d'economia a la University of Maryland, School of Public Policy. Es membre de Center for the Advancement of the Steady State Economy (CASSE).
Herman Daly és professor emèrit d'economia a la University of Maryland, School of Public Policy. Es membre de Center for the Advancement of the Steady State Economy (CASSE).
14 ene 2012
Economia de base a Moià
Notícia del diari El País del 14/1/2012 és un exemple de com promoure l'economia de base d'un poble per aprofitar els recursos dels vilatants per tal de salvar els pressupostos d'un ajuntament en fallida.
Aneu a l'enllaç: La comunitat treballa per salvar Moià
Aneu a l'enllaç: La comunitat treballa per salvar Moià
7 ene 2012
La Gran Transició: Justícia Social i Economia de Base
Document de treball publicat per nef el 27/10 /2011
Traducció Neus Casajuana
The Great Transition: Social justice and the core economy
Anna Coote, head of Social Policy at nef, with additional input from
Professor Neva Goodwin, Co-Director of the Global Development & Environment
Institute, Tufts University
Contingut:
Introducció: a on som ara i quins canvis són ja inevitables?
A on ens cal arribar?
Com es pot conformar aquest model i si això no és possible, com pot ser incorporat en el model?
Com podem preveure i / o avaluar les possibles conseqüències emergents?
Com podem adaptar-nos als canvis que ja estan en marxa i començar a moure’ns cap a on ens cal arribar?
Notes finals
Introducció: on som
ara i quins canvis són ja inevitables?
La gran transició descriu un canvi radical cap a una
justícia social sostenible i cap al
benestar per a tothom. Per justícia social sostenible entenem la distribució
equitativa i justa dels recursos
ambientals, socials i econòmics entre les persones, llocs i generacions.1
Per benestar per a tothom entenem el que es necessita per aconseguir una vida
plena i feliç per a totes les persones: oportunitats adequades per exercir les capacitats mentals,
físiques, emocionals i estètiques de cadascú que duen a la satisfacció personal,
a la vitalitat, a la resiliència, a l'autoestima i al sentiment de propòsit i
significat, combinats amb les relacions personals de suport i els
sentiments de confiança i de pertanyença.2, 3
Des de la perspectiva actual, una dècada ja dintre del
segle XXI, aquest és un desafiament important. La generalitzada desigualtat en els
ingressos és més gran ara que en qualsevol moment dels
últims trenta anys. En els últims deu anys, al Regne Unit, sota un Govern
laborista compromès a acabar amb la
pobresa i l'exclusió social, els rics s'han tornat més rics i els pobres més
pobres. Ara, la cinquena part més pobre de la població té un 5,3 % del total
d'ingressos del país, mentre que la cinquena part més rica posseeix el 45%.4
Com que les disparitats dels ingressos i de la riquesa han augmentat, també ho han
fet les desigualtats en la salut. La població de les zones més pobres
d'Anglaterra mor, de mitjana, set anys abans que la de les zones més riques.
Les desigualtats en salut són més grans ara que durant la Gran Depressió.5
Salut i ingressos estan estretament vinculats – quan més pobre s'és, més
probable és posar-se malalt i morir jove.
No obstant, els millors treballs d'investigació suggereixen que una vegada que
les necessitats de la vida s'han aconseguit, el benestar no segueix el mateix
ritme d'augment que els ingressos. Per posar-ho en termes econòmics de fa un
segle (ja suprimits, en aquest context), la utilitat marginal dels ingressos disminueix ràpidament després de la consecució
del què, en una cultura donada, es
defineix com a necessitats bàsiques.6
Les desigualtats no són només injustes, sinó que són una
càrrega per al conjunt de la societat. Les desigualtats en salut costen, en
pèrdues de productivitat, £ 31-33 mil milions per any, en impostos perduts i
majors prestacions socials un rang entre £ 20 i 32 mil milions per any i els
costos addicionals de Sistema Nacional de Salut associats a la desigualtat
estan molt per sobre dels £ 5,5 mil milions per any.7 Hi ha un cos
creixent d’evidències que les societats més igualitàries són millors per a
tots, no només per a la gent pobre, amb uns nivells més baixos de crim i de disturbis
i millor salut i benestar. Les societats amb forta tradició de solidaritat
social i baixos nivells de desigualtat són més capaços d'afrontar els riscos
compartits, com ara el canvi climàtic.8
Una societat profundament desigual va ser colpejada per
la crisi del crèdit el 2008 i des de llavors va decaient cap a la recessió, amb
una dolorosa fractura entre els ingressos i les despeses en els comptes
públics. El govern de Cameron prioritza tallar
aquest dèficit tractant de retallar més de £ 60 mil milions de la
despesa pública, al voltant del 10 per cent del total. S’espera que les
autoritats locals i els departaments del govern retallin els seus pressupostos
entre un 30 i el 40 per cent. Serveis i ajudes per a la cura de nens, famílies
sense llar i una gran franja dels programes públics i del tercer sector
destinats a ajudar als sectors més pobres i vulnerables estan sent dràsticament
reduïts o anul·lats del tot. El mateix passa amb les serveis d'oci i esport, de
cinema, biblioteques, projectes de teatre i arts i l'educació extra-escolar. Fins i tot se
sent la retallada en el sagrat Sistema Nacional de Salut .9
Si aquests objectius es materialitzen marcaran
definitivament el final del dels principis establerts la la postguerra. Això
significa dir adéu als ideals en els
quals es fonamentava l’estat del benestar britànic: un govern compromès a augmentar els impostos per construir
un marc de béns i serveis públics que permetessin a tothom, independentment
dels antecedents i les circumstàncies, l’accés a la protecció contra el risc de la malaltia i l’atur, a ser educat i allotjat
decentment i a tenir prou diners per
viure.10
L'acord de la postguerra s'ha basat en la premissa que
l'economia sempre creixerà i que més
creixement és sempre una millora, ja que significa general més ingressos
fiscals per pagar un estat del benestar més gran i millor. Hi ha però dos problemes
amb aquesta assumpció . En primer lloc, un retorn cap al creixement no només és
incert a causa de la naturalesa de la crisi global, sinó també insostenible,
perquè fins i tot quan l'economia creixia, aquests serveis no podien prestar-se
sense cap impacte negatiu que evités danys catastròfics en el medi ambient en
el transcurs del temps11.
En segon lloc, l'evidència no ens ha deixat molt
convençuts que més quantitat dels mateixos serveis públics comportessin
beneficis commensurables. Una característica definidora de l'estat de benestar
ha estat que els funcionaris públics remunerats proporcionen ajuda a les
persones que estan necessitades i tenen problemes. S'ha salvat un munt de gent
de la misèria i la mort prematura, però aquest és un model deficient que genera
la cultura del individualisme atomitzat i de la dependència. Si una persona és només
un receptor passiu del servei l’administració ofert per uns tercers que se'ls paga per
cuidar-la, aquesta persona pot perdre el
control sobre el que li passa. Si la seva veu no és escoltada i se sent infravalorada, això mina el seu
benestar físic i mental. Un s’acostuma a
pensar que els altres en saben més i
estan en millors condicions per resoldre
els seus problemes – encara que el que facin no ofereixi els millors resultats degut a que la seva pròpia saviesa
i capacitats no s’han tingut en compte. En molts serveis, especialment en la
salut, se’l tracta com un individu (si
té sort) o com una part del cos (si no en té), sense prendre en consideració el context o les relacions
humanes.
Malgrat els extraordinaris èxits de l'estat del benestar
britànic
en els últims 60 anys, les coses han evolucionat i és hora de canviar. Però la idea del govern de Cameron d'una "Gran Societat" per omplir els buits deixats per la seves retallades de la despesa pública està lluny de la realitat. Tot apunta cap a una voluntat de augmentar la transferència de responsabilitats de l'estat cap individus i organitzacions del sector privat i del tercer sector. No presta atenció a les forces del capitalisme modern que duen cap a l'acumulació de riquesa i de poder en mans d'uns pocs a costa de molts. Tampoc reconeix que l'estructura actual de la Economia del Regne Unit restringeix de forma selectiva la capacitat dels ciutadans a participar i a beneficiar-se. Pot deixar als més pobres i menys poderosos un bon tros endarrerits.12
en els últims 60 anys, les coses han evolucionat i és hora de canviar. Però la idea del govern de Cameron d'una "Gran Societat" per omplir els buits deixats per la seves retallades de la despesa pública està lluny de la realitat. Tot apunta cap a una voluntat de augmentar la transferència de responsabilitats de l'estat cap individus i organitzacions del sector privat i del tercer sector. No presta atenció a les forces del capitalisme modern que duen cap a l'acumulació de riquesa i de poder en mans d'uns pocs a costa de molts. Tampoc reconeix que l'estructura actual de la Economia del Regne Unit restringeix de forma selectiva la capacitat dels ciutadans a participar i a beneficiar-se. Pot deixar als més pobres i menys poderosos un bon tros endarrerits.12
Ni la "Gran Societat", ni l'estat de benestar al
que pretén substituir han tingut massa clar en què consisteix tenir uns resultats
reeixits. Tots dos conceptes estan ancorats
en la política del "creixement" a on l'èxit d'una societat es mesura per
l’augment del PIB en lloc del benestar
per a tothom o de justícia social
sostenible.
En resum, estem atrapats en un cercle viciós: unes desigualtats inassumibles i cada vegada més grans que imposen elevats costos socials i econòmics a la societat en general: una economia malalta i sense perspectives cap al creixement sostenible i un sistema del benestar que no no s’adapta al futur, és mes la víctima de les retallades salvatges en la despesa en lloc de ser una transformació radical ; plans per a una "Gran Societat" que sembla probable que farà augmentar els problemes dels pobres i ampliarà encara més les desigualtats i un concepte de valor que està en desacord amb el que és veritablement valuós en termes de progrés humà.
A on ens cal arribar?
Una part important de la Gran Transició ha de ser la construcció d'un sistema de benestar en lloc d'un sistema d’assistència social adaptat al segle XXI. Aquest sistema ha de tenir com a objectiu assolir la justícia social sostenible i el benestar per a tothom. Com ho farà? Quins recursos i mecanismes caldrà desplegar? I quines polítiques seran necessàries perquè pugui assolir els seus objectius?
La Gran Transició
es basa en el supòsit que l'economia monetària no creixerà, sinó que continuarà
en un estat de "equilibri dinàmic". Pel que concerneix a la despesa
pública, el sistema de benestar del segle XXI
haurà de sortir-se’n amb menys del que tenim ara i amb poca perspectiva
de tenir-ne gaire més en el futur. Pel que fa a l'economia natural, l'objectiu
ha de ser garantir la protecció dels recursos limitats, per ajudar a prevenir
el deterioraments posteriors i per reconstruir els recursos degradats tant com
sigui possible.
La major esperança de creixement es basa en el que ha estat descrit com l’economia de base: els recursos humans que composen i sostenen la vida social.13 Aquests recursos estan integrats en la vida quotidiana de cada individu (temps, saviesa, experiència, energia, coneixements, habilitats) i en les relacions entre ells ( amor, empatia, responsabilitat, cura, reciprocitat, ensenyament i aprenentatge). Tots ells són “la base” perquè són el centre i l’essència de la societat. Sostenen l'economia de mercat amb la criança de nens, la cura de les persones malaltes, febles dels discapacitats, l’alimentació de les famílies, el manteniment de les llars i la construcció i el manteniment de les amistats íntimes, xarxes socials i la societat civil. També tenen un paper fonamental en la salvaguarda de l'economia natural, ja que els comportaments humans quotidians i els estils de vida influeixen molt en la forma d'utilitzar els recursos ambientals. Si aconseguim fer les coses bé, una economia de base pròspera proveirà els recursos essencials per a un estat de benestar que s’adapti al futur.
Els actius i les relacions humanes que conformen l'economia de base majoritàriament són no mercantilitzats, sense preu, i no remunerats, rutinàriament ignorats i amb freqüència explotats. No obstant això, tenen valor i s'intercanvien. L'economia de base, que implica la producció i distribució dels recursos humans pot prosperar i expandir-se o be debilitar-se i disminuir, en funció de la circumstàncies i condicions en les què es treballi. Pot "créixer" si és reconeguda, valorada, cuidada i se li dona suport. Per aconseguir la gran transició, volem ser capaços de fer créixer l'economia de base de forma que sigui consistent amb i ajudi a assolir la justícia social sostenible i el benestar per a tothom. Per que això succeeixi hem d'assegurar-nos que entenem el seu funcionament i que és el que ajudarà a que prosperi.
Encara que l’economia de
base té les seves arrels en les famílies i les llars, s'estén més enllà que l'àmbit domèstic i actua
a través de la família en el seu sentit més ampli, les xarxes socials més
extenses, els barris i les comunitats
d'interès i de lloc. Inclou totes les activitats sense preu i no remunerades que es duen a terme pels amics que es cuiden l'un a l'altre, dels avis que comparteixen la
cura de nens i donen un cop de ma, dels pares que estan al consell
escolar, dels voluntaris que netegen parcs locals o que visiten persones que no poden sortir de casa, dels veïns que fan la
compra o que guarden les claus dels altres, o que intercanvien xafarderies i consells.
Ofereix les funcions socials essencials que mantenen a la gent connectada entre si. Algunes d'aquestes activitats són
formalment organitzades - per exemple, a través d'organitzacions benèfiques
nacionals o de les autoritats locals. La majoria sorgeixen orgànicament a
partir d'una estreta relació social.
L'economia de base sosté i dóna forma a la vida social i econòmica. Però no es sosté lliurement fora de l'abast de la vida pública i del treball remunerat. Tampoc és inherentment bona o correcte. Està profundament influïda per les normes, els protocols i les relacions de poder que emanen de l'Estat i del mercat. Dóna forma i sosté la vida social i econòmica. També reflecteix i reprodueix les divisions socials i econòmiques i les desigualtats.
La majoria de les seves transaccions involucren dones que treballen sense salari - un patró que genera desigualtats perllongades en les oportunitats d'ocupació, ingressos i poder entre dones i homes. Aquestes són sovint agreujades per l'edat, raça, ètnia i manca d’habilitats.
El temps és un recurs clau en l'economia de base. Tothom té la mateixa quantitat de temps, però algunes persones tenen molt més control sobre la manera d’utilitzar el temps que d’altres. Algunes persones - principalment dones - tenen ocupacions de baixa remuneració així com responsabilitats familiars de manera que són pobres tant en termes de temps com d’ingressos. Cal destacar que al voltant de la meitat de les famílies monoparentals no poden guanyar prou per mantenir-se al marge de la pobresa mentre s'asseguren que els seus fills són atesos (per ells mateixos o per algú altre), per molt que treballin moltes hores i dur.14 La forma en que el temps remunerat i no remunerat es distribueixi entre homes i dones i entre els diferents grups socials ajudarà a reduir o ampliar les inequitats.15, 16
Per
aquesta i altres raons, les transaccions en l'economia de base poden privilegiar algunes persones sobre d’altres
(per exemple, la millor situació dels pares que comparteixen un cotxe per
transportar els nens per millorar les activitats extra escolars). Individus i grups poden ser exclosos o exempts de poder
per motius de la quantitat de temps discrecional que tenen, de quin lloc vénen,
a on viuen, o el seu estat de salut. Alguns barris semblen estar inundat d’activitats que
enriqueixen i enforteixen les connexions socials, mentre que d’altres semblen assetjats
per divisions o desconfiança, o tenen menys oportunitats d'intercanvi social, perquè
no hi ha llocs de reunió o be les poblacions són transitòries o la por a la
violència manté a la gent dins les cases. En molts llocs, aquestes tendències
positives i negatives es troben costat
per costat. Alguns grups ètnics i culturals tenen tradicions més fortes que
altres d'autoajuda i d’ajuda mútua, tot i que aquestes poden anar de la mà de valors
i costums que perpetuen les desigualtats (per exemple, la classe basada en l’esnobisme,
els prejudicis racials o la discriminació contra la dona).
Per tant,
té una gran importància la manera en l'economia de base es desenvolupa. Estem reclamant que els recursos i les relacions humanes es portin al centre de la formulació
de les polítiques, s’enforteixin i es promogui
que prosperin. Volem avançar des
de una economia basada en l'escassetat de recursos econòmics a una altre basada en l'abundància dels recursos humans. També
volem anar més enllà d'un model deficitari de necessitats on només se li dona
importància als problemes que necessiten ser corregits, cap a un enfocament més
complet i positiu, en el que considerem el que necessitem per portar una vida
bona i satisfactòria - no només el que fa la vida possible, sinó també el que
la fa agradable.
La manera
en que això es faci no només afectarà les perspectives del sistema de benestar
del segle XXI, sinó també la qualitat de la vida quotidiana, el poder i recursos que la gent té
sota el seu control, les relacions entre ells, la seva salut física i mental i
les seves oportunitats futures. Aquests canvis
poden o be exacerbar les divisions i les desigualtats socials o be ajudar a promoure
la justícia social sostenible i el benestar per a tothom.
Què és el que ajudarà a fer créixer l'economia de base de manera que estigui en sintonia amb els objectius de la Gran Transició? Les nostres propostes es resumeixen breument a continuació:
1. Delegar el poder i estimular l'acció local
Un punt de partida important per fer créixer l'economia
de base és retornar el poder i fomentar
l'acció local sempre que sigui possible. Això es refereix, en part, a la
transferència formal, amb més poder per a les autoritats locals i, dintre d’elles, per als òrgans de decisió basats en
el veïnats. També es tracta d’obrir oportunitats a les persones a tenir control
sobre el que succeeix en les seves pròpies localitats i proveir l'accés als
recursos que faran que l’acció local viable i eficaç, però això ha d'anar de la
mà amb mesures per fomentar la distribució equitativa de les oportunitats i recursos
entre les localitats.
2. Construir capacitats per a la participació equitativa
És fonamental per a la idea de fer créixer de l'economia de
base, el reconeixement que tots, inclosos els que estan en desavantatge i els
que no tenen cap poder, tenen actius i recursos i no només problemes que han de ser resolts
pels altres. Cal també reconèixer que no tothom té la mateixa capacitat d’ajudar-se
a si mateix i als altres. Per "capacitat", en aquest context, ens
referim al que cal per fer ús dels actius i recursos d’un mateix. La capacitat que
tenim depèn d'una sèrie de factors, incloent-hi l'educació i els ingressos, les
circumstàncies familiars i l’ambient, els
coneixement i la confiança, la disponibilitat de temps i l’energia i l'accés
als llocs on es prenen les decisions i les coses s’aconsegueixen. Una
combinació de forces materials i culturals treballant a través de i entre
generacions acaba significant que alguns tenen molt més i altres molt menys.
Per augmentar la capacitat s’hauran de posar en marxa mesures per fomentar, habilitar i donar suport als
individus i als grups, especialment als que actualment tenen menys. Aquestes mesures tindran com
objectiu construir i compartir coneixements i experiències, per distribuir recursos
materials que facin possible la participació, inclosa la formació i les instal·lacions
i obrir l'accés als processos de presa de decisions.
3. Redistribuir el temps remunerat i no remunerat
Com ja hem
assenyalat, la distribució del temps és de vital importància en la configuració
de la forma en què l'economia de base funciona. Si s’ha de fer més ús dels recursos
humans no mercantilitzats sense intensificar les desigualtats existents,
llavors caldrà una redistribució radical del temps remunerat i no remunerat. Proposem un moviment
lent però constant cap a una jornada laboral retribuïda més curta, amb un
objectiu final: en una dècada o més, arribar a un nou estàndard de 21 hores. En
una època de no creixement i d'augment de l'atur, això l'ajudarà a ampliar les
oportunitats de treball remunerat. Persones que actualment tenen llocs de
treball que requereixen moltes hores, tindran més temps per a activitats no
remunerades, com a pares, cuidadors, amics, veïns i ciutadans. Això ajudarà a
fer front als obstacles pràctics i culturals cap a la igualtat de la
participació, mitjançant l'ampliació d'oportunitats, així com el canvi de les
normes socials i de les expectatives. Argumentem el tema amb més detall en altres llocs. Observem,
per exemple, l'òbvia objecció que menys hores de treball remunerat reduiria els
ingressos i colpejaria més durament els grups amb ingressos baixos, però una
transició gradual, de més d'una dècada, hauria de donar temps per introduir mesures compensatòries en
lloc seu. Aquestes mesures inclourien la negociació d’increments de salaris per
menys hores de treball any rere any, donant als empresaris incentius per
contractar més personal, limitar les hores
extraordinàries remunerades, la formació per compensar deficiències
d'habilitats, augmentar el salari mínim, més progressivitat en els impostos i
acords per flexibilitzar el treball per tal d’adaptar-lo a les diferents
necessitats dels empleats - com ara compartir treball, canvis en el curs escolar,
llicències per tenir cura, i els anys sabàtics per aprenentatge. Redistribuir
el temps remunerat i no remunerat serà especialment important per corregir les
desigualtats entre dones i homes.17,18
4. La coproducció ha de ser la manera habitual de fer les coses
Ha arribat
el moment de la Co-producció. El terme descriu un manera particular de fer les
coses a on els que són habitualment considerats "proveïdors" i "usuaris”
treballen conjuntament en col·laboració d’igualtat
i reciprocitat, fent un fons comú de diferents tipus de coneixements i habilitats.
Es basa en una llarga història d'auto-ajuda, d’ajuda mútua i d’acció participativa
local, incloent-hi el banc del temps i afegint-hi molt més que la consulta o la
implicacióde l"usuari"19,20,21. Els ciutadans juguen un paper actiu que
generalment s’estén més enllà dels membres de la família, veïns, professionals,
o altres persones amb un interès rellevant, a l'hora de decidir com volen viure
i què necessiten i juguen un paper
important en la realització dels seus objectius.
D'aquesta manera, la coproducció aprofita l'abundància dels recursos humans de l'economia de base i anima la gent a unir les forces i fer causa comuna. Crea xarxes locals i enforteix la capacitat dels grups locals. Transforma la manera de pensar sobre si mateixos i el que són capaços de fer. Es basa en la saviesa directa i l’experiència que tenen sobre el que necessiten i el que poden contribuir. Tots aquests factors ajuden a millorar el benestar i prevenen problemes que sorgeixen o que s’accentuen. El canvi en l’enfocament de la manera de pensar i d’actuar sobre les "necessitats" i "serveis" ofereix més recursos, millors resultats, major benestar i disminueix el volum de la demanda de serveis. Això és tan important per a les organitzacions del tercer sector com per a les autoritats públiques. Té fortes implicacions per als professionals i altres col·lectius que presten serveis, ja que hauran de canviar la seva forma de pensar sobre si mateixos, sobre com entenen els altres i com actuen en el dia a dia. Han d'aprendre a treballar amb la gent, en lloc de fer ells directament les coses o actuar en noms d’ells. 22, 23,24
5. Donar prioritat a la prevenció dels danys i a la millora del benestar
Un sistema
de benestar que es basa en les fortaleses de l'economia de base tindrà un
esperit i un sentit del propòsit diferent dels principis establerts a la postguerra.
En lloc d'un enfocament curatiu reactiu de lluita contra les carències i els problemes que ja existeixen, s'han de
crear les condicions que enriqueixen la vida i les oportunitats de les persones , amb l'objectiu
d'evitar que els problemes es creïn des del primer moment. Això es farà
valorant les persones, potenciant-les i involucrant-les,
enfortint els llaços i les xarxes socials i donant a les gent –
individualment o en grups - un major
control sobre el què els succeeix i permetent-los
decidir sobre el què volen de la vida i
sobre el paper que jugaran per fer que allò que volen succeeixi. Un veritable sistema
de prevenció és més que una conseqüència afortunada del creixement de l’economia de base; també ha de vincular les
institucions i els ciutadans amb la intenció comú d'evitar els danys com un assumpte
de prioritat - reconeixent que hi ha un triple
premi a guanyar: la millora del
benestar per a tothom, menys demanda de la despesa pública en els serveis curatius
i, per tant, millor oportunitat per
manteniment dels serveis de benestar a llarg termini.
6. Construir un estat estratègic i una democràcia robusta.
No volem
un estat autoritari que redueixi la nostra capacitat d’ajudar-nos a nosaltres
mateixos, sinó que necessitem un estat estratègic democràticament controlat que esdevingui un facilitador eficaç, un
agent, un proveïdor de mitjans, un mediador i un protector dels nostres
interessos compartits. Això s'ha de
basar en una àmplia participació i un compromís dels ciutadans de tots els
sectors socials en la presa de decisió de govern a nivell nacional i local.
El govern democràtic és l'únic vehicle eficaç per garantir que els recursos es distribueixin equitativament, tant entre la població com entre individus i grups a nivell local. Pot i ha de garantir que els drets fonamentals i les capacitats de tots els ciutadans estan protegits de les incursions dels grups d'interès poderosos. La provisió de suport pràctic, la informació i l’accés als recursos per part de les organitzacions locals han d’estar garantits de manera que les persones amb diferents nivells de capacitat puguin tenir la mateixa oportunitat de reunir-se i actuar amb eficàcia. També és crucial que l'estat garanteixi que els serveis estan en el lloc adequat per satisfer les necessitats bàsiques de les persones, independentment dels seus mitjans (per exemple, la salut i l'autonomia, l'educació, uns ingressos per viure justos, la cura, l'habitatge, i seguretat). L'actuació de les empreses o organitzacions del tercer sector poden complementar però no poden reemplaçar aquestes funcions de l'estat, sobretot perquè en general serveixen interessos sectorials o especialitzats, al contrari que els de una nació que són més globals. Un estat estratègic i una democràcia forta estan basats essencialment en una economia de base pròspera.25
Com es pot conformar aquest model i si això no és possible, com pot ser incorporat en el model?
Potser hem de partir del supòsit que només podem "modelar” el que es pot mesurar en termes numèrics.
La Taula 1 indica com els recursos del nucli de l’economia s'interrelacionen i fins a quin punt es poden mesurar. On hi ha un cert marge per mesurar almenys alguns aspectes dels recursos mostrats a la taula, utilitzant bases de dades existents, aquests es destaquen en negreta.
El temps és una moneda clau i l'ús del temps pot ser mesurat en termes de diferents utilitzacions - per exemple, atenció i activitats a nivell local. Els nivells de participació en els processos democràtics de presa de decisions també es poden mesurar.
Alguns dels resultats es poden mesurar - per exemple, alguns dels components que formen part del "capital social", l'aprenentatge i les habilitats, la força de treball. Per als resultats, el benestar es pot mesurar, així com algunes de les dimensions de la igualtat.
Taula 1. Com s’interrelacionen els recursos del l'economia de base i fins a quin punt es poden mesurar
ENTRADES
|
SORTIDES
|
RESULTATS
|
|
ECONOMIA
DE MERCAT
|
|||
ECONOMIA
DE BASE
|
TEMPS
CURA
TRANSMISSIÓ
DE CONEIXEMENT I ENSENYAMENT
CIUTADANIA ACTIVA
DEMOCRÀCIA
PARTICIPATIVA
UN ESTAT
ESTRATÈGIC I QUE DONI SUPORT
|
CAPACITATS
"CAPITAL SOCIAL"
APRENENTATGE, CONEIXEMENT,
HABILITATS (FORMALS I IN-FORMALS) DECISIONS I ACCIONS COMPARTIDES SERVEIS PÚBLICS SOSTENIBLES MÀ D'OBRA CREATIVA, PRO-DUCTIVA |
MILLORA
DE BENESTAR PER A TOTHOM
IGUALTAT D’OPORTUNITATS
PERSONES AMB RECURSOS I EMPODERADES DEMOCRÀCIA SÒLIDA VALORS COMPARTITS QUE PROMOUEN SOLIDARITAT, SOSTENIBILITAT I AJUDA MÚTUA |
ECONOMIA
NATURAL
|
No s’han omplert els apartats de l’economia de mercat i de l'economia natural de la taula 1: Les seves caselles simplement indiquen que les tres "economies" estan inextricablement connectades. Serà important conèixer els vincles entre entre sortides i resultats a l'economia de base i entrades a l’economia de mercat, així com els bucles de retroalimentació des del mercat cap a l'economia de base. Pot ser més difícil de rastrejar els vincles entre l'economia de base i l’economia natural, encara que des de nef s'està treballant per obtenir el mapa de dades de les relacions entre l'ús del temps i les emissions de carboni.
Com podem preveure i / o avaluar possibles conseqüències
emergents?
Haurem de prestar atenció a les interaccions dinàmiques entre els elements de l'economia de base, tal com s’indica a la Taula 1. Per exemple, com una millor distribució del temps remunerat i no remunerat afectaran a la capacitat de les persones a tenir cura els uns dels altres, a transmetre coneixements i habilitats, a ser ciutadans actius i participar en la democràcia? Com les sortides i i els resultats afectaran a l’economia de mercat i a l'economia natural?
Com podem adaptar-nos
als canvis que ja estan en marxa i començar a moure’ns cap a on ens
cal arribar?
Els canvis en
curs suggereixen una sèrie d'oportunitats, per exemple:
- La perspectiva de les dràstiques retallades en els serveis públics ofereix l'oportunitat de transformar-les per obtenir millors resultats per menys diners amb la introducció de la coproducció.
- Els creixents nivells d'atur i de treball a temps parcial poden convertir-se en part d'una nova tendència cap a la reducció de les hores de treball remunerat com un estàndard, de manera que el temps remunerat i no remunerat pugui ser distribuït de forma més justa entre tota la població, donant a la població ocupada més temps per ser pares, cuidadors i ciutadans actius i donant a la població desocupada l'oportunitat d'aconseguir algun treball remunerat.
- Les pressions per reduir les emissions de carboni ens han d’ajudar a avançar cap a una cultura post-materialista on la gent valori les coses i les relacions de manera diferent i siguin més felices vivint vides amb més baix consum de carboni.
Notes finals
- Coote A and Franklin J (2009) Green Well Fair (London: nef).
- Michaelson J et al. ((2009) National Accounts of Well-being (London: nef).
- Bok S (2010) Exploring happiness from Aristotle to brain science (Yale: Yale University Press).
- http://www.poverty.org.uk/09/index.shtml
- Thomas B, Dorling D and Davey Smith G (2010) Inequalities in premature mortality in Britain: observational study from 1921 to 2007 (London: British Medical Journal). Available at: http://www.bbc.co.uk/news/health-10730095
- Marshall A (1926) Principles of Economics, 8th edition (London: MacMillan & Co.) pp 79, 81, 690.
- Marmot M (2010) Strategic review of health inequalities in England post 2010 (London: The Marmot Review). Available at: www.marmotreview.org
- Wilkinson R and Pickett K (2009) The Spirit Level: Why more equal societies almost always do better (London: Allen Lane).
- http://www.guardian.co.uk/politics/2010/may/24/george-osborne-6-25bn-spending-cuts
- Timmins N (2001) The five giants: A biography of the welfare state (London: Harper-Collins).
- Jackson T (2009) Prosperity without Growth (London: Earthscan).
- Coote A (2010) Ten big questions about the Big Society (London: nef).
- Goodwin N, Nelson J, AckermanF and WeisskopfT (2003) Microeconomics in context (New York: Houghton Mifflin).
- Burchardt T (2008) Time and income poverty, CASE Report 57 (London: London School of Economics).
- Coote A, Franklin J and Simms A (2010) 21 Hours (London: nef).
- Goodwin N (2010) If US consumption declines will the global economy collapse?’ in Ekström K and Glans K (eds) Changing Consumer Roles (in press) (New York: Routledge).
- Ibid;.
- Schor J (2010) Plenitude (London: Penguin Press) ch5.
- Parks R , Baker P, Kiser L, Oakerson R, Ostrom E, OstromV, Percy S, Vandivort M, Whitaker G and Wilson R (1981) Consumers as coproducers of public services: Some economic and institutional considerations. Policy Studies Journal 9(7):1001–1011.
- Cahn E (2001) No more throwaway people: The co-production imperative (Washington DC: Essential Books).
- Wann M (1995), Building Social Capital (London: ippr).
- Boyle D, Coote A, Sherwood C and Slay J (2010) Right here right now (London: NESTA/nef). Boyle D, Harris M (2009) The Challenge of Co-production (London: NESTA/nef)
- Boyle D, Slay J and Stephens L (2009) Public services inside out (London: NESTA/nef).
- Boyle D and Harris M (2009) The challenge of co-production (London: NESTA/nef).
- Coote A and Franklin J (2010) Transforming welfare: new economics, New Labour and the new Tories. Soundings 44. Available at:
new economics foundation
3 Jonathan Street
London SE11 5NH
United Kingdom
Telephone: +44 (0)20 7822 6300
Facsimile: +44 (0)2078206301
E-mail: info@neweconomics.org
www.neweconomics.org
Registered charity number 1055254
© 2010 nef (the new economics
foundation)
Suscribirse a:
Entradas (Atom)